Eugeni Forcano torna a París

18.02.2015

Eugeni Forcano (Canet de Mar, 1926) és un dels referents de la fotografia catalana de la transició. Fotògraf autodidacte i quasi per accident (per tradició familiar estava destinat a ser comerciant) però, sens dubte, de geni innat, als anys seixanta va començar a treballar per la revista Destino, des d’on es va donar a conèixer i va consolidar la seva carrera. Va ser precisament a través de la revista, segons Daniel Giralt-Miracle, que l’any 1962 el comissariat de Turisme de França li va encarregar d’elegir un grup de fotògrafs per treballar a París durant uns dies, amb la missió de donar una imatge de la ciutat moderna, fresca i allunyada dels tòpics. Aleshores, en ple franquisme, els artistes —i sobretot els més joves— no tenien gaire oportunitats per a sortir del país. L’experiència va culminar amb l’exposició «Onze fotògrafs espanyols a París», que es va presentar a Barcelona i a Madrid aquell mateix any. Ara, una mica més de mig segle més tard —i aquest cop per iniciativa catalana—, una selecció de les fotografies de Forcano han tornat a París, i s’exposen durant uns dies al Centre d’Estudis Catalans de la Sorbona.

Exposició de Forcano a París

Exposició de Forcano a París

Es tracta d’una vintena de fotografies molt diverses, en blanc i negre seleccionades per Salvador Munrabà, comissari de l’exposició. Amb una mirada fresca i curiosa, Forcano pren com a protagonistes no pas els monuments més emblemàtics de la ciutat (la torre Eiffel, el Louvre o les vores del Sena), sinó que, defugint els clixés, s’apropa a la gent corrent del carrer, al París de cada dia: un borratxo que dorm al replà d’unes escales, una dona que passeja tota sola per l’avinguda del cementiri de Montparnasse, una parella que es besa apassionadament mentre un (altre) fotògraf els caça mig d’amagat…

Eugeni Forcano retrata una ciutat viva, plena de contrastos, molt humana i propera, tant per a l’espectador actual com, segurament, per al públic català dels anys seixanta, que hi degué reconèixer una realitat no tan llunyana com podia semblar. No és pas una obra de denúncia, sinó d’exploració de l’originalitat i la singularitat de la vida quotidiana.

Forcano es presenta com un observador agudíssim, i la seva intuïció per copsar el moment precís de disparar és tan natural que de vegades el resultat sembla quasi un accident. En una de les fotografies apareixen un escombriaire negre i un home blanc vestit de vint-i-un botons, l’un rere l’altre, caminant per una vorera, enganxats just en el moment en què se superposen, de tal manera que els dos personatges, aparentment sense res en comú, queden irremeiablement lligats per un paral·lelisme fortuït.

Foto d'Eugeni Forcano

Foto d’Eugeni Forcano

Les fotografies no segueixen cap ordre específic ni hi ha cap text per guiar l’espectador entre les imatges, tret dels títols que acompanyen cadascuna de les peces (que no són, però, estrictament una descripció, sinó més aviat un contrapunt de reflexió —i sovint d’ironia— que busca dialogar amb les imatges. Per exemple, la fotografia titulada «Dues donzelles», encapçala un retrat de l’estàtua de Joana d’Arc perfectament enquadrada entre les ales del barret d’una monja). Però, de fet, el text no hi fa cap falta: i és que, com bé va dir Josep Pla —admirador confés de Forcano, amb qui va treballar a Destino— les seves fotografies «produeixen un impacte a l’observador tan punyent, tenen una força de suggestió tan gran, que no necessiten cap comentari». No cal, doncs, afegir-hi res més: si en teniu l’ocasió, deixeu que Forcano us redescobreixi París.

«Eugeni Forcano à Paris : 62/15», al Centre d’Études Catalanes de l’Université Paris-Sorbonne, fins al 19 de febrer. Organitzat per l’Ajuntament de Canet de Mar, l’Institut Ramon Llull, la Diputació de Barcelona, l’Universitat París-Sorbona i la Casa-Museu Lluís Domènech i Muntaner.