Felip VI sota l’ombra de Shakespeare

14.01.2019

Els acrònims que designen els noms d’un festival molts cops estan més pensats perquè al dir-los tinguin una sonoritat concreta. Un bon exemple és el recentment creat FESTIE (dit festi). Però tot acrònim amaga la reducció d’un títol més llarg. En aquest cas, Festival de Teatre Independent adreçat a les companyies emergents. Agafem doncs el FES de Festival, la T de Teatre, la I d’independent i, suposo, que la E d’emergents. FESTIE. I allà hi trobem The Mamzelles, Les Cot i LAminimAL. L’única que per un servidor la veuria com a emergent (una companyia que emergeix, que surt per primer cop d’un indret obscur, tapat a ulls de tothom) seria probablement Les Cot (tot i que l’espectacle musical que van presentar, París, ja es va estrenar al Teatre Almeria a principis de curs) doncs el seu recorregut, o almenys la visibilitat com a companyia és bastant més discreta que les tres noies Mamzelles i el grup minimalista. Però vaja, aquí cadascú fa el que pot. Des d’aquí aplaudim la iniciativa d’aquest festival indie (això sí que ho comprem de totes, totes) ja que, com més possibilitats d’exhibició tinguin les companyies més “emergents”, millor pel sector. Dit això, parlem de LAminimAL i el seu complex thriller passat de voltes anomenat Els Reis de Shakespeare escriuen el discurs de PHILLIPE THE SIXTH. O simplement, Phillipe The Sixth.

La companyia LAminimAL presenta ‘Phillipe the Sixth’ a la Sala Barts.

Bé, haig de dir que m’he desvirgat. Tampoc és que ho hagi buscat expressament. M’ha vingut sense buscar-ho. Però ha estat complicat. Podria dir que ha estat màgic, que la cosa va entrar fluida i que ens vam entendre molt bé. Però crec, sincerament, que m’ha pillat a contrapeu i que la pròxima vegada sortirà més bé. Per mi LAminimAL era un nom més dintre de l’ampli estol de companyies de risc en el panorama teatral català, però realment no en tenia ni idea de què havien fet i de com treballaven. Així doncs, l’impacte de Philippe The Sixth ha estat fort. I això que l’estimat Jordi Bordes a l’acabar em va dir que probablement era l’obra més accessible de la companyia del dramaturg Albert Pijuan i la directora Daniela de Vecchi.

L’obra arrenca amb força i ritme. A ritme de hip hop. Els actors rapegen la història dels Reis de Shakespeare, de tots els Ricards, Eduards, etc. I ens interpel·len directament, “ets de Lancaster o de York”. Penso que aquesta arrencada em promet un musical irònic a l’estil Hamilton. Però els Gangsta Kings de LAminimAL acaben el seu número i donen pas a un jardiner i a la seva ajudant. És el primer fresc, amb moqueta verda, on ens presenta aquests dos personatges que parlaran i reflexionaran irònicament sobre els fets que estan succeint a fora del Palau. ¿Quin palau? Tant és la monarquia anglesa, que intenta controlar un connat de rebel·lió a Escòcia, com l’espanyola, que intenta fer el mateix amb… Exacte, els fets d’octubre. Així doncs, a través de Shakespeare s’explica el que va succeir de l’u al quatre d’octubre. Doncs, ben bé, tampoc és així. Tot es tracta d’un joc, d’explicar-ho amb tot d’analogies, de deformar la nostra història i buscar-li els paral·lelismes en els versos del bard anglès. O fins i tot és encara més complex que tot això.

Després dels jardiners entren en joc els escrivents. Són aquests qui porten en gran mesura el pes de la narració. Tenen la missió d’escriure el discurs del rei. La responsabilitat és molt alta i les directrius que van rebent no són fàcils. Però són cinc professionals amb llarga experiència en discursos històrics. Churchill o Stalin es van valdre de la seva ploma. El que passa és que no sols han de lidiar amb la pressió del mateix monarca, sinó que a més entre ells van competint i conspiren per veure qui és el que finalment pot escriure el millor discurs. I és on en el procés d’escriptura entra en William i els seus famosos monòlegs reials, des de Ricard III fins a Enric VIII. Les paraules del bard anglès que interpreten dalt la tarima al costat de la trona ressonen en els seus caps i aprofiten ara l’èpica d’Enric V, ara la traïció maquiavèl·lica de Ricard III per anar esbossant el discurs. D’un d’aquests discursos en treuen el mític “a por ellos, oeee” (o tal com tradueixen a la llengua de Palau, go and get down).

Les discussions s’alternen amb altres escenes com les dels jardiners, quin van fent de cronistes sobre el que succeeix tant intramurs com a fora. Són escenes, que sense escapar de la lírica shakespeariana, funcionen com a quadres pastorals. Enmig, una escena en un ascensor on van pujant els veïns d’una comunitat que fan safareig sobre tots els presidents d’escala que hi ha hagut: un altre cop, l’Enric V, que viu al sisè pis, el Ricard III del cinquè pis i tota la resta. Les governances dels grans reis a petita escala, explicades talment com si fos un serial. Shakespeare hi cap a tot arreu.

Però tot i que hi ha una certa linealitat temporal, de l’ú al 4 d’octubre, i hom pot entendre els reflexos dels fets explicats amb els fets històrics, tot queda ben desdibuixat i a vegades sols són apunts, sigui la revolta, sigui les aturades. Però tot es trenca quan els revoltats aconsegueixen entrar al jardí de la Zarzuela, perdó del Palau. Després entren en escena uns albercocs enverinats, els ganivets volen, i sense deixar els versos d’en William a part, tot acaba desencadenant en una escabetxada i en la mort i substitució exprés d’un monarca, que de totes maneres, acabarà recitant el tan malaurat discurs que, ara sí, va recitar el nostre Felip. Això si un Felip despullat, figurativament, de qualsevol vergonya.

LAminimAl no defugen el posicionament, la burla és manifesta, però no són utòpics ni optimistes. Carles Cruces s’acomiada i ho canta ben clar, pervertint Heroes de David Bowie: Seguirem les ordres i les lleis dels nostres líders. La dramatúrgia complexa d’Albert Pijuan es fusiona amb la lírica de William Shakespeare de tal manera que hom no acaba de saber on comencen les paraules de l’anglès i on les del català. Però sobretot acaba destil·lant la mateixa mala baba i desesperança que moltes de les obres del genial dramaturg anglès. Llarga vida a LAminimAL! A la pròxima vegada no em trobareu en fred. Procuraré venir ben escalfat de casa.