Era això. Senyores, era això. Un teatre nacional té sentit quan recupera el nostre patrimoni, el reivindica, i al mateix temps el presenta sota el prisma de la contemporaneïtat. Més enllà de l’arqueologia o de la museïtzació de la cultura, un teatre públic ens explica com a societat, com a massa, com a poble. Si, a més, ho fa amb la gràcia, la ironia escènica i la intel·ligència d’un director com Jordi Prat i Coll, el triomf és segur. Els Jocs Florals de Canprosa és un espectacle divertidíssim, on cada intèrpret brilla, i on el públic riu, s’emociona i arrenca a aplaudir. Aplaudiments als mutis. Feia temps que no vèiem això al teatre català. El director ha guanyat el Premi Ciutat de Barcelona “per haver transformat una part del patrimoni teatral català en una obra de creació contemporània, amb una mirada irònica, intel·ligent i pròpia, sense renunciar a l’essència popular de Santiago Rusiñol”.
Gran nit d’estrena al TNC. Gran debut de Prat i Coll a la Sala Gran. Hem rigut a cor que vols, hem cantat i hem aplaudit com nens. Els Jocs Florals de Canprosa és un espectacle que hauria de veure tothom. Els teatraires i els no teatraires. Els vells i els joves. Els cupaires i els convergents. Santiago Rusiñol va escriure una obreta, quasi una gatada pitarresca, i Prat i Coll l’ha convertit en un gran espectacle. Que ens ajuda a entendre millor què coi significa això de ser catalans. Els trumfos són a múltiples i variats, en aquest espectacle, o sigui que per anar per feina (som catalans) en farem una llista. Prat i Coll signa una dramatúrgia eficacíssima que se serveix del mateix Rusiñol per farcir un text minso, afegint-hi els seus pensaments i màximes, sense caure en la Viquipèdia. L’escenografia de Laura Clos “Closca” és una meravella, evitant en tot moment l’exhibicionisme o el dispendi innecessari (Montserraaat!). El vestuari de Montse Amenós i la coreografia de Montse Colomé són una delícia: des del ie-iè a les espardenyes i les mitenes, des de les plomes d’El Molino als capgrossos, des de l’envelat als cercolets, passant pel Ball de Rams. Els músics, capitanejats per Dani Espasa, ataquen amb la mateixa eficàcia des d’una sardana o un cuplet fins al Tiroliro. Bravo per a tot l’equip artístic i tècnic.
I els actors… els actors! Ja em perdonaran el tòpic (dos punts menys al carnet de crític), però feia temps que no vèiem un repartiment on fos més adequada l’expressió “estat de gràcia”. Tots estan bé, tots tenen el seu moment de glòria, però si hi ha dues bèsties que s’enduen la funció aquestes són la Boladeras i la Moliner. La terrassenca Rosa Boladeras i la badalonina Anna Moliner entren al joc de Prat i Coll a fons, i es llancen a la piscina com si portessin anys entrenant per fer aquest espectacle. Saben conjugar les Teresines i el teiatru amateur (la primera) o Disney, Nina Hagen i Miley Cyrus (la segona) amb una facilitat i una gràcia envejables. En una de les seves escenes, aconsegueixen que el públic els aplaudeixi el mutis, cosa que no poden dir moltes (o cap) de les grans actrius dramàtiques d’aquest país. Àngels Gonyalons està estupenda dient el monòleg de La feminista (“Que en portin ells, de cotilles!”), cantant el tango Cocaïna (a Mary Santpere li hauria encantat) o el show-stopper del segon acte Caldrà plorar, caldrà riure (ni una tos, silenci absolut a la Sala Gran). Oriol Genís, president del jurat corrupte amb llaç groc gegant, està fantàstic: un altre actor que sempre entén a la perfecció allò que li demana el seu director. Les bessones Kathy i Yolanda Sey són responsables d’un dels grans moments de la nit: la seva interpretació de la sardana És la Moreneta. Un final de primer acte de gran musical de Broadway. I podríem seguir amb la llista tota la nit. Els ulls de la Moreneta. La Muñequita linda de l’Albert Mora. El cul de l’Albert Ausellé. El serrell de l’Oriol Guinart.
Prat i Coll, com qui no vol la cosa, ha debutat a la Sala Gran del TNC amb un espectacle que barreja Christoph Marthaler i la Dansa de la Mort de Verges, el teatre d’aficionats i Albert Arribas, el Cau Ferrat i Operación Triunfo. El catàleg de la catalanitat hi és representat gairebé al complet: els castellers, els capgrossos, els minyons escoltes, el centre excursionista, la quina (a Sabadell en diem quinto)… Només una pega, senyor Prat i Coll: on són els Pastorets??? Posi’m ni que sigui una capa de Satanàs o Llucifer! (és que servidor els va fer a la Faràndula durant molts anys, sap?).
Gent que em demaneu recomanacions teatrals: aneu a veure Els Jocs Florals de Canprosa. Feu-me aquest favor. Tant si aneu al teatre un cop al mes com si hi aneu un cop a l’any. Regaleu entrades als vostres pares, als vostres fills, als vostres companys de feina. El teatre ha de ser això, senyores. Una festa, una trobada, una comunió. Feia temps que no veia vibrar tant una platea, tants aplaudiments espontanis, tants espectadors amb un somriure constant als llavis. Aneu-hi, feu-me cas. I, si teniu sort, encara us pot tocar un pernil o una ampolla de cava.