Erri de Luca: Històries amb el mar de fons

7.03.2014

Edicions Bromera acaba de publicar Irene d’Erri de Luca (Nàols, 1950), que aquest dilluns serà a Barcelona per presentar el llibre i per impartir la conferència ‘Mediterrani, el mar dels pobles’ dins el cicle ‘Ciutat oberta’, que se celebra dilluns a les 19.30h al CCCB. Teresa Costa-Gramunt ja ha llegit Irene i ens en parla a Núvol.

Erri de Luca

 

Erri De Luca és un ferm candidat al premi Nobel de Literatura. Si no és a les llistes dels acadèmics suecs hi hauria de ser: les seves propostes literàries, lluny dels llocs comuns, són d’una gran bellesa artística i humana. Aquest autor nascut a Nàpols l’any 1950, combina un estil narratiu sovint proper a la poesia, amb un pensament que s’immergeix de cor en les entranyes de la condició humana i l’eleva com s’enlaira un estel. En paraules d’Eugeni d’Ors: eleva l’anècdota a categoria.

Altra cosa no és la faula Història d’Irene que dóna títol al recull de tres relats, Història d’Irene (Bromera). El relat Història d’Irene, inspirat en un viatge grec de l’autor, té ingredients de paràbola bíblica. No és estrany, ja que Erri De Luca, en un temps participant actiu en el moviment del 68 i integrant del grup Lotta Continua, llegeix, estudia i tradueix de l’hebreu capítols de l’Antic Testament per nostàlgia, diu, dels orígens.

També coneix i tradueix el yiddish, la llengua que parlaven bona part dels jueus de la diàspora, els asquenazites repartits per Europa, tants d’ells morts en l’Holocaust. Ho vam saber en llegir El crim del soldat (Bromera). Però aquest interès per la mitologia i simbologia dels relats bíblics, ve de lluny. De Luca és autor d’un relat de rara i corprenedora llum poètica, semblant a la d’aquesta Història d’Irene, amb la qual cal buscar correspondències: En el nom de la mare (que Siruela va publicar en castellà). El mateix De Luca va escriure a propòsit del seu relat, i tradueixo: L’adolescència de Míriam/Maria finalitza d’un moment a l’altre. Un anunci li posa un fill a la falda. Aquí tenim la història d’una jove, obrera de la divinitat, narrada per ella mateixa.

La gosadia literària d’En el nom de la mare és tan arriscada com dur a terme un embaràs de misteriosa natura. També Irene, una jove de catorze anys, està embarassada. La gent de l’illa grega, tan minúscula que es pot creuar en un dia a peu, mira de cua d’ull la noia òrfena, recollida a la platja per un pope que la fa servir de minyona i que, estranyament, no li dóna educació religiosa. Irene, nom que en grec vol dir pau, ha vingut del mar, com Venus. Hi neda cada dia quan arriba la fosca, també en les aigües fredes de l’hivern. Amiga dels dofins, parla com els dofins, no parla com els humans, que la consideren sordmuda. Irene sembla ser un ésser entre el mar i la terra, com la sirena d’Andersen. Erri De Luca, el narrador de la seva història, hi parla sense parlar, s’hi comunica a través de les ones que emet Irene. Privilegis de poeta. Perquè també Francesc d’Assís parlava amb els ocells i anomenava germana a la lluna i germà al llop.

La història d’Irene sembla voler emparentar-se amb la història de Jonàs, que va sobreviure protegit al ventre d’una balena. El mar: un gran ventre prenys que conté tantes formes de vida. Vet aquí un dels simbolismes de la història d’Irene, que tant m’ha recordat la història de Soleia, el personatge creat pel poeta Joan Maragall. A la jove Soleia la prenya el sol i ha de fugir, com Irene, de la gent del seu voltant que no entén el misteri del seu infantament. Així és com Míriam/Maria, Soleia i Irene han de parir les seves criatures en solitud. Ho fan, però, amb un amor incondicional com el del sol, que irradia escalfor i dóna llum a tothom. Les mares, obreres de la divinitat, bella metàfora de De Luca, inauguren la nostra vida amb la formació d’un cos que és la manifestació física en el temps de l’energia còsmica. El mateix fenomen-miracle que també produeix el sol.

En les altres històries de la trilogia d’Erri De Luca trobem un soldat –pare de l’autor- que, tot volent-se salvar dels últims dies de la guerra mundial, arriba de nit en una petita barca a l’illa de Capri com si hagués travessat el mar Roig, com diu un vell jueu, company de De Luca pare en aquesta navegació nocturna. En la darrera història, Erri De Luca narra la mort, a l’escullera de Nàpols, d’un vell (que fa nosa a la seva família) en el moment d’absorbir tan intensament com li és possible la vida que encara li atorga el pàl.lid sol de febrer… De la mà d’Erri De Luca, sol i mar esdevenen símbols d’alta graduació on s’hi condensa, amb mestria humana i literària, la necessària obertura al misteri de l’existència.

Respon a esparver Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Aquest darrer llibre és Erri de Luca en estat pur, destil.lat: lirisme, saviesa, mitologia i vida. Absolutament recomanable!