Un adulteri a l’any

22.11.2017

El pas dels anys, i com aquests es combinen amb el concepte utòpic de la felicitat, és el leitmotiv d’Un cop a l’any, l’obra que aquests dies es pot veure al teatre Poliorama de Barcelona. Els actors David Verdaguer i Mar Ulldemolins donen vida a una parella d’amants que es troben cada any a un hotel de La Rioja, sempre a la mateixa habitació. En el calendari tenen marcada la cita amb llums de neó, però l’han de mantenir en secret perquè tots dos tenen les seves pròpies vides, i famílies.

“Un cop l’any” al Teatre Poliorama | Foto: Teatre Poliorama

Abans de destacar cap altra cosa, és convenient mencionar la gran tasca interpretativa de Mar Ulldemolins, que sempre va més enllà i sap donar un valor afegit al seu treball. Convindria que tots ens poséssim al cap que ella és una de les grans actrius del nostre país. Ja ha fet grans papers, però és estimulant pensar en tots els que ens regalarà en un futur. Aquesta obra sense ella no seria el mateix.

Tornem a l’argument. El relat ens situa en la fi del franquisme i s’allarga fins al canvi de mil·lenni, del 1975 al 2000. Vint-i-cinc anys intensos i plens d’una gran evolució per part dels dos personatges protagonistes. Tot plegat és una adaptació inspirada en Same Time, Next Year, una obra que va estar en escena als anys 70 a Broadway, però de la qual també se n’ha fet una pel·lícula. En l’espectacle original es narrava el període d’anys del 1950 al 1975, ja que els fets socials que s’expliquen en l’obra van passar, cronològicament, més aviat als Estats Units que a Espanya.

David Verdaguer interpreta un empresari català i Mar Ulldemolins és una gallega que es dedica a fer tasques domèstiques. Però l’obra avança i evoluciona amb els anys, de tal manera que es poden veure tots els canvis històrics i culturals que va viure la població en àmbits molts diversos: el rol de les dones, les modificacions en les vestimentes, l’obertura de ment de la societat, la innovació dels aparells electrònics i la presència del terrorisme de la mà d’ETA, entre altres aspectes. És aquí on Ulldemolins brilla, i experimenta en la seva pròpia pell tots aquests canvis socials. Verdaguer és un bon company de viatge, però físicament i emocional costa detectar com viu ell tota aquesta evolució.

L’obra està dividida en sis escenes, ambientades en anys diferents, que mostren la trobada anual entre els dos amants. Per sobre de tot, “aquesta és una obra sobre l’amor”, com diu el seu director, Àngel Llàcer. I és que, efectivament, es crea una simbiosi necessària entre les vides “oficials” dels dos protagonistes -cadascun amb parella estable i fills- i la seva relació mútua extramatrimonial. Una no existiria sense l’altra.

Segons explica Llàcer, aquesta situació sorprèn alguns espectadors, que ho veuen com una doble vida, però la trama realment va més enllà. Amb honestedat, l’amor s’imposa al llarg de tota l’obra i fa evident com “la importància de les coses canvia amb el pas dels anys”, a mesura que ens fem grans. Així ho explica el director d’aquesta peça, que es mostra convençut que, amb el temps, “ens entristim i plorem més”.

L’obra està ben executada, en un mateix escenari que també experimenta una evolució constant. Una habitació d’hotel -sempre la mateixa- esdevé l’epicentre del crim, que s’acaba convertint en un ritual que permet obtenir la felicitat, tot i que a vegades reporta l’efecte contrari. I és que als dos personatges els hi costa estar en el mateix moment vital; fins i tot, al llarg de l’obra podríem dir que s’intercanvien els papers.

En l’altre costat de la balança, com a punt feble, hi trobem els vídeos que serveixen per introduir cada escena i il·lustrar amb imatges fetes destacables dels anys que comprèn l’obra. Un punt nostàlgic superflu i innecessari que no aporta res. Mentrestant, els actors ho aprofiten per canviar-se de roba i pentinat fora de la vista del públic, però això s’hauria pogut fer damunt de l’escenari -sense amagar-ho- d’una forma més visual.

En general, la nostàlgia és molt present en aquesta obra, però potser és una de les poques vegades que no provoca que el públic tingui els ulls brillants en pensar en el passat; la tendència d’idealitzar-lo queda aparcada en aquesta ocasió. I això està molt bé.

Un cop a l’any es presenta com una obra per ser feliços, i segur que us farà passar una bona estona. Només començar, la veu en off de l’Àngel Llàcer demana al públic una cosa molt senzilla, però últimament força difícil de dur a la pràctica: “Estimeu-vos molt”. Ho intentarem.