Escolta, riu i canta. Eric Vinaixa fa la resta

31.07.2014

Èric Vinaixa (Miravet, 1977) és el cantant escollit per tancar els petits concerts gratuïts del Grec 2014, festival de Barcelona. Interpretant música que va des de peces pròpies fins a versions de grans mítes com The Rolling Stones, en una hora i mitja aconsegueix, gràcies al seu caràcter irònic i desvergonyit sobre l’escenari, posar-se al públic a la butxaca.

Eric Vinaixa | Foto: Clàudia Rius

“Ve al concert gratuït?” pregunta a tothom el guàrdia de seguretat de la porta. Sí. Sí. Sí. Tic. Tic. Tic. A cada “sí”, un soroll “tic”: el del comptador que ell mateix porta a les mans. Aquest any, més de 127.000 persones han assistit a algun dels espectacles del festival Grec de Barcelona, segons els mateixos organitzadors. Més de 127.000 “tics”. Ara, les persones que entren al festival no es dirigeixen al teatre grec en sí; van passant cap als jardins, on qui arribi abans de les vuit del vespre, hora del concert, trobarà una trentena de persones al voltant d’un escenari petit amb una cadira i un micròfon. Davant del decorat minimalista, una estora verda perquè els “tics” s’asseguin i unes quantes cadires de plàstic darrere. No masses, perquè la gent prefereix acomodar-se a altres llocs: seure a les escales de pedra, arrepenjar-se a les columnes o aprofitar els pocs bancs del jardí.

Passats cinc minuts de les vuit, un home amb americana negra i el dibuix d’una dona despullada a la samarreta puja a l’escenari i s’asseu a la cadira. “S’ha d’aplaudir, no?” pregunta un dels assistents a la seva acompanyant. I, sigui per la pregunta o sigui per inèrcia, la gent comença a picar de mans. Qui tenim en escena és el cantant Èric Vinaixa. El podeu tutejar, perquè ell mateix es vol fer proper. De fet, les seves primeres paraules són “Estem tots?”. Ho diu mentre es posa a lloc la guitarra acústica que l’acompanyarà durant tot el concert. A un quart de nou del vespre la llum encara brilla fort i el cel és nítid. Així comença la música, en un ambient tranquil i un sol que anirà baixant fins desaparèixer darrere les muntanyes, acompanyat per la veu de l’Èric.

Si no heu sentit mai aquest nom i el busqueu al Google, trobareu la següent informació repetida a diferents pàgines web: “Sentiment i ànima roquera vinguda de les terres de l’Ebre. Èric Vinaixa es mou a plaer tant en el rock més contundent com en les distàncies curtes. Les seves actuacions de petit format han estat aplaudides intensament al llarg de tot el territori i en punts tan distants com el Japó o Cuba. Un veritable tot terreny per tancar els concerts de petit format del Grec 2014”. Si aquest text no us convenç, tranquils: aneu a escoltar-lo i ho entendreu tot.

El cantant sap com caure bé als espectadors, els dóna la benvinguda a un concert “entre moixons i autobusos” que vol que sigui íntim, perquè és veritat, en aquesta zona de Barcelona l’hàbitat natural el conformen principalment els ocells i el transport públic, i fa riure als “tics” tot dient que, per sort per ell, “tot el que és gratis té un regust diferent”. Les cançons van passant i quan la gent no se n’adona, ell ja en porta tres o quatre (o cinc o sis). Canta en català i en anglès. Interpel·la al públic en els dos mateixos idiomes i sempre, sempre, fent ús d’una ironia punxant.

Les lletres de les seves cançons semblen tendres però amaguen buidor i frustració. Ho podem saber gràcies a que les contextualitza abans de cantar: aquesta va sortir arrel d’això, la següent arrel d’allò altre. L’Èric només n’ha definit una com a “terapèutica”, però totes tenen el regust d’haver estat escrites per ajudar-se a sí mateix a entendre alguna situació. La peça a la qual ell anomena “terapèutica” (enrient-se’n, com sempre), tracta sobre “uns amics meus que estaven en relacions llargues i portaven 7 o 8 anys amb la parella, i deien que ja no hi havia ni violins ni confetti i ho deixaven, i encara estaven pitjor, i vaig escriure aquesta cançó”. Així, com si res: “i vaig escriure aquesta cançó”. O quan explica per què va escriure “Ales de sang”, peça que va sortir a la serie Polseres Vermelles (fet del qual ell fa broma afirmant que si ha sortit allà ja pot dir que és un “hit”), doncs va ser escrita “un dia d’aquells tornant d’una biblioteca a les 5 de la matinada. I et poses a escriure i en un borrador fas això i ves, li tinc carinyo”.  Un dia d’aquells. I ves, li tinc carinyo. L’Èric ho pinta fàcil i ho fa divertit.

En un moment donat, se senten veus que canten i no provenen de la boca d’en Vinaixa. A les 22:00h comença al teatre grec l’obra “Nevares en concert”, una interpretació musical del conte “Aquí descansa Nevares” de Pere Calders. Una horeta abans, els cantants fan proves de veu i la seva música tapa la de l’Èric. Ell, per variar, s’ho pren amb humor: “teníem assajat això del cor però han entrat tard. I en un altre to. Bé, és una altra cançó. De fet, estan fent una obra al costat. La violència no està permesa no? Des d’aquí dono permís”. I segueix cantant “Across the universe”, de John Lennon.

Continua amb una cançó seva, “L’últim anònim”, que tracta d’“algú sense nom i sense veu, sóc jo, l’últim anònim”. I quina ironia, perquè tothom el mira amb ell, i ell és dels pocs el nom del qual el sabem tots, i dels pocs dels quals se sent la veu, però la lletra insisteix “Jo, l’últim anònim”, i segueix “algú que sap cap on vas abans que tu”. I ningú sap cap on anirà el concert però tothom està disfrutant del moment, i l’Èric Vinaixa construeix a cada cançó un ambient proper, nostàlgic, que ell mateix s’empenya a destruir amb un comentari fatxenda cada cop que deixa de cantar Jim Morrison, Ray Charles, Freddy Mercuri o Leonard Cohen. D’aquest últim canta el mític “Hallellujah”, però abans d’embolcallar a tot el públic amb la melodia, aprofita per explicar que Cohen venia d’una família molt poderosa, i és clar, el comentari no podia quedar només en una anotació biogràfica, i deixa anar: “com los Pujol, treballant per la… Pel país”. El públic riu, no per primer cop ni tampoc per últim.

El concert va acabant i el cantant ha deixat la seva versió preferida pels darrers instants. “Aquest és el moment religiós de la nit”, avança, “Rolling Stones. Lo més gran que ha parit mare. Cantaré Far Away Eyes, una cançó que ningú coneix… però com que sóc jo qui té la guitarra!”. I el final arriba i l’última peça és “I Can’t Help Falling In Love With You”, d’Elvis Presley. El públic canta amb ell, i quan el tema s’acaba l’Èric diu “moltes gràcies i bona nit” i se’n va. Molts només el coneixen d’un concert, però saben que aquest final no és propi d’ell. Ja no hi és, però el públic aplaudeix igualment. El cantant torna a sortir: “que fàcil que sóc, eh!”.

Aquest cop sí que arriba el final de debò, i s’acaba amb els “tics” animats tot cantant “Rolling In The River”. L’estona ha passat ràpid, el sol ja s’amaga darrera les muntanyes i la gent, una cinquantena de persones, comença a desfilar. Ara la porta d’entrada fa de sortida i hi ha un guàrdia de seguretat diferent, que no pregunta “va al concert gratuït?” sinó que dóna per assumit que en tornes i diu a tothom “adéu, bona nit”. I sí, pels assistents sí que és una bona nit: Èric Vinaixa ha agradat al públic i molt, i és que com ha dit ell mateix en un punt donat del concert: “us tinc aquí, íntims i calladets i, per què no? A la butxaca”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Un altre cop, Claudia, em fas sentir malament per haver-me perdut aquest concert. No coneixia massa Eric Vinaixa, ara, tot i no haver gaudit la seva música, sembla que el tingui més a prop.

    Felicitats!

    Franc Guinart

  2. No vaig ser.hi,però si en tinc oportunitat aniré a escoltar a l’Eric! bàsicament perquè les teves paraules m’han fet sentir que m’he perdut un bon concert!
    M’agrada molt com escrius!
    Teresa