És ‘Estiu’ i no ens agrada fer memòria

12.09.2017

Estiu és la darrera obra d’Helena Tornero i la primera proposta teatral que ha programat El Maldà aquesta temporada. Explica el retrobament de tres germanes que han viscut separades i que desenterren el passat per poder viure el present. L’espectacle, de La Fil·loxera, es podrà veure fins al 16 de setembre.

Una escena del muntatge ‘Estiu’, d’Helena Tornero, de la companyia La Fil·loxera.

És estiu i fa calor. Som davant un terrat d’una casa de Portbou. Un radiocasset, una ampolla de vi i un quadern acompanyen la Laura, la més petita de les tres germanes. Espera, no. No sóc jo qui us ha d’explicar la història, sinó elles. Tornem a començar. Estiu. Fa calor. La Laura, l’Antònia i la Maria són tres germanes que es retroben a la casa on van néixer, però no on van créixer. Cadascuna va anar a petar a casa d’un familiar quan eren petites, a Mallorca, a Barcelona i a Lleida, i només es veien a l’estiu. Són tan diferents com els dialectes que parlen —balear, central i nord-occidental— i es reconeixen més que no pas es coneixen. Aquesta tarda són al terrat per motius diferents, però tenen un interès comú: què les va separar?

La memòria familiar es barreja amb la memòria històrica, una recepta que ja li coneixíem a l’autora del text, Helena Tornero, que l’any 2013 va representar al TNC No parlis amb estranys. Es tracta d’un text brillant sobre la memòria col·lectiva que no ha rebut mai l’atenció que mereixia, però això són figues d’un altre paner. La fórmula de l’autora conté un altre element bàsic en totes dues obres: la fragmentarietat de la realitat i la multiplicitat de veus. Estiu se’ns explica des de tres perspectives diferents: l’acció del terrat, els records del passat i el quadern de la Laura. Un joc de miralls perfectament visible a l’escenari, on hi trobem un espai central marcat a terra, que és el terrat, un punt a l’esquerra, des d’on s’expliquen els records, i una cadira a la dreta, des d’on es llegeixen les anotacions de Laura, que a estones escriu i descriu l’acció teatral. Metateatre, en podríem dir, que serveix perquè les germanes rebobinin escenes —repeteixen, tornen enrere, assagen— i que les actrius aprofiten molt bé per guanyar-se el públic. Tot plegat, un escenari i un text despullats i desacomplexats amb què Helena Tornero no té cap por d’experimentar.

L’escena del llençol a ‘Estiu’, d’Helena Tornero, que es pot veure fins al 16 de setembre al Maldà.

Para. Enrere. Si parlem de com les actrius es guanyen el públic cal parlar d’una escena concreta que Iona Balcells, Lorena Hernández i Marina Collado —actrius de La Fil·loxera— han brodat i que per si mateixa paga la pena. Ha passat la tarda i les germanes encara entren i surten del terrat. La Laura, potser precisament perquè vol parlar del passat, proposa recuperar la tradició d’explicar-se contes que tenien de petites. L’Antònia i la Maria ho troben una mica pesat, però la tossuderia de la Laura les convenç. Cadascuna explica un conte infantil tradicional, mentre les altres dues col·laboren en la narració amb els moviments d’un llençol i el llum d’un lot. Les actrius tenen l’escena apamada, mil·limetrada, estudiada, com una coreografia, de manera que el resultat de les germanes contistes fascina el públic.

Rebobina. Estiu. Fa calor. La Laura, l’Antònia i la Maria són tan diferents com els dialectes que parlen. D’entrada no tenen cap ganes de retrobar-se. Les dues germanes grans no s’estan gaire de la petita, que ha volgut que la mitjana convoqués la gran encara que li hagués de dir una mentida. Ja arriben totes tres, al terrat, i avui no serà un dia com els altres. Perquè avui s’explicaran què va passar aquell estiu, quan les van separar. Para. Estiu. Fa calor. Us ho explicaran elles, el que va passar, si aneu al Maldà abans del 16 de setembre.