“Europa, la gran” o “Europa, la gran…”

29.08.2018

Ahir a la tarda es va donar el tret de sortida a la divuitena edició del FITAG, el Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona. El Teatre Municipal era ple de gom a gom, impregnat d’un ambient festiu, de faràndula, on es veien algunes disfresses i tot. Una fauna ben curiosa reunida per veure l’obra que obriria l’edició d’enguany: Europa, un musical que ens parla de la terra de l’èxit i les proeses, interpretada per la companyia Cor Preludi de Cassà de la Selva i Cràdula Teatre de Girona. El director del festival, Martí Peraferrer, va sortir entre aplaudiments incessants a fer els agraïments i a presentar l’obra. Tinc una frase seva al cap: “Estem engabiant la nostra llibertat mentre a fora hi ha gent que la reclama”.

Europa, la gran… | Foto: Josep Burset.

El musical, doncs, intentava reproduir la situació actual d’Europa, on els que som dins ens creiem protegits per una bombolla de drets i de valors i els que són de fora han de picar a la porta i demanar permís per quedar-se i adquirir-los. Si és que arriben a la porta. La gran Europa estufa les plomes com un adolescent intentant lligar. I lliga tant que després s’ha de fer enrere: no té tant d’aguant i la Viagra va cara.

Que en saben, de vendre fum. Que en saben, d’enganyar-se i d’enganyar-nos i d’enganyar-los. “Som presos, ens heu abandonat”, cantaven els de dalt de l’escenari quan representaven persones refugiades. Europa, la terra promesa, i els Moisès del segle XXI, els que proporcionen un viatge en bot pel Mediterrani i un salvavides pel mòdic preu de cinc mil euros. Europa intenta anar a missa i repicar alhora. Europa ven l’èxit, la llibertat, va de paradís. I com a allà, tenim un sant Pere que vigila la porta i l’aforament limitat. Ah! I també tenim hipocresia fresca en safata.

Cap al final de l’obra, s’esdevé una partida d’escacs on els blancs guanyaven als negres fent trampa: la reina blanca li clavava un ganivet a l’altra. I això em va fer venir un flash d’una escena d’El vigilant en el camp de sègol de J.D. Salinger, on un professor li diu a en Holden que la vida és una partida i s’ha de viure d’acord amb les regles del joc, i amb això que ell pensa que “de partida, una merda!”; si ets del bàndol dels que tallen el bacallà, hi ha partida; si no, de partida res. Per a mostra, un botó.

Per concloure, el musical acabava amb un crit a la pau i a la responsabilitat de cadascú, i dels països, a obrir els ulls. No enganyaré a ningú: entre flors blanques, cors i corals quedava molt angelical i utòpic, però si t’ho mires amb perspectiva, és ridícul que a aquestes altures hàgim de demanar una cosa tan bàsica. Quan hem deixat de ser humans, els humans? Qui i per què –el més important– ens ha arrabassat el sentiment de comunitat?

El més irònic de tot és que no estem parlant de cap mena de ficció. Un fet brillant d’aquell espectacle va ser el fet de superposar-se amb la realitat: mentre aquells personatges naufragaven dalt de l’escenari, li cantaven a la seva mare morta i passaven penes, nosaltres, el públic, els espectadors i espectadores, ens ho miràvem des de l’altra banda, ben asseguts a la nostra butaca, i sentíem llàstima. Llavors ens aixecàvem i tornàvem a casa a fer el sopar i la nostra vida.

Podeu consultar la programació del FITAG en aquest enllaç.