«Voteu-lo o vos pegue una pallissa!»

20.03.2018

La setmana passada l’Ateneu Barcelonès va dedicar tota una setmana a presentar les obres que enguany opten a premi Crexells. L’editor de Més Llibres, Ricard Vela, no va poder presentar per una causa major la novel·la False Friends de Salvador Company. Per rescabalar-se’n, ha escrit aquesta presentació que publiquem a Núvol.

L’escriptor valencià Salvador Company | © Irene Rodrigo

El juliol de l’any 2011, quan jo encara no era l’editor de Més Llibres i em dedicava a fer de lector free-lance (entre més feines) per guanyar-me la vida, una editorial de Barcelona em va encarregar que llegís un manuscrit titulat False Friends, de Salvador Company, una novel·la prou extensa que vaig devorar en pocs dies esperonat per tot el que havia llegit ja del mateix autor. I sí, tal com m’esperava, estava perfectament connectada amb els seus artefactes literaris anteriors, especialment amb la novel·la Silenci de plom (2008, Premi Joanot Martorell de Narrativa i de la Crítica dels Escriptors Valencians), en què ell mateix també es feia passar pel traductor d’un autor irlandès de culte, Lev O’Leory, i de la seva novel·la de ciència-ficció Quiet Lead, i posava en marxa una maquinària polisèmica i metaliterària amb, pel cap baix, tres esferes narratives concèntriques, tot i que el relat acabava derivant cap al nazisme i el poeta Eveli Volero, un personatge recurrent en la seva ficció. A False Friends, en canvi, l’inici de l’obra que traduïa Company, False Friends (és a dir, Falsos amics, si s’hagués editat en català), es presentava com a novel·la de campus i de conspiracions i anava derivant en una mena de thriller sociolingüístic real ambientat en la pitjor València peperiana i signat amb pseudònim per una misteriosa Dora Saviour (que també havia partit del Quiet Lead d’O’Leory). La qüestió és que, de manera sobtada, al mateix traductor li diuen que deixi estar l’encàrrec i que la traducció no es publicarà, però ell es decideix a embrancar-se en una recerca febril i a estones sonàmbula sobre la continuació de la història i els possibles motius d’un afany d’ocultació que sembla que el persegueixi d’un llibre a l’altre. I que acaba amb una darrera part de l’obra en forma de relat de ciència-ficció distòpica en què València es diu Bamecin i tothom cerca un vell text, escrit en una llengua pròpia i ja oblidada, d’un autor anònim al qual sembla que O’Leory hauria revelat tots els secrets d’una conxorxa d’abast universal.

Naturalment, en vaig fer un informe positiu i elogiós, reconeixent que no es tractava d’un llibre de lectura facilona, però que era apassionant, i fascinant, i que dominava la llengua com pocs, i que tenia una ambició literària també com pocs, i que hi feia aparèixer tots els temes, personatges, localitzacions (el famós poble de Benborser) i fins i tot les paranoies del conjunt de les seves obres anteriors, de les quals semblava una mena d’epítom gloriós, un rien ne va plus que ho coronava tot. Per sorpresa meva, aquella novel·la no es va publicar, ni en aquella editorial ni en cap altra, ni aquell l’any, ni el següent, ni l’altre. Com podia ser, em preguntava jo, que un autor amb la seva trajectòria i que havia guanyat altres premis, com ara el Documenta del 2001 amb la novel·la Voleriana, no aconseguís entusiasmar amb aquella obra? Potser l’ha deixada reposar i està fent una altra cosa, em deia. I sí, però no. I sí, perquè el 2015 va guanyar el Premi Ciutat de Tarragona de Novel·la Pin i Soler i va publicar un altre text, Sense fi, que vaig córrer a llegir per descobrir que, ni era la mateixa obra amb un altre títol, ni seguia pròpiament aquell cicle narratiu particular, encara que també hi havia certs temes i estilemes que es repetien. Però no, perquè els atzars de la vida m’hi van posar en contacte al cap de poc temps, quan jo ja començava a donar-li forma al segell Més Llibres, i vaig descobrir tota (bé, una bona part) de la veritat: que portava gairebé deu anys refent-la, presentant-la a editorials i a premis, i aconseguint fins i tot algun ajut de la Institució de les Lletres Catalanes, però que no hi havia manera que li volguessin publicar, exactament igual que al traductor Salvador Company de False Friends ningú li volia la seva traducció ni regalada, que li rebutjaven sobtadament quan semblava que ja estava lligada i que acabava rebent trucades «amistoses» de falsos amics que li recomanaven que se n’oblidés, de tot plegat.

