Falstaff al Teatre Akadèmia

21.02.2016

El Teatre Akadèmia de Barcelona ha estrenat Falstaff. Al capdavant del repartiment, Francesc Orella interpreta un dels personatges més carismàtics i universals de William Shakespeare. L’obra, adaptada i dirigida per Konrad Zschiedrich, estarà en cartell fins al 20 de març.

Falstaff, al Teatre Akadèmia | Foto: David Ruano

Falstaff, al Teatre Akadèmia | Foto: David Ruano

Falstaff, un personatge sense obra

Shakespeare, com tots els grans clàssics, és sempre aire fresc i reflecteix les grans qüestions de la vida en cada línia de text. No caldrien, doncs, efemèrides ni pretextos per programar als teatres les seves obres, però el fet és que el 400 aniversari de la mort del dramaturg anglès ha propiciat en la cartellera l’aparició de tota una sèrie de muntatges de les seves obres més emblemàtiques.

Falstaff és un dels grans personatges de la galeria d’herois shakespearians, o més ben dit d’antiherois, perquè probablement el seu tarannà hedonista i asocial el converteix en un arquetip de l’antiheroi per excel·lència. Però a diferència de Hamlet, Othelo o Macbeth que amb el seu nom propi donen títol als seus drames, Falstaff és un personatge sense obra. Ningú no ha pogut llegir Falstaff, perquè no existeix. Sir John Falstaff és un personatge de ficció que apareix dispers en diverses obres de William Shakespeare. La seva presència la trobem als drames Ricard II (1595), en la primera i segona part d’Enric IV (1597-1598) i a Enric V (1599). Bàsicament en aquests drames Falstaff apareix com un personatge fosc i profund, company i mentor del jove i dissolut príncep Harry, futur rei Enric V, per qui és repudiat un cop arriba al tron. També apareix com a protagonista a la comèdia Les alegres casades de Windsor (1599), tot i que a la comèdia el personatge perd la seva profunditat i foscor i adopta un caire més intranscendent i bufonesc.

Parlar de Falstaff com a obra és sempre parlar d’un exercici de reescriptura de Shakespeare. En aquest sentit, ha estat convertit en òpera per Giuseppe Verdi el 1893 o objecte de la famosa versió cinematogràfica d’Orson Wells, Campanades a mitjanit (1965) amb guió, direcció i protagonisme del mateix Wells. El film Campanades a mitjanit ha estat la referència de diversos muntatges teatrals i és en aquest cas també a la base de la dramatúrgia de Konrad Zschiedrich.

Jesús, Jesús, les coses que hem vist, Sir John!

Per al director Konrad Zschiedrich l’interès per Shakespeare prové de lluny, de la seva experiència durant l’Alemanya de postguerra i, en la mesura que l’obra de Shakespeare és sempre matèria viva, li ha interessat treballar un text ple de referències polítiques de gran profunditat que traspassen èpoques i poden connectar perfectament amb el moment present.

En el Falstaff que podem veure al Teatre Akadèmia, Zschiedrich ha dut a terme un conglomerat de fragments de les obres de Shakespeare on apareix el personatge de Falstaff per explicar el seu recorregut dramàtic. Bàsicament, en el muntatge ha seguit dues línies. D’una banda, la del poder polític lligat a la intriga, la traïció i la mort. De l’altra, la de la vida amb un sentit hedonista i abocat a la marginalitat. Tot plegat per oferir sota la superfície de la comicitat una amarga reflexió sobre l’ambició i el poder.

Arrelat al poble més baix i des de la taverna, Falstaff es mira amb distància la política i el poder. La relació amb el príncep Harry és el nus fonamental, representa l’amistat entre un jove i un home gran empobrit que tem la vellesa i la mort. El jove príncep i futur rei es debat entre dos pares: el biològic, Henry Bolinbroke que regna com a Enric IV, que li recorda constantment el camí de les responsabilitats; i l’ideològic, Sir John Falstaff, que el guia pel cantó hedonista de la vida i del viure desenfrenadament. L’interessant és veure com aquesta amistat evoluciona i com les ombres i la foscor del poder polític, l’ambició, les intrigues, la traïció i la mort unides als clarobscurs de la covardia i les claudicacions l’erosionen i la destrueixen.

La cort i la taverna són els dos pols entre els quals oscil·la l’obra, dos espais marcats des de l’inici  com a àmbits de la mort i de l’afirmació de la vida. La taverna “El cap del porc senglar”, on Falstaff és el rei indiscutible d’una cort de bergants, és el mirall que estrafà la imatge del palau on després d’una batalla sagnant els nobles presenten al rei els caps dels adversaris. En la solitud del tron, el rei ha de lluitar contra el remordiment i matar els enemics per sobreviure i seguir en el poder. A la taverna, en canvi, Falstaff, que no es penedeix de res, utilitza la seducció i la paraula per sobreviure a la decadència vital i moral que l’envolta. Al capdavall tots lluiten amb les seves armes i s’enfronten en solitud als seus dilemes morals, ens ve a dir Shakespeare.

Aquests espais diferenciats, la cort i la taverna, són els dos àmbits en els quals es desenrotllarà la barreja dels dos gèneres teatrals que constitueixen la tragicomèdia. De fet, l’arrencada de l’obra ens els presenta tots dos i promet amb una certa potència innegable, però la llàstima és que, malgrat l’esplèndida actuació de Francesc Orella, que porta sobre les seves espatlles tot el pes de l’obra,  aquesta va llanguint en el decurs de la primera part i decau en la segona. Per quin motiu? Potser pel text mateix que presenta la unió d’uns fragments no sempre ben ajustats i que no acaben de trobar el punt òptim d’encaix? Per la manca d’una selecció més afinada dels fragments? Pels plantejaments escènics? Per la migradesa dels recursos i per la desigualtat en la concepció dels personatges i les actuacions? O senzillament per tot plegat? Potser l’obra guanyaria si la primera part, excessivament llarga, fos menys reiterativa, ja que es repeteixen les escenes de caire similar que, vista ja la lògica dels personatges i el conflicte plantejat, ja no aporten res de substancialment nou i fan que la potència inicial es perdi en els meandres de la repetició cada vegada més trista.

Falstaff és una obra molt complexa, exigent i ambiciosa. Cal reconèixer que planteja un repte colossal tant pel protagonista com pels altres sis actors i les dues actrius que interpreten constantment un munt de papers diversos amb uns resultats a vegades desiguals. Insisteixo que és una autèntica llàstima que els esforços de Francesc Orella, que interpreta un magnífic Falstaff, secundat en alguns moments brillants per l’actor mallorquí Rafel Ramis quan interpreta el jutge Shallow i per Mingo Ràfols en el paper de Enric IV, no aconsegueixin que l’obra aixequi el vol.

Quina llàstima que les ambicions acabin vençudes pel pes de la dura realitat. I això tant és vàlid per als profunds dilemes que l’obra proposa com per al Falstaff que ens ofereix el Teatre Akadèmia en un esforç molt lloable però malauradament no del tot reeixit.
No perdem de vista que Sir John Falstaff és Shakespeare en estat pur i és més encara: és la humanitat i la vida mateixa amb les seves grandeses i les seves misèries, per això ens sedueix aquest proscrit, aquest enorme personatge shakespearià sense obra.