És lícit matar el tirà?

"Fuenteovejuna" per Obskene va néixer dins del taller integrat de l’Institut del Teatre, en què un director, un dramaturg, un escenògraf i els actors s’han de posar d’acord per tirar endavant un projecte.

“¿Quien mató al comendador?”. “Fuenteovejuna, señor!”. Aquest és el crit, esdevingut categoria de símbol i que defineix la unió del poble contra el seu opressor, que ressonarà al Castell de Montjuïc el diumenge 11 de juny a les 18.30h. Una adaptació lliure del clàssic de Lope de Vega, amb el qual Anna Maria Ricart es va embutxacar el Max a la Millor Adaptació Teatral el 2015 i que, sàviament dirigida per Ricard Soler, la companyia Obskené duu a escena. Aquesta Fuenteovejuna. Breve tratado sobre las ovejas domésticas planteja què significa -i si és legítim- prendre’s la justícia pel seu compte.

Els actors de la companyia Obskene interpreten "Fuenteovejuna" | Font: Obskene

Anna Maria Ricart va treballar com a periodista a Catalunya Ràdio durant vint-i-un anys. Va arribar a un punt, però, en què el cuquet del teatre, que arrossegava des de feia lustres, va ser superior a sortir en antena, i la locutora de veu delicada va decidir aprendre els mecanismes del món de la faràndula enllaçant cursos a l’Obrador de la Sala Beckett fins a fer el salt definitiu a l’Institut del Teatre, on es va graduar en Direcció i Dramatúrgia. Passats els quaranta (s’ha de ser valent) va fer el salt al buit per intentar dedicar-se a la seva autèntica vocació. Ara la seva veu ja no surfeja a les ones, però s’escolta als escenaris. Potser el periodisme ha perdut una peça, però ben segur que el país ha guanyat una dramaturga singular, vinguda de la trinxera, que analitza l’actualitat a través del prisma que només dóna la professió. No en va, es diu que si un ha estat periodista, mai deixa de ser-ho, per moltes voltes que doni la vida.

Precisament, aquesta innovadora versió de Fuenteovejuna beu d’aquest llegat i incorpora un suggerent subtítol (gens gratuït): Breve tratado de las ovejas domésticas. Com si hi hagués ovelles salvatges (a saber!) que l’enllaça amb el present. La peça explica, com l’obra original del segle d’or espanyol, la revolta dels habitants d’un petit poble de Còrdova contra el seu opressor, un governador corrupte, lladre i violador. Lope de Vega es va inspirar en els fets reals que descriuen les cròniques de l’època, ocorreguts dos segles abans: una nit del mes d’abril de 1476 totes les ànimes de Fuenteovejuna van decidir unir-se per matar Hernán Pérez de Guzmán, comanador major de Calatrava, per tots els greuges que els havia infligit. Per tal d’aclarir l’assassinat, les autoritats envien jutges al poble, que es dediquen a interrogar -sovint sota tortura-, homes, dones i criatures, amb l’exasperació d’obtenir sempre la mateixa resposta a la reiterada pregunta: “Quien mató al comendador?”. “Fuenteovejuna lo hizo, señor!”. Un poble sobirà capaç de desafiar tots els poders institucionals, i vèncer-los, amb l’única arma de la unió i la solidaritat. Tant al segle XV (fets reals) com al XVII (obra de Lope de Vega) el poble no vol canviar el sistema social, tan sol vol justícia.

Anna Maria Ricart passa pel sedàs la Fuenteovejuna clàssica per fer néixer aquesta Fuenteovejuna moderna amb un debat més ric, més tel·lúric, fins i tot, que en essència és la clau de l’obra original: el fet de prendre’s la justícia pel seu compte. L’espectador veurà com un grup de set actors expliquen i narren la peça clàssica –de forma condensada- mentre debaten i aporten reflexions personals a allò que duen a escena. Metateatre en estar pur. Així, recuperen fragments i diàlegs de l’obra de Lope (per aquells amants que tinguin nostàlgia del text en vers) i incorporen a la representació les reflexions, comentaris i opinions dels intèrprets, com la necessitat de veure en ple segle XXI una obra del segle XVII (inspirada, per més inri, en fets del segle XV), sabent d’entrada qui és l’assassí i com acaba!

Aquest aterratge al present és el que a Ricart li interessa. Ha desfullat la margarida fins a l’extrem de gairebé només recordar a l’espectador qui va matar al comanador, però reflexiona com es pot convèncer tot un poble a caminar en la mateixa direcció, evitant qualsevol dissidència que esguerri els plans. O dit d’una altra manera: com es poden manipular les masses cap a un fi comú. I si la massa respon, ens convertim en ovelles ensinistrades i hipnotitzades, com un ramat irracional que obeeix cegament les directius del líder, sense plantejar-se les conseqüències? Som, efectivament, ovelles domèstiques? I si ho traslladem en llenguatge del segle XXI: quin és el paper de les xarxes socials? Com es gesten les convocatòries a través d’aquestes xarxes? Si els habitants de Fuenteovejuna no podien recórrer a ningú davant les injustícies, quina altra sortida tenien? “Dar muerte a los tiranos. Somos muchos y ellos poca gente (…) A la venganza vamos”. Què haguessis fet tu per aixecar-te contra el poder?, ens pregunta l’autora.

Aquesta és l’actualitat de la Fuenteovejuna clàssica: el debat sobre el poder i les injustícies. Les coses sembla que no han canviat tant en quatre segles. El poder ha d’anar necessàriament lligat a les injustícies? “Fer adaptacions m’agrada”, confessa Ricart, “perquè la matèria primera és molt bona”. I així és com s’ha especialitzat a fer versions contemporànies de textos clàssics. El resultat és una obra fresca i dinàmica, plena d’energia, amb uns actors que s’entreguen amb ganes a la trama, que dialoguen amb el públic, i que manté el nivell d’atenció sense decaure en cap moment, tot encomanant l’entusiasme per recuperar una peça clàssica.

L’escenografia (firmada per Adrià Pinar) és simplíssima, però efectiva. L’espectacle està concebut com a teatre de carrer, i La Seca ha tingut l’encert de respectar-ho i traslladar-ho tal qual en un interior: les butaques s’han eliminat i els espectadors es disposen en cercle,  envoltant el que seria una plaça on es duu a terme la representació. Dues escales de tisora, mitja dotzena de petits tamborets, una plataforma central i quatre pancartes que llisquen sobre una corda d’estendre la roba és material suficient per crear l’atmosfera adequada i fer lluir els actors. Una posada en escena apta per exteriors com pels interiors que faci falta.

L’obra va néixer dins del taller integrat de l’Institut del Teatre, en què un director, un dramaturg, un escenògraf i els actors s’han de posar d’acord per tirar endavant un projecte. D’aquí que tots els seus integrants hagin compartit aula i passadissos. Han estat a la Fira de Tàrrega, van fer el salt a Mèxic, i el 2013 la companyia va aconseguir amb aquesta obra el premi Off del Festival Internacional de Teatre Clàssic d’Almagro, i altres dues distincions en certàmens d’arts de carrer de Saragossa i Orpesa. I l’any passat, com a cirereta d’aquesta breu però exitosa aventura, dues nominacions als Max, un dels quals va recaure en la dramaturga, a la millor adaptació teatral.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació