Errare humanum est

El jurat del 20è Premi Amat-Piniella a la millor obra narrativa de temàtica social contemporània ha distingit el llibre Fugir era el més bell que teníem (Club Editor) de Marta Marín-Dòmine. L’any passat, l’obra ja va ser reconeguda amb una menció especial del Premi Llibreter. Aleshores, amb motiu del reconeixement, Mònica Boixader en va escriure aquest concís elogi.

Foto: Albert Armengol

Marta Marín-Dòmine duia trenes i menjava piruletes quan va decidir, veient els turistes estrangers passejar-se per la platja, que se n’aniria a viure lluny. Dins els seus ulls de nena l’estranger era un símbol de llibertat i d’aventura.

Avui viu a Toronto. El títol del seu llibre, Fugir era el més bell que teníem, pot emanar, amb l’anècdota infantil, una mena de joia de viure suau i innòcua. Però, per a l’autora, el concepte de fugida s’ha anat amalgamant al llarg dels anys amb el concepte d’errar, d’exili i de guerra. I és sobre aquest camí personal, sobre els periples dels seus avantpassats i sobre els trànsits més coneguts de la humanitat que l’obra de Marín-Dòmine es dreça.

Marín-Dòmine va néixer a Barcelona, però això no té importància. Perquè, som d’on naixem? Som d’on vivim? Som d’on eren els nostres avantpassats? Aquestes preguntes són el primer tast de la matèria amb què l’autora ha escrit aquest llibre. Una obra, a mig camí entre l’assaig i l’auto-ficció confessional, que ha publicat Club Editor per a celebrar el seu 60è aniversari. Marín-Dòmine explica la seva trajectòria vital en contraposició a la dels seus avis i, sobretot, a la del seu pare, a qui sovint sentim la veu a través de fragments del seu dietari.

Amb un respecte finíssim pels fets històrics testimoniats i pels buits de la memòria, Marín-Dòmine es demana com les trajectòries dels seus avantpassats, marcades per les guerres, menen encara la seva vida. I es demana, també, fins a quin punt anar-se’n del lloc on has nascut és viatge, és exili o és fugida. Si no és, potser, un acte