False Friends o les traduccions impròpies

El tòpic traduttore tradittore posa de manifest aquelles inseguretats que envolten els intermediaris del text. Quan algú llegeix un llibre en una llengua que no és l’original, aleshores, cal donar per suposat que les paraules escollides no són exactament les de l’autor. Aquest marge d’error pot activar, en els lectors més perspicaços, una lògica de la sospita o de la reticència. Salvador Company s’instal·la còmodament en aquest indret dubtós i hi situa els fonaments d’una novel·la inestable, que hom no se sap del cert si ha acabat de ser escrita o si s’ha publicat definitivament. Almenys, d’entrada, sembla ser una traducció, però, més endavant això tampoc no estarà tan clar. És aconsellable que el lector estigui predisposat a deixar-se sorprendre a l’hora d’endinsar-se a False Friends, ja que el text posarà a prova constantment les seves expectatives. Així mateix, fins al final de la novel·la, el lector no sabrà exactament què és allò que està llegint i aquesta desorientació, portada també a un domini personal o íntim, contribueix, en definitiva, a millorar la seva competència.

Hi ha indicis per pensar que False Friends és una continuació de Silenci de plom, també escrita per Salvador Company i publicada el 2008 amb l’aval del premi Joanot Martorell. No tant sols esdevenen recurrents alguns personatges i algunes temàtiques sinó que també es repeteix la mateixa estructura narrativa en tres parts. A False Friends, aquesta divisió correspon a “falsos amics” el text traduït de la novel·la anglesa; “C.”, un epíleg metadiscursiu on es contextualitza l’autora; i, finalment, “El guardià de les paraules”, un relat de ciència-ficció d’un altre autor inserit dins la textura de False Friends. Com es pot veure, el resultat és una novel·la heterogènia, feta de fragments i d’afegits. El narrador no amaga aquestes circumstàncies i més aviat s’hi recrea sense complexos, fins al punt d’involucrar el lector amb confidències editorials: «com que en aquella època […] no anava massa bé de quartos, vaig veure clar que per a la recerca, en cos –de lletra – i ànima, del que se n’havia fet de C., l’autora de False Friends, […] necessitava un avançament editorial, una bestreta de supervivència que em permetés arribar, si més no, a les portes del misteri».

Així, doncs, la novel·la arrenca amb “falsos amics” la traducció del text anglès. La protagonista d’aquest relat és Antoinette Poirotte, una estudiant de Cambridge en Llengües Modernes que viatja a València per dur a terme un lectorat a la UAV (Universitat Autònoma de València). El lector descobrirà que aquesta jove cosmopolita té els seus orígens familiars en un indret provincià del Camp de Túria que respon al topònim fictici de Benborser. El retorn a València servirà com una metàfora del desplaçament perquè la protagonista recuperi els seus orígens entre reminiscències de la guerra civil. Paral·lelament, l’arribada d’Antoinette al departament de Teoria del Text va acompanyada d’un clima enterbolit per diversos escàndols d’assetjament sexual i malversació de fonts públics, la qual cosa obliga a una reorganització de l’organigrama docent i, al mateix temps, incorpora el tema de la corrupció com a lei motiv de la novel·la.

A mesura que va avançant en la seva tesi doctoral, Antoinette descobreix una sèrie revelacions al voltant de la figura de Lev O’Leory i del seu llibre, Quiet Lead. Aquest indicis l’aparten temporalment de la seva recerca sobre la substitució lingüística als territoris de parla catalana i, tot estirant el fil d’O’Leory, acaba destapant una trama d’especulació urbanística no exempta de perills per a la seva pròpia integritat. Sense que ella ho sàpiga, aquesta recerca ha estat dirigida des del seu propi departament universitari, per part dels seus tutors, James Kane i Domènec Montalt, els quals pretenien situar-la enmig d’un afer local sense aixecar sospites. Tot i així, el cas és que en aquesta trama de corrupció s’hi barregen interessos poderosos que no consentiran cap treva.

Justament, quan els esdeveniments es precipiten cap a un desenllaç inexorable, aleshores té lloc una interrupció del discurs que prové de fora del text, és a dir, del “mon real”. Resulta que, a aquestes alçades, l’editorial decideix fer-se enrere i acaba retirant el seu compromís pel que fa a la publicació del text, argumentant subterfugis econòmics. El traductor sospita que l’editorial ha rebut pressions perquè False Friends no vegi la llum i això li confirma fins a quin punt poden ser certes les revelacions del llibre que tradueix. Per aquest motiu, resol continuar amb el seu treball, però degut a la manca de recursos, opta per resumir el desenllaç de la història d’Antoinette amb la seva pròpia veu narrativa. Amb aquesta maniobra, el traductor aconsegueix apropiar-se del discurs i a partir d’ara esdevé l’autor del relat.

Així s’obre la segona part del llibre C., on s’intenten esclarir els misteris que envolten la novel·la original. Dels marges d’aquest pòsit, sorgeix una altra textualitat desbordada i heterodoxa, plena de sutures en forma de nous capítols, nous narradors, nous personatges i nous escenaris. Per a sorpresa de tothom, l’autora de False Friends i el seu traductor ja es coneixien. De fet, sense haver-ho esmentat, ell apareix dins la novel·la com un personatge més, de manera que, quan acaba de traduir la narració de la seva amiga, explica com es va produir aquesta relació d’amistat, marcada per una desaparició abrupta. Després d’haver contextualitzat la figura esvanida de C., el nou narrador explicarà en primera persona les seves pròpies vicissituds en una València marginal. A través d’aquest entorn desplaçat s’anirà concretant un misteri artístic que posa en relació la Seu de València amb un frau d’imitació artística i amb un text inèdit d’Eveli Volero sobre Ausiàs March.

