Fer parlar un bandarra en català

12.07.2013

No hauria de ser així, però fer parlar un bandarra en català sovint resulta xocant. Si no que li preguntin al poeta i traductor Josep Maria Fulquet, que als vuitanta es va empescar de posar als llavis d’en J.R. de Dallas aquella cèlebre frase de “Sue Ellen, ets un pendó” i van córrer rius de tinta i comentaris. En efecte, les paraules dels astuts i dels manipuladors són la prova de foc per a qualsevol traductor, perquè és en elles on es veu si més enllà de conèixer la llengua, sap llegir les intencions. Psèudolus de Plaute és també una obra que desafia els traductors. Els desafia perquè està construïda per personatges que són “uns fills de sa mare” amb unes frases al mateix nivell que la seva personaliltat.

Paco Carbajo ha resolt amb escreix aquest desafiament. El traductor, que ja ens havia ofert Fedra de Sèneca i El diví Juli de Suetoni, ha traduït ara al català aquesta comèdia que es pot considerar una de les més divertides de Plaute. En ella, demostra una veritable agudesa i versatilitat a l’hora de transformar les ocurrències, els insults i els jocs de paraules del comediògraf llatí. Amb un català molt pròxim a l’oralitat autèntica, Carbajo aconsegueix que les línies de diàleg respirin una vivesa inaudita i ens ajuda a capbussar-nos en aquesta trama d’embolic que no deixa de fer-nos somriure.

El desafiament era molt gran, perquè si cal triar un nom entre tots els dramaturgs que escriuren en llatí, cal ser conscients que la genialitat aquí porta una rubrica única i aquesta és: Plaute. Amb tot, aquest dramaturg és un enigma. Especialistes de renom com Francesco della Corte o Eduard Frankel no acaben de posar-se d’acord en qui va ser aquest genial autor de comèdies de l’època de la Segona Guerra Púnica, més o menys cap al 200 a. C. No es posen d’acord ni tan sols en si va existir realment. Diu la llegenda que Tit Macci Plaute, després de fer molts diners en el teatre romà, es va arruinar i va haver de veure’s fent d’esclau i escarrassant-se a moure la mola d’un molí. Ara bé, l’únic que sabem del cert és que a l’època republicana es representaven a Roma unes comèdies de gran èxit que anaven signades per un tal Plaute, i que feien recargolar-se de riure al públic tan bon punt el Pròleg, un personatge tot ell vestit de blanc, sortia a l’escenari per explicar l’argument de la funció.

De llibrets teatrals en circulaven molts, més d’un centenar, però a nosaltres la tradició només ens n’ha volgut oferir vint-i-un. D’aquestes poques comèdies que ens queden, les més conegudes continuen representant-se i desperten encara molta hilaritat -són famoses La comèdia de l’olla i El soldat fanfarró, per exemple-. Per això resultava estrany que una obra del corpus plautí tan influent com Psèudolus, que ha inspirat comèdies de Molière i Shakespeare, no hagués trobat en les últimes dècades una versió en llengua catalana.

Psèudolus és un exemple magnífic de l’art de Plaute a l’hora de multiplicar els malentesos, de fer que els pensaments dels seus personatges siguin enrevessats fins a l’extrem i els seus actes, vils manipulacions. L’escena, en mans de Plaute, es converteix en una olla de cols on pocs personatges entenen què està passant, però el públic que s’ho mira es pixa de riure. I tot perquè aquest autor llatí, fos qui fos, té un mecanisme perfecte per promoure la comicitat: disparar un malentès recargolat que propulsi un gag rere un altre fins deixar l’auditori extenuat.

Com en un vodevil, els personatges de Plaute es disfressen i suplanten la identitat dels altres, accelerant d’aquesta manera els conflictes d’interessos i també les seves ressolucions. Sense anar més lluny, Psèudolus és el nom de l’esclau que enreda tota la troca d’aquesta obra i en llatí vol dir precisament l’impostor o el mentider. Aquest transformisme, que les coses semblin el que no són, és doncs un dels ingredients imprescindibles de la comèdia des d’antic. A Psèudolus l’excusa que fa esclatar tot aquest joc de suplantacions i de disfresses és una disputa amorosa: dos joves estan enamorats de la mateixa prostituta i tots dos volen comprar-la al seu macarró. A partir d’aquí una carta, un anell, un retrat i vint mines seran els elements que mobilitzaran els enganys i els errors. Amb tot, aquesta gran arquitectura de gags i escenes d’embolic no s’aguantaria sense la clau de volta a l’entorn de la qual gira tot l’argument: l’esclau astut i mala peça, més espavilat que la gana, que té el gran mèrit d’entomar qualsevol circumstància adversa i penosa i capgirar-la com si fos el cop més favorable de la Fortuna. Hàbil manipulador, expert en l’art de la broma i del llenguatge, Psèudolus la sap tan llarga que acabarà fent dansar el seu amo al so que ell vol. Abans però, haurà d’entabanar mig Atenes. Perquè efectivament, algunes de les comèdies escrites pels romans es localitzaven a Grècia. És el que s’anomenava fabulla palliata, que es representava igualment amb màscares però enlloc de les típiques togues romanes els actors lluien vestits grecs. I és que amb aquest canvi de localització els dramaturgs llatins aconseguien que la censura fos més permissiva amb els seus arguments. Si les comèdies de Plaute podien obtenir l’acceptació del magistrat de torn era, en part, perquè les prostitutes, els alcavots i els esclaus anaven vestits a la grega i així els seus actes no eren tan reprobables com ho haurien estat escenificats amb el noble vestit d’una matrona romana.

Tots els traductors del llatí saben que treballar a fons qualsevol obra de Plaute és un repte. El seu llenguatge és molt viu, però també ben arcaic. A més, els diverbia, els diàlegs, són mètricament molt complicats. Paco Carbajo ha optat per traduir en prosa els versos de Plaute. És una llicència que es pot permetre perquè la seva versió excel·leix en transmetre el to divertit i desenfadat de Plaute i sobretot perquè, amb gràcia i amb encert, fa parlar un bandarra com Psèudolus en català.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Molt bon article! Aquest i el de Ciceró m’han semblat fantàstics.

    M’imagino que al 200 aC. Plaute hauria de ser com una mena de J.J. Abrams de l’època.

  2. La frase “Sue Ellen, ets un pendó!” no es va pronunciar mai. Ni tampoc la va dir en J.R.
    No, en JR no li va dir mai pendó a la Sue Ellen. Va ser en Jock Ewing, i la frase exacta és: “El teu marit s’està morint i tu mentrestant fent el pendó vés a saber per on!”. I ella contesta: “Jo no feia el pendó…”

    http://www.youtube.com/watch?v=XRNzXLTKy6Q

    Fins i tot la Viquipèdia ho explica ben malament!:
    http://ca.wikipedia.org/wiki/Sue_Ellen,_ets_un_pend%C3%B3

  3. No va anar així, la frase famosa d’aquell capítol “Dallas”. I la frase no és aquesta.

    Fa poc que me’l vaig mirar: el Jock diu a la seva jove Sue Ellen, a l’hospital on han ingressat el J.R., a peu dret en una sala d’espera: “El teu marit s’està morint mentre tu vas amunt i avall com un pendó”.

    I el que va prendre la decisió sobre aquesta frase va ser el corrector de TV3 Josep Maria Carbó.

    L’original anglès també era tan suau com la traducció catalana i la traducció era bona. Dubto molt que en aquelles primeres temporades de “Dallas”, una telenovel·la nord-americana del 1978, es digues l’equivalent, en el sentit del grau de grolleria, de la nostra paraula “puta”.