Amb la inconsciència que em caracteritza, li vaig dir que jo l’hi editaria en el meu nou segell (del qual m’agrada dir que «publiquem coses que no solen publicar-se en català»), i ben orgullosament, però que m’havia d’escriure una presentació en què expliqués fil per randa la intrahistòria completa de la novel·la i com la conxorxa perquè no sortís a la llum lligava amb les conspiracions de la mateixa història que s’hi contava. Pensant que publicitar-la desactivaria la malastrugança, però no sé si va ser pitjor el remei que la malaltia. Perquè vam aconseguir publicar-la, i fins i tot presentar-la a Barcelona, tot i que a l’aire lliure precisament un dia d’estiu que plovia a bots i barrals. Alguna cosa ens continuava perseguint, doncs, i en van sortir comptadíssimes crítiques i ressenyes, ni bones ni dolentes, amb les honroses excepcions de la de Xavier Aliaga i la de Núvol (que per algun motiu ignot encara em deixa escriure aquest text). I ara tenim prevista una presentació a València i ja hem creuat els dits esperant a veure què més pot passar.

Per sorpresa, quan es van publicar les noves bases del Premi Crexells es va obrir una porta inesperada. Ara els autors i editors poden presentar les seves candidatures, així que, tot i que l’autor pensa que és bufar en caldo gelat, em vaig personar a l’Ateneu, perquè no me’n refiava ni del correu certificat, i no en vaig sortir fins que en vaig tenir el rebut d’admissió. I vaig marcar la creueta de participar en la setmana de debat per presentar la novel·la. I vaig rebre un correu convidant-me a l’acte del dia 13. I vaig confirmar la meva presència. Semblava mentida, tot anava normal. Però el dia 13 al matí em vaig llevar amb una grip de cavall que m’impedia sortir del llit i, encara menys, presentar-me a l’Ateneu. Com que encara no disposem de replicants, ni de les fundes intercanviables d’Altered Carbon, l’autor i jo vam intentar trobar un substitut per a la tarda. No va haver-hi manera humana, és clar. I ara ves a saber qui em censurarà aquest text, o com es podrà perdre, o quin misteri cibernètic farà que no se’n trobi l’enllaç al núvol de Núvol.

Salvador Company | © Irene Rodrigo

En Salvador Company, amb tanta elegància com fatalisme, finalment em va escriure això des de Bamecin: «De tota manera, estàs segur que és grip el que tens? Ho dic perquè mira que me n’ha dit O’Leory: “amb això dels exespies russos i els antecedents de False Friends, no siga cas que li hagen posat res al cafè!”. Però no en faces molt de cas, ja coneixes en Lev…».

Però les moltes hores al llit covant la grip, i el fet que no m’agrada el cafè, em porten a no donar-li la raó a l’O’Leory. Com que és un anglo, per molt que hagi viscut, potser, al País Valencià, es pensa que tot és culpa de Putin i de no sé quins contubernis exteriors, però em fa l’efecte que no coneix prou els catalans (en el sentit més ampli possible) per adonar-se que les conxorxes prou que ens les sabem fer nosaltres solets. Que el fet que un autor amb una llarga trajectòria i bona recepció crítica no és que no tingui les vendes que es mereixeria, sinó que fins i tot li costi tant publicar la seva obra més ambiciosa, és una cosa que ens passa cada mes. I que els autors en català que no viuen al principat siguin gairebé invisibles. I que a algun cap de cultura d’algun diari no li deixin escriure de determinats llibres perquè «és una de les teves fricades». O que la presència pública del llibre en català sigui escassa, o que els premis això i la crítica allò, etcètera, etcètera.

En fi, que més enllà de les innegables qualitats intrínseques de False Friends (sobre les quals ja no em puc estendre més), i del doble objectiu del Premi Crexells enunciat per Jordi Casassas, «creació literària i resistència cultural» (voleu més resistència que aquests deu anys de lluita?), encara trobo que fer-li guanyar el premi seria una bona ocasió per demostrar que els catalans no sempre ens boicotegem a nosaltres mateixos, que no sempre ens fotem trets als peus o que intentem reconèixer els Miquels Bauçà abans que traspassin sols i ningú se n’assabenti. En el període de desvetllament que sembla que vivim, mentre seguim sense saber com acabar de fer la independència, la república, la nació completa, la utopia anticapitalista o, com a mínim, deconstruir la colonització mental històrica que acaba sent l’origen banal de moltes conspiracions aparents, atorgar-li el Premi Crexells a False Friends seria un objectiu molt més modest però, al meu parer, un reconeixement que també sabem apostar per l’ambició sense la por que ens han inoculat que ens prenguin per provincians de la ceba ni haver-nos de disculpar per massa intel·lectuals.

Benvolguts ateneistes, ho he de deixar aquí, i com que no em queda temps per afegir més raons entenimentades, només se m’acudeix acabar, sempre metafòricament, amb aquella astracanada que l’impagable ninot faller Alfonso Rus, exalcalde de Xàtiva detingut el 2016 per corrupció, feia servir als mítings quan havia de convèncer els seus conciutadans que votessin els candidats madrilenys del PP que li queien amb paracaigudes: «Voteu-lo o vos pegue una palissa!».

Evidentment, si heu aconseguit llegir tot aquest text, a més de ser un miracle, la pallissa ja la porteu a sobre. Les meves disculpes per embolicar-vos en aquesta conjura, per la llargària i per la vehemència, i moltes gràcies per la vostra atenció.