‘Estimades Zambrano’, entre dues llums

9.04.2016

Estimades Zambrano (Edicions Saldonar), de Mercè Foradada, una novel·la epistolar, és fruit d’un enamorament. Més encara, al meu parer de lectora de María Zambrano (1904-1991): és fruit d’una fulguració.

María Zambrano

María Zambrano

Proveu d’obrir un llibre de la filòsofa María Zambrano a l’atzar, qualsevol dels seus llibres. Una paraula, una frase us vindrà als ulls com una fulguració. Us prendrà aquesta llum. I aquesta llum us portarà a voler penetrar en el seu misteri. Potser això és la filosofia: anar a l’encalç d’una llum que és i que se’ns presenta com la imatge d’un saber ample i profund que no només passa per la raó sinó que també passa per la poesia, pel mite, pel símbol; altres vies del coneixement de la realitat.

Deia Zambrano que la filosofia és pregunta i la resposta és poesia. Aquesta és l’arrel de la filosofia zambraniana: la Raó Poètica, com finalment va acabar quallant com a concepte en la seva obra, tot i que la idea ja es va mostrar ben lluminosa des del principi dels seus treballs, amb l’escriptura del llibre Hacia un saber sobre el alma, publicat el 1934. Aquest text va allunyar María Zambrano del seu mestre, José Ortega y Gasset, que no va rebre gaire bé el salt intel·lectual de la deixebla avançada: Encara no hem arribat aquí i vosté fa un salt, es planta més enllà, li va dir. I ella, segons conta en els seus escrits autobiogràfics, va sentir que don José havia mort… simbòlicament, és clar. Va sentir que s’havia quedat òrfena de mestre, tot i que sempre se sentiria deixebla seva.

Però és cert. María Zambrano, la seva filosofia de signe holístic, va fer un salt colossal que no faria més que engrandir-se amb el temps. Tant, que la filosofia de María Zambrano, sens dubte reconeguda, és encara massa desconeguda, tot i que la bibliografia de María Zambrano en aquests moments és molt extensa, tant pel que fa a la publicació d’obres seves –és una autora prolífica, que va treballar moltíssim– com pel que fa a la publicació d’obres sobre el seu pensament.

María Zambrano, la claror de la seva filosofia expressada en forma tan literària –d’aquí ve que a vegades se la titlli d’hermètica– és inspiradora. María Zambrano és una filòsofa que no només ha inspirat obres sobre la seva obra, un gavadal… sinó que, com a escriptora literària, també ha inspirat obres creatives. María Zambrano és, doncs, autora nutrícia d’obres com ara: María Zambrano. Des de la sombra llameante, de Clara Janés (2010); Clarice Lispector y María Zambrano. El pensamiento poètico de la creación, de Myriam Jiménez Quenguan (2010); El saber del cor, el relat que dóna títol al meu llibre El saber del cor (2008); i ara aquesta esplèndida i molt documentada novel·la de Mercè Foradada, Estimades Zambrano.

 

La llum i la mística de María Zambrano

María Zambrano, el poder de la seva paraula –la paraula alliberada del llenguatge, com deia ella mateixa, tot referint-se a la seva expressió tan plena d’imatges– atrau com la llum. Per aquest motiu no és casualitat que la novel·lista que hi ha en Mercè Foradada hagi volgut acabar el seu relat amb una imatge de la llum. Així és com situa la veu de la filòsofa en l’últim tram de la seva vida, en el tros de camí que l’acosta a la llum definitiva: La llum, el centre de la flama, Ara, vaig cap a ella. Ara és Araceli, la germana estimada de María, que l’ha precedit en el camí cap a la llum última.

La vida, doncs, entre dues llums. Entre la llum de l’aurora –María Zambrano va escriure moltes pàgines sobre aquest estadi auroral de la llum com a figura del coneixement, com a símbol de la consciència en el seu despertar– i entre la llum última, l’espiritual, la de l’esplendor de l’ànima en fondre’s en la llum divina.

Una mística, es dirà, d’aquesta filosofia zambraniana. I així és tal com jo l’entenc. I és per aquest motiu, em sembla, per entendre aquesta Raó Poètica, o aquesta paraula poètica que tan sovint s’acosta a la mística (a més de reflexionar sobre el llegat dels filòsofs, Zambrano també va reflexionar, per exemple, sobre Joan de la Creu), que Mercè Foradada ha escrit Estimades Zambrano. I per escriure el seu text, Foradada ha necessitat dues veus en diàleg (això és també la filosofia: diàleg, segons Plató o el nostre Eugeni d’Ors): la d’Araceli Zambrano, nascuda el 1911, en el temps d’escriure un Diari secret a María, i que aquesta no llegirà fins després de la mort de la germana l’any 1972, i els escrits-resposta que María adreça a Araceli en el que és el seu últim tram de la vida, quan la filòsofa finalment ha retornat a Espanya després de més de quaranta anys d’exili, repartits entre Amèrica i Europa. Escrits dictats, cal dir-ho, ja que la filòsofa, molt envellida i amb xacres, té ja poques forces i gairebé no hi veu.

Mercè Foradada

Mercè Foradada

El llibre de Mercè Foradada, Estimades Zambrano, té dues parts, doncs, que són com un mirall l’una de l’altra. Foradada, que ha llegit Zambrano amb profunditat i que s’ha documentat a fons, recrea lliurement la correspondència (de fet, l’inventa) entre les dues germanes, una fraternitat que va més enllà de la sang per convertir-se en una fraternitat també intel·lectual. Araceli, el seu personatge, fa de contrapunt al personatge filosòfic de María. I així es va descabdellant, i entrellaçant, la vida i l’obra de la filòsofa amb la vida i obra de la germana cuidadora, a través de la bondat, la pietat i la germanor; virtuts tantes vegades exalçades per María en referència a Araceli, a la qual dedicarà no només llibres de referència del seu treball intel·lectual sinó que també els inspirarà, com en el cas del llibre La tumba de Antígona, o la que la mateixa filòsofa anomenarà la seva novel·la autobiogràfica, Delirio y Destino.

Val a dir que per a la filòsofa Zambrano la tomba no és un lloc mortuori, sinó l’espai de la resurrecció. Tota l’obra de María Zambrano, que té sempre en compte la dimensió espiritual de l’existència, el diví*, com diu ella, s’encamina a considerar el dolor com un camí del saber, l’amor com a font de saber, la poesia com una via del saber, tant o més que els camins del raonament. Vet aquí la revolució del pensament zambranià, que no acostuma a expressar-se de forma lineal sinó que s’expressa en forma d’espiral, orgànica i amb imatges, com la vida mateixa. María Zambrano va aplicar, amb sàvia combinació, intuïció vital i pensament filosòfic. Una combinació que també presidiria l’obra d’Henry Corbin, expressada en la seva màxima: espiritualitzar la matèria i corporitzar l’esperit.

No puc deixar de recordar aquí unes paraules de María Zambrano: La mort és atemporalitat, absència de jo; però la vida recomença des d’ella; la promesa de la carn és la resurrecció com el despertar total i últim. La mort, doncs, com l’última iniciació. Mercè Foradada expressa aquesta idea amb aquestes paraules, referides a les dues Zambrano, en les pàgines finals del seu llibre, un epíleg on explica els motius de l’escriptura del seu llibre: Guspires de llum penetrant, obrint-se pas cap a la gran llum. Així us veig estimades Zambrano.

 

Filosofia humanista i poètica

I, mentrestant, tot al llarg, ample i fons del llibre de Mercè Foradada assistim, amb complicitat, a la comunicació íntima de les ànimes de les dues germanes a través de les paraules de la pròpia María Zambrano, de la correspondència entre elles i els amics de l’exili, de la seva vida plena de vicissituds i tragèdies, d’amors i desamors. Vides viscudes donant-hi un sentit, ja que són elles qui posen sentit a la seva vida malgrat que els avatars de la història –la Guerra Civil espanyola, la guerra mundial, l’exili i la mort d’éssers estimats– sembla que manquin de sentit. I és que la vida no té lògica sinó presència en nosaltres, com de seguida va descobrir Zambrano. D’aquí ve la seva filosofia, que és un humanisme amarat d’alè poètic.

Els apunts del Diari en forma de carta sempre comencen Estimada María (escrits a La Pièce, França, últim estadi de l’exili d’Araceli) i Araceli, estimada (escrits-resposta redactats a Madrid, amb el retorn a Espanya per part de María). Cartes que són un diàleg espiritual entre les germanes, ja que estan escrites en absència l’una de l’altra. Cartes de tendra inspiració sororal que sorgeixen de la imaginació de Mercè Foradada, tot i que estiguin cosides, i ben cosides, amb les paraules de María Zambrano traduïdes al català. Una manera d’anostrar una filòsofa de talla universal a la nostra cultura, de fer visible i acostar a les nostres lletres la seva filosofia, una poètica de la llum.

En aquest sentit, i segons la seva visió filosòfica de la vida com un renéixer constant, ja que els humans mai no estem acabats, fins al renéixer definitiu, va escriure María Zambrano: Una obscuritat que palpita i d’on inexorablement es dóna un renaixement que ens acull, unes tenebres que ens donen de nou a llum. A través d’un raonament que s’expressa en imatges poètiques i simbòliques, Zambrano il·lumina aquesta experiència que, si ho mirem bé, no només és transcendent sinó que és ben quotidiana: en sentit simbòlic, la tomba és matriu de resurrecció, és pas cap a la llum. Fins al punt que el seu estimat amic, el poeta Lezama Lima, li va escriure en una carta, parlant de les il·luminacions (fulguracions), tan presents en els seus llibres: Tot es resol en llum. Una heliomàquia, segons el pensament també visionari d’Eugeni d’Ors, un altre filòsof escriptor que, com la brillant María Zambrano, va entroncar el seu original pensament en el que el també escriptor i pensador Aldous Huxley va anomenar filosofia perenne.

*Escriu Chantal Maillard, filòsofa, poeta i estudiosa de l’obra de María Zambrano: En el seu pròleg a l’edició de 1973 d’El hombre y lo divino, Zambrano comenta que “l’home i el diví” podria ser molt bé el títol que millor convindria a la totalitat de la seva producció. En efecte, la relació de l’home amb “el diví”, amb l’arrel obscura del “sagrat” fora i dins de si, d’aquest “ésser” que ha de donar-se a llum, a la visió, és una constant en tota la seva obra.