En la tercera part del llibre, “l’autor” ens presenta El guardià de les paraules que resulta ser el manuscrit de Lev O’Leory que va descobrir Antoinette a la primera part del llibre. Aquest relat de ciència-ficció projecta una València desfigurada, fins i tot lingüísticament (llavors es diu Bamecin) i, al mateix temps, evoca una humanitat automatitzada, molt influïda pels replicants de Phillip K. Dick. A través d’una poètica dels préstecs literaris, el narrador descriu un escenari imprecís i tèrbol que el lector es representa a través de citacions implícites i d’imatges inserides d’altres textos. Per exemple, l’espai central del relat l’ocupa un arxiu de documentació que fa pensar en la Biblioteca de Babel segons Jorge Luis Borges, és a dir, aquell monument de prestatges infinits pensat per contenir la immensitat del coneixement. Els protagonistes viuran una història d’amor a través de la lectura conjunta d’un manuscrit, recuperant el tòpic dantesc de Paolo i Francesca però traslladat a una Divina Comèdia del tercer mil·lenni. L’arxiu en qüestió C-2004/VC-2112 està escrit en una llengua historiada –el català– i conté un article de premsa que es titula L’enigma del poeta sense cos i que podria haver-se desprès, perfectament, de la segona part de False Friends, ja que continua parlant d’Ausiàs March en paraules d’Eveli Volero. Aleshores, el lector no pot reprimir la imatge reflectida d’uns humanoides llegint la seva pròpia història, igual que ho faria l’últim Aureliano deixifrant el manuscrit de Melquíades a Cien años de soledad.

False Friends és un text construït com un sistema nerviós d’escriptures comunicants i endogàmiques que permeten el circuit de la lectura en totes les direccions, trasbalsant la recepció lineal a què estem acostumats. El lector haurà d’anar endavant i endarrere per seguir les diverses evolucions d’un relat que es construeix en forma d’arabesc i que, com a tal, transforma l’estructura del text en una geometria indestriable. Caldrà perdre’s-hi per trobar alguna sortida. Per aquest motiu, qui es proposi llegir False Friends mitjançant les estratègies d’una lectura tradicional, hi trobarà una experiència decebedora i frustrant. En canvi, l’aproximació recomanable és aquella que s’atreveix a una lectura post-moderna des d’on replantejar-se totes les instàncies narratives com ara la de l’autor, la del lector, la del traductor, la del crític literari, la de l’editor, la dels personatges i, fins i tot, la del text. A la novel·la de Salvador Company, tots aquests elements queden distorsionats i s’acaben confonent dins una enunciació predisposada a tota mena d’inversions i transferències. D’aquesta manera, el text resultant és més aviat una textura, o sigui, una suma de textos incomplets que potser no acaben d’esdevenir com a tals i que queden exposats com una escriptura sense forma, fragmentària. Així mateix, l’autor es revela com una figura múltiple o difosa que, a la vegada, s’emmascara darrere diversos narradors impostats, els quals, esborren la seva pista. Per si no fos suficient, Salvador Company renuncia a qualsevol responsabilitat sobre el text, ja que, en el fons, es tracta d’una novel·la traduïda i d’un manuscrit trobat, els autors dels quals, C. i O’Leory, es troben desapareguts. Coincidència o mala sort que tant sols afavoreixen la teoria de Roland Barthes sobre la mort de l’autor. Per tot pegat, False Friends emula el gest literari de Calvino a Si una nit d’hivern un viatger, però complicant, encara més, aquestes dislocacions.

Les intencions de Salvador Company podrien resumir-se d’aquesta manera. És cert que l’autor de False Friends converteix l’escriptura en una enginyeria del text i demostra la seva proesa com a arquitecte del discurs. Sens dubte, aquest és un dels punts forts de la novel·la i no seria d’estranyar que, des de la teoria literària, es fes un seguiment exhaustiu de les seves innovacions formals. Ara bé, aquesta complexitat, acaba jugant en contra del missatge i perjudica el rerefons de l’enunciat. La recerca obsessiva de l’autor fa que el destinatari del text quedi en un segon terme i, en canvi, se’l convoca tant sols de manera instrumental per donar sentit al correlat post-modern que l’autor vol escenificar. Per això, en determinades ocasions, el lector pot sentir-se exclòs del relat, així com una instància prescindible del discurs i no com l’element indispensable que li dóna sentit. La seducció inicial de la novel·la, exercida per diversos misteris incipients, s’acaba debilitant en el moment que no arriben les respostes esperades. Això afebleix l’eròtica de la lectura, que cada vegada té menys estímuls per perseguir unes intrigues aplaçades. Per altra banda, la successió de narradors i d’escenaris, en comptes de renovar l’interès i fer més perdurable el misteri, desmantella la unitat del relat i el torna més inconsistent, ja que les diferents parts no tenen un fil conductor prou sòlid. En definitiva, la ficció que proposa Salvador Company s’insinua com una obra molt ambiciosa i monumental, però finalment no es concreta en una experiència de lectura total.