Eugeni Bonet. L’ull escolta

El MACBA ha presentat aquesta setmana l’exposició L’ull escolta. Eugeni Bonet: pantalles, projeccions, escrits. El projecte, comissariat per Valentín Roma, recorre el treball d’Eugeni Bonet (Barcelona, 1954), artista, comissari i escriptor, des del principi dels anys setanta fins avui, a través de tres grans blocs: les seves programacions audiovisuals, la seva pràctica artística i els seus escrits. Palma Lombardo ha assistit a la inauguració de l’exposició.

L’ull escolta. Limitar-lo només a mirar és una tasca que minimitza les possibilitats del mitjà audiovisual i de l’òrgan encarregat de captar-lo. Com demostra l’obra d’Eugeni Bonet, la distància entre la mirada i la imatge en moviment comporta una sèrie de relacions complexes, que van més enllà de la simple observació passiva. Text, vídeo i instal·lació es donen la mà per crear un conjunt actiu, per demostrar que és possible donar forma a anys d’investigació més enllà de l’arxiu i el document. Valentín Roma, el comissari de l’exposició, ha definit el procés de treballar amb tot aquest material com un procediment gairebé arqueològic. I és ben bé així, perquè l’objectiu de la mostra no és simplement donar un espai de visibilitat, sinó situar la importància de les investigacions de Bonet en un context com el de l’Espanya dels últims 30 anys; un pioner en el pensament del vídeo i el cinema experimental que sense dubte va nodrir tota una generació d’artistes i teòrics posteriors, amb uns conceptes que segueixen molt vigents en el camp de les arts visuals.

Que el MACBA ens ofereixi la possibilitat de dialogar amb tot aquest escenari, des de la perspectiva de la nostra actualitat, suposa trobar-nos amb l’oportunitat de revisar la nostra pròpia cultura audiovisual, nacional i internacional, i d’argumentar amb les imatges que han treballat per muntar -o desmuntar- els imaginaris de més d’una dècada.

D’altra banda, el vídeo en l’espai expositiu requereix un temps i una espera. El vídeo instal·la un ritme en l’espectador del museu que l’obliga a transformar la seva mirada en aquests “ulls que escolten”. Ja no es tracta de dirigir una ullada ràpida per tastar una mica de tot, sinó d’enfrontar-se al repte de l’atenció i la immobilitat productives, contradient la premissa contemporània que associa la rapidesa i el temps accelerat amb un resultat rendible. D’aquesta manera, l’espai d’exhibició adopta el rol d’un aliat del treball de Bonet, un lloc al qual retornar les vegades que facin falta per tal que el pes de les idees que sobrevolen l’exposició puguin absorbir-se i circular, generant noves associacions i continguts.

A aquest respecte, el MACBA ha facilitat -de manera molt encertada- que es pugui tornar a visitar la mateixa exposició vàries vegades només amb la primera entrada. Durant les pròximes setmanes s’organitzaran una sèrie d’activitats i projeccions gratuïtes que giraran al voltant del cicle i que de ben segur ampliaran d’una forma més lúdica i participativa el gruix del pensament d’Eugeni Bonet.

D’alguna manera, l’exposició no acaba amb les parets del Black Cube, sinó que vol arrelar cap enfora, expandir-se per trobar altres llocs de producció de significat. Una demostració que l’art també respira l’aire de fora del museu, i que la investigació pot materialitzar-se des de diferents vies: sigui en format exposició, adoptant la forma d’un llibre (editat recentment amb el nom d’Escrits de vista i oïda, que recull part dels textos de Bonet des del 1975) o elevant-la a l’esfera del debat públic.