Família, fronteres i futbol

16.06.2016

Marc Artigau ha estrenat Caïm i Abel a la Biblioteca de Catalunya. Un text que parla de nosaltres i els altres, els locals i els nouvinguts, en una història de dues famílies entrellaçades. Tres hores d’espectacle on destaquen Lluís Villanueva i Marc Rodríguez, en un repartiment molt cohesionat i al servei del text. Fins el 24 de juliol.

Marc Rodríguez i Lluís Villanueva a 'Caïm i Abel'. © Bito Cels

Marc Rodríguez i Lluís Villanueva a ‘Caïm i Abel’. © Bito Cels

Pedra gòtica i sorra. I una olivera. En algunes escenes l’arbre no fa massa servei, però queda bonic. La nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya fa anys que és la caixa escènica de La Perla 29, companyia per a la qual Marc Artigau ha realitzat diverses dramatúrgies (Al nostre gust, El petit príncep, Els cors purs) i on ara estrena un text seu. Caïm i Abel són dues obres en una, un díptic al voltant del mateix tema, o també podríem dir que Abel és l’spin off de Caïm, segona part o desenvolupament dels personatges de la primera.

Artigau, dramaturg i poeta, és un autor que sempre ha tractat amb molta cura les paraules i les imatges que es poden crear amb elles. En aquest cas ha indagat en la seva família i el seu poble d’infància per bastir un retrat del seu món, sota la petició d’Oriol Broggi de crear la seva cosmogonia particular. La primera part funciona, sobretot, pel retrat naturalista de la família catalana que fa Artigau, on un pare recrimina a la seva filla que li digui “T’estimo” (“On ho has après això? Jo no t’he educat perquè vagis dient aquestes paraulotes pels llocs, m’has sentit? Som una família. Si res de bo tenen les famílies és que aquestes coses no cal dir-les”). Lluís Villanueva defensa el millor personatge de la funció de forma brillant, essent aquest el que Artigau ha escrit amb més amor, i sobre el qual tots els altres giren. En paral·lel a la història familiar, amb mare pagesa (Berta Giraut), pare mecànic (Villanueva) i dos fills (Marc Rodríguez i Clara de Ramon), veiem la història de l’encontre d’un vigilant i un nouvingut, que arriba per mar, i un altre vigilant i un lladre de pomes, que és acollit per la família catalana per guardar el tros.

Caïm i Abel | Bitò Cels

Caïm i Abel | Bitò Cels

 

La vigilància és una constant en Caïm i Abel, on tothom vigila o és vigilat: la frontera, l’hort, la pàtria, la família. Sergi Torrecilla té un dels millors monòlegs de l’espectacle quan, després que el guàrdia li hagi fet treure la roba, explica com aquest moviment migratori és imparable: “No ho podreu aturar mai això. Vindrem tots. Per més altes que siguin les reixes, per més claus rovellats que escampeu, o soldats armats apuntant-nos directe al cervell… Vosaltres no coneixeu el patiment, però a nosaltres ens sobra la il·lusió”. Jordi Figueras és Jaume el Cuca, una creació irresistible del “boig del poble”, a mig camí entre la discapacitat i la innocència, que tindrà un protagonisme especial en la història.

Artigau combina el seu gust pels contes i l’oralitat, regalant a Berta Giraut un monòleg sobre l’origen dels estels fugaços i un altre sobre l’home del desert, i inclou la seva afició pel Barça situant una escena de la seva història a la final de Wembley de 1992. Un clauer amb la fotografia de Julio Salinas serà d’una importància vital per a la trama, que després de la pausa passa de centrar-se en Caïm a fer-ho en Abel.

Sergi Torrecilla és Abel, fill de Set, que va creuar el mar quan ell era petit i que repeteix el viatge del seu pare en busca de respostes. La segona part comença de forma austera, una taula parada per a tres on només hi ha dos comensals, per passar després a una escena antològica de karaoke amb un Marc Rodríguez de cambrer graciosíssim, una Berta Giraut cantant Put your head on my shoulder, i un Jordi Figueras clavant Il mondo de Jimmy Fontana. Secrets, mentides i confessions precipiten l’acció en certa manera, com si Artigau se sentís obligat a incloure’ls per justificar un to de tragèdia a la seva obra. Oriol Broggi cita Incendis, de Wajdi Mouawad, al programa de mà de l’espectacle, i tot i que Artigau escriu i dirigeix des d’una gran honestedat, domina molt més el retrat de família, d’un temps i d’un país, que la geopolítica implícita en els moviments migratoris. Sembla com si Artigau hagués volgut escriure la seva història catalana particular, que també ens va recordar al text de Jordi Casanovas estrenat al TNC en la manera com els actors entren i surten en els seus personatges, prenent la distància del narrador dels fets quan cal.

Berta Giraut, Lluís Villanueva i Marc Rodríguez a 'Caïm i Abel'. © Bito Cels

Berta Giraut, Lluís Villanueva i Marc Rodríguez a ‘Caïm i Abel’. © Bito Cels

Caïm i Abel suposa, sense cap mena de dubte, un gran salt en la carrera de Marc Artigau com a dramaturg i director. Estem segurs que la proposta creixerà i s’ajustarà en les properes funcions, i que la peça podrà atreure una gran varietat de públic. Cal agrair la possibilitat que La Perla 29 ha donat a Marc Artigau, un dramaturg que ha passat per sales petites (Círcol Maldà, Sala Beckett, Sala Flyhard) i el TNC (amb l’adaptació de Molt soroll per no res, la temporada passada, o amb Un mosquit petit, fa dues temporades). Aquesta és la primera gran obra d’Artigau, i la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya sembla construïda expressament per acollir la seva poètica. Fins el 24 de juliol.