Escarlata Circus Sound

4.06.2019

Mentre gran part de les meves amigues, conegudes i saludades estaven al Primavera Sound, patint la calor, els preus abusius i les aglomeracions per poder veure el concert de la Rosalía (que va ser històric, ja ho sabem), servidor de vostès es trobava al Mercat de les Flors, xalant com un nen amb els Escarlata Circus. La constel·lació dedicada a la històrica companyia de circ catalana va iniciar-se la setmana anterior amb dos espectacles, Devoris causa i Pugilatus, i va continuar aquest cap de setmana amb el seu darrer espectacle: Quan els crancs portin talons. Fa més de trenta anys que Jordi Aspa i Bet Miralta volten pel món amb el seu circ íntim, poètic i ple d’humor. I, sobretot, ple d’amor. Pleníssim d’amor.

‘Quan els crancs portin talons’, un espectacle d’Escarlata Circus. Foto: Pep Gol.

 

Fes el favor de jugar amb el menjar, fill!

Ens vam endinsar a la immensa sala MAC i ens vam trobar una petita carpa de circ plantada al centre de l’espai. Ens va sortir a rebre Bet Miralta, amb un vell radiocasset a la mà i ens va fer passar cap a dins. A l’interior, Jordi Aspa cuinava alguna cosa en un fogonet i tots, de peu dret, en flairàvem l’aroma. Devoris causa és un espectacle delicat, sensorial i divertidíssim, aliment pel cos i l’ànima. La cuina i les hortalisses són el punt de partida d’una peça que parla de la creació, de l’art i de la vida. Per poder menjar cal tallar, trossejar i triturar, ja ho sabem. I la gràcia dels Escarlata Circus és que combinen a la perfecció la tendresa més amorosa amb el salvatgisme més punk, sense deixar mai de ser fidels a ells mateixos. Ganivets esmolats, tisores afilades i fins i tot una destral apareixen en un espectacle que es pot tastar i olorar, i on el perill sempre és present. Com a la vida mateixa. No ens estranya gens que Devoris causa porti deu anys girant pel món i ja hagi celebrat la funció número 500: l’espai, el vestuari, les llums i cada objecte que apareix en escena és una pura meravella. El titella que fan i desfan davant dels nostres ulls és una de les troballes escèniques més boniques que hem vist en molt de temps. I no se m’acut una manera millor (i més bonica) d’entendre i reivindicar el canibalisme artístic. Ja ho vam dir amb CorrroC i ho repetim amb Devoris causa: si mai veuen que l’espectacle passa a prop de casa seva, no se’l deixin perdre! De veritat. Llavors ja m’ho diran.

‘Devoris Causa’, un espectacle de la companyia Escarlata Circus. Foto: Baris Zapata

 

Non c’è niente da capir, capito?

El segon espectacle dels Escarlata Circus que vam veure la setmana passada va ser Pugilatus. Un quadrilàter, els espectadors asseguts als quatre costats, un mort i un que el vetlla. Estrenat el 2011, Pugilatus va rebre el premi Aplaudiment FAD el 2013, i es va deixar de representar l’any següent. Celebrem la decisió d’Àngels Margarit de recuperar aquest espectacle per a la constel·lació Escarlata Circus, perquè ens trobem davant d’una (altra) peça imprescindible. Jordi Aspa està acompanyat, en aquesta ocasió, per Piero Steiner, i els seus dos clowns connecten de meravella. La vida, la mort i la boxa són els temes al voltant dels quals gira Pugilatus, un espectacle que té a Andrés Lima com a còmplice dramàtic i a Bet Miralta com a acompanyant artística. Poca broma. La infantesa, la mamma, els macarrons i el pas del temps relliguen un espectacle senzill, sí, però que precisament per això és més difícil. Els cossos i els rostres d’Aspa i Steiner tenen molta vida i molta carretera al darrere, i la proposta funciona perquè és, ai las, honesta. És quan hom veu una proposta tan honesta com aquesta quan, per comparació, s’adona que és quelcom que escasseja en l’apassionant món de les arts vives. El final és de pell de gallina, també. Aquest parell són molt bons, tu.

‘Pugilatus’ s’ha vist a la constel·lació del Mercat de les Flors dedicada a Escarlata Circus.

 

Ja no som el que érem (ara estem molt millor)

Servidor de vostès va tenir un petit imprevist domèstic (el gat se’m va escapar pels terrats), però arribar un pèl tard no va ser impediment per gaudir de Quan els crancs portin talons. Jordi Aspa sortia del vestíbul del Mercat de les Flors i una corrua de petits i grans el seguien, com els ratolinets amb Hammelin, comitiva a la qual em vaig afegir. Vam travessar la plaça Margarida Xirgu, vam fer l’amago d’entrar al Lliure (tot es va quedar en un susto, per sort) i vam acabar accedint al Mercat de les Flors per la porta del darrere. A la sala MAC ens rebia un espai escènic esplèndid, signat per la companyia i Cube.bz. El que aquest parell són capaços de fer, amb una pila de flexos, és molt fort. Al pati de butaques trobàvem Bet Miralta, habillada amb un casc goyesc ple d’espelmes i una gran túnica blanca com de Loie Fuller (disseny de Monika Schwartzl). Aquest espectacle, estrenat a la darrera edició del Trapezi de Reus, és una coproducció del Mercat de les Flors i dos teatres francesos (Évry i Baiona). Aspa i Miralta dialoguen amb els seus “jo” del passat en un exercici de sinceritat total, exempt en tot moment de nostàlgia o idealització. La seva mirada és sempre lúcida i irònica. Les imatges d’arxiu de la parella (artística, sentimental i viceversa) actuant en un solar de barriada davant d’un públic format únicament per quatre o cinc criatures, són d’una gran potència poètica. El programa de televisió dels anys vuitanta, on el presentador introdueix Miralta com “la del sexe dèbil” també té el seu què. Ell volia ser domador de lleons i es diu Ángel, ella volia volar i es diu Bárbara… treguin vostès mateixos les seves conclusions. L’espectacle, dirigit per Laura Tajada, és una successió d’escenes delicades on apareixen l’acrobàcia, els titelles (pels pèls) i la música, amb l’ajuda d’un fantàstic mur sonor creat per Cabo San Roque. Acompanyats del seu inseparable tècnic, Pep Arumí, els Escarlata converteixen la sala gran del Mercat en una carpa íntima, propera i delicada.

Un públic entregat, format per espectadors amb edats compreses entre els vuit i els vuitanta anys, amics i seguidors, vam aplaudir amb força la parella. La família Pla-Solina, representada en ple, també. Els Escarlata són una de les moltes famílies d’artistes de casa nostra, que des del centre de l’univers (és a dir, Sant Esteve de Palautordera) reparteixen talent, gràcia i amor per aquests mons de Déu. Celebro, de nou, la idea que ha tingut Àngels Margarit de programar la constel·lació Escarlata Circus al Mercat de les Flors. Cuidem les nostres famílies, si us plau. Ells són el nostre patrimoni, la nostra memòria, el present… i el futur.

 

QECPT TEASER from ESCARLATA CIRCUS on Vimeo.