Esquinçant Mozart

9.10.2018

Es pot interpretar Mozart a ritme de hip-hop? Per què no? Això és el que fa el grup alemany de breakdance DDC amb el seu espectacle Breakin’ Mozart: agafar peces del geni austríac i convertir-les en números de ball no aptes per a malalts d’osteoporosi. Dansa urbana a ritme de música clàssica, amb pianista i soprano a l’escenari. S’ha pogut veure al BARTS durant quatre dies.

L’espectacle ‘Breakin’ Mozart’ es va poder veure quatre dies al BARTS.

El BARTS està ple a vessar. Gent gran, nens acompanyats dels pares, adolescents… un teatre per a adults però totalment baby friendly. Al teló hi ha impresa la frase “Klassik meets breakdance” (així, amb “k”). I és literal. Surten dos nois amb texans, vambes i samarreta, i en un anglès amb accent germànic molt pronunciat, donen la benvinguda a Barcelona i presenten l’espectacle. Prohibit utilitzar mòbils –apunten-, però permís per aplaudir si ve de gust, i no només al final de la funció.

I el grup bavarès de breakdance DDC  –campions del món d’aquest estil dues vegades– comença el xou, que arriba a Barcelona dins la seva gira mundial. Breakin’ Mozart es va estrenar amb un èxit rotund el 2013 al Festival de Mozart de Würzburg, amb el director d’òpera berlinès Christoph Hagel. Des del primer assaig van veure que aquella fusió funcionaria, asseguren. Després van venir més de 200 funcions al Berlin Wintergarten el 2014 i 2015, i una gira pels països germànics.

Hip-hop, breakdance i testosterona a ‘Breakin’ Mozart’, a la sala BARTS.

Vuit ballarins (dues noies i set nois, un dels quals interpreta el mateix Mozart) s’aboquen a una orgia de coreografies a ritme del pianista que toca peces del compositor austríac amb arranjaments de hip-hop i tocs de techno, funky i rock, i dialoguen líricament amb la soprano nord-americana Darlene Ann Dobisch. El resultat és una seductora combinació de dansa urbana (salts, tombarelles, verticals, equilibris, desafiaments als bíceps, un pilar de dos –sense folres ni manilles) amb la música clàssica del nen prodigi. Apta per a tots els públics, des de la platea s’anaven escoltant “ais”, “ufs”, “ohh” cada vegada que un dels fornits ballarins demostraven acrobàcies impossibles, que embadalien els nens (i no tan nens).

Breakin’ Mozart fa vibrar (i no és una frase feta: literalment, les butaques es belluguen pel so) i no es fa gens pesat, malgrat les dues hores de bots i contorsions. Caldria polir els combats de testosterona (no és el ball més educatiu per a una platea plena de criatures), o alguns números políticament incorrectes en temps del #MeToo. Amb tot, aquests ballarins estan sobrats de talent i l’espectacle és digne d’acaparar els guardons que li han merescut.