Expecto, ergo sum

27.02.2018

Els homes som animals impertinents, com les dones. No ens agrada esperar, no en sabem, no ho suportem. Però l’espera és la nostra condició essencial al món sensible mentre fem temps per acomiadar-nos-en. És un simbolisme, una possibilitat, i sobretot, és una paradoxa. Esperem condicionats per la por, per l’angoixa, per amor, pel diagnòstic del metge i per agafar l’autobús. Esperem freudianament perquè renunciem a una pulsió. Però, quina?

Noia esperant un tren | Foto: Arxiu

Esperar és més aviat xocant: desestimem el temps que ens separa de la no existència. Però aquest temps, aquest parèntesi, se’ns fa curt quan arriba l’hora ignorada de tancar-lo. Quan ens manifestem més obertament com a contradiccions amb potes és quan esperem, quan ens engoleix l’angoixa de la consciència perquè no som capaços de deixar-nos anar en aquesta absència plena –menys quan dormim, quan contemplem, quan mandregem.

L’espera és una pàgina en blanc que hem d’omplir i que, en el millor dels casos, ens recompensarà amb la llibertat. És la part intrínseca de tot procés de desenvolupament, per curt que sigui. Ningú s’escapa d’aquest esglai, que és la pausa ambivalent en què el temps conté l’alè per recordar-nos la mort. I ens puteja: quan se’ns ha cremat la torrada, quan l’amor no arriba, quan el dolor persisteix o quan el nostre equip preferit de rugbi subaquàtic acaba perdent el partit. L’espera és imaginària i concreta alhora: “una il·lusió per a la qual la realitat té a punt una figura real, però que ara ens nega”. Ho diu Andrea Köhler, l’autora d’El temps regalat (Angle Editorial), un assaig sobre la dramatúrgia de l’espera que, amb filosofia o sense, ens fa existir més ostensiblement.

El llibre de Köhler, traduït per Joan Ferrarons, és una reflexió sobre la paciència, la vacil·lació, el neguit. “Et fa creure que ets tan intel·ligent com el que s’hi diu”, confessa l’escriptor Richard Ford. Una reflexió d’actualitat editorial que enllaça, a més, amb una altra novetat literària de categoria: Por (Quaderns Crema), d’Stefan Zweig, l’última obra traduïda per Joan Fontcuberta. El llibre parla del temor que es converteix en terror pervertit per l’expectació que preveu un final terrible. No per culpa d’allò que hi ha en el món, sinó per la dèria d’allò que necessitem.

Stefan Zweig

Stefan Zweig

 

La intuïció funesta de l’espera

Amb el tremp conductiu de la ficció que transforma una història banal en una aguda penetració sobre l’ànima humana, Zweig fa un retrat de l’esglai que s’ajorna en la quotidianitat més insípida i torbadora: després de vuit anys de matrimoni, una dona acomodada té una aventura amb un jove pianista, i naturalment és descoberta. Aleshores s’escampa, com el vent al mig del desert, la infructuosa vacil·lació davant l’inevitable. L’immobilisme. I ja ho deia Mefistòfil al pobre Faust: “De deixar passar sempre el moment oportú per actuar en dieu deixar que les coses evolucionin”. És la por que ens paralitza.

També podem aplicar aquesta observació a la situació que viu Don Diego de Zama, el funcionari de la Corona espanyola que s’esllangueix esperant el seu trasllat a Buenos Aires. En aquest article vam parlar del llibre d’Antonio di Benedetto i de la pel·lícula de Lucrecia Martel estrenada fa pocs mesos: l’espera consumia Zama amb les mateixes conseqüències que la por a la protagonista de la novel·la d’Zweig, però seguint un altre camí. El desassossec de Zama no és un temor pel que passarà, sinó pel que no passarà. Una certesa intuïtiva que no falla. És això, el món com a voluntat, i no podria ser més dramàtic, més patètic. Quan l’espera es manifesta com a tòpic irritant és quan l’atmosfera kafkiana triomfa sobre l’obstinació animal del cor.

La gran còmplice de l’espera és l’evolució. Però no només la tecnològica, sinó l’evolució en general. Joan Burdeus parlava de “determinisme neurològic” per explicar que, en termes darwinians, “que siguem capaços de llegir Guerra i Pau és un miracle” perquè el nostre cervell es guia pels estímuls successius i canviants i, en efecte, no està precisament dissenyat per tolerar l’espera. Però què passa? Que ens tornem cada vegada més impacients, més vel·leïtosos, més dependents, en suma, més addictes a l’angoixa i a l’anticipació de les coses.

És un procés gradual accelerat, en aquest sentit sí, per la tecnologia: si els cotxes poden anar més de pressa, volem anar més de pressa; si podem fer més fotografies amb una càmera bona, volem fer-ne més; si podem mirar el missatge de WhatsApp que acabem de rebre, volem mirar-lo a l’instant. Trobar l’equilibri aristotèlic entre l’advertència de Mefistòfil i la instantaneïtat crònica que ens assetja és la virtut dels esperits amb disposició per acomodar-se en l’espera, aquells que a pesar dels signes dels temps s’aferren a la lentitud. Però ¡alerta! (imagineu Ferran Monegal): no ho fan per reivindicar res o amb vigorosa pruïja, sinó que s’hi aferren “com la mà que agafa l’ocell amb la pressió justa per no deixar-lo escapar, ni tampoc ofegar-lo” (Xavier Rubert de Ventós).

L’espera, com la peresa, necessita una mirada preparada per despistar-se que la converteixi en un passatemps. Ara bé. Que la teoria aristotèlica s’imposi a la realitat kafkiana ja és una altra cosa. Demanar paciència a qui espera l’enèsim tren en retard de Rodalies o el reconeixement com a subjecte polític en un estat presumptament plurinacional, per exemple, és una simple quimera i una absoluta impertinència.

I tanmateix, és quan esperem que existim.