Feliu Oyono: entre Boris Vian i Raymond Chandler

El xativí Xavier Aliaga fa un altre pas com a escriptor de novel·la negra amb Dos metres quadrats de sang jove (Alrevés 2014) , la segona entrega de les peripècies de l’inspector Feliu Oyono, a través del qual coneixem la cara més sòrdida de la societat valenciana i la ironia distintiva del policia insolent i descregut; un escèptic de campionat, fatxenda i rondinaire, amb una debilitat pel carisma tan prototípica com atractiva.

Feliu Oyono es queixa de la vida, investiga casos d’assassinats i parla valencià. Ho fa amb l’amargor sobradament païda de l’escarràs que afronta l’existència amb un cabreig divertit. Feliu Oyono, a més d’incisiu, insolent i ligón, és negre, i fa la seva feina en una València curulla de corrupció que es converteix en l’escenari del brutal assassinat de Manel Torres, un jove periodista d’un diari digital alternatiu. En la investigació d’aquest cas l’acompanya la intrigant agent Amalia Viragany, aparentment abúlica, que amaga un passat dolorós i algunes sorpreses. Mentre investiguen la mort del periodista, descobreixen molts draps bruts de la política valenciana i del món periodístic, i estableixen una sèrie de relacions entre l’assassinat de Manel i els interessos de certs dirigents molestos pels reportatges que destapaven trames de corrupció publicats pel seu mitjà, crític, incòmode i agosarat.

Paral·lelament, Feliu Oyono fa unes quantes pinzellades de la seva visió de la ciutat, en particular, i del món, en general, amb una llengua afilada i eloqüent, i ens delecta amb la seva acidesa negra sobre disquisicions morals, banals i originals. Per exemple, que va al gimnàs, tot i que reconeix que és una tonteria, on es topa amb babaus obsessionats pels esteroides i amb “femelles interessants”. Un dels seus temes preferits és el sexe, que de fet no és altra cosa que la seva obsessió estrella. Com que és un ligón, relata sucosos episodis amb diverses amants (perquè, evidentment, és un solter volgut i convençut), algunes de les quals, a banda de fer-li passar una bona estona, li serveixen per descobrir més detalls sobre el crim que investiga.

Dos metres quadrats de sang jove parla de moltes coses: de la deshonestedat i la mentida, dels interessos, les influències, la violència i la prostitució. De terrorisme i traïcions. Però també parla de l’idealisme i del compromís, de la perseverança i de la superació, en pugna constant amb la vilesa i la impostura d’un medi enrarit massa poc intervingut per la justícia. Xavier Aliaga s’expressa amb cruesa i vehemència, amb frescor i versemblança; amb una celeritat orgànica que dibuixa un protagonista i un ambient que tornen a proclamar el mite de l’etern retorn de la novel·la negra, rememorant el consistent pedigrí que formen els grans clàssics del gènere, de Boris Vian fins a Ferran Torrent passant per Raymond Chandler, Vázquez Montalbán i Rafael Chirbes, entre tants altres.

Atmosfera decadent, llardosa i pervertida, però plena de flaixos d’emoció, d’intrigues, de sexe i d’humor negre (sens dubte) que donen forma a una narració intensa i procaç. Si algú hi vol posar una banda sonora, que escolti Miles Davis i Charlie Parker, invocats pel mateix Oyono en un passatge de la seva crònica. El gran mèrit de personatges com ell i d’històries com la seva és que fan de la recurrència virtut, perquè el seu encant segueix inalterable per molt que passin els anys. Les bones novel·les negres, com Dos metres quadrats de sang jove, tenen aquest avantatge: el lector ja sap què hi trobarà. Són com els westerns, com els rockers: clàssics que no moren, clàssics que triomfen. Clàssics que sempre ho són.