Faneca & Segalés. L’hora dels adéus

15.12.2015

Ahir Joan Faneca i Joan Segalés van acomiadar la companyia Vol-Ras dels escenaris barcelonins. L’espectacle Da Capo, un exercici de mim i clown marca de la casa, suposa el final de la companyia Vol-Ras. Avui dimarts encara sou a temps de veure’ls al Poliorama a les 21h.

Última funció de Vol-Ras al Teatre Poliorama | © Martí E. Berenguer

Última funció de Vol-Ras al Teatre Poliorama | © Martí E. Berenguer

Va ser una nit especial. Molta gent de la professió, amics, familiars es van congregar al teatre de la Rambla per dir adéu a dos actors que ens han fet passar grans estones sense dir paraula i que ara se’n van gairebé de puntetes, sense fer gaire soroll. L’espectacle Da Capo ens explica la història de dos tècnics que s’estan entre bambolines durant tot un concert. Faneca i Segalés fan una parella còmica, però també encarnen molts altres personatges de l’orquestra que entren i surten d’escena a un ritme vertiginós per a un repartiment de només dos actors. Riem molt quan en Faneca s’infla i es desinfla com si fos una gran còrpora manxada amb un ventilador. O quan en Segalés fa aparició en escena amb un mirinyac. O encara més, quan munten tota una expedició espeleològica per obrir una bossa de patates fregides.

El vestuari de Pilar Albadalejo i la caracterització de Toni Santos són encerts de l’espectacle. La música que suposadament s’interpreta a l’altra banda de la cortina és un altre element que acompanya i amplifica la comicitat de les situacions, com quan Faneca veu les formes arrodonides d’una dona en un faristol mentre sentim la Carmen de Bizet o ell i en Segalés fan un duel amb un pom de clavells mentre sona a l’altra banda l’ària de la Reina de la Nit.

Vol-Ras desplega el seu repertori de gestos, ganyotes i posturetes, tota aquella humanitat preverbal que travessa les nostres vides de cap a cap, encara que no en siguem del tot conscients. Segalés i Faneca són mestres a l’hora de fer aflorar tot el llenguatge de gestos que el nostre cos acciona sense el control explícit de la nostra voluntat. Enmig de tot aquest silenci aflora aquí i allà un gruny, un exabrupte gutural o fins i tot alguns mots. Emocionant l’únic moment en què Faneca diu unes paraules mínimament intel·ligibles, en pronunciar el vers més famós de la història del teatre, To be or not to be, mentre es mira el crani de Yorick.

L’estrena d’ahir es va tancar amb una ovació entregada i crits de bravo mentre el públic es disfressava de pallasso. Hi va haver un moment màgic quan tota la platea en ple va obrir la bossa de plàstic que precintava el nas de pallasso que ens havien ofert a l’entrada perquè ens el poséssim a l’hora dels adéus. Una remor de pluja fina va recórrer per moments tota la platea mentre desprecintàvem el nostre nas.

Per rematar la festa, en Faneca i el Segalés van donar les gràcies als assistents. “Sense vosaltres, el públic, no hi hauria espectacle”, va dir en Segalés. I en Faneca va aclarir que no es jubilen: “Vol-Ras ha emprès el vol, molt amunt. Da Capo vol dir tornar a començar, ara individuament i per separat”. Els fills dels actors van pujar a l’escenari per donar les gràcies als seus pares i per dir unes paraules de comiat: “Tots hem crescut amb Vol-Ras”, va dir la filla d’en Faneca, que està embarassada i aviat portarà al món el primer nét de Vol-ras. “Per mi és un orgull poder dir que el meu pare és actor, mim, i clown. Esperem que ens continueu mim-ant, amb Vol-Ras o sense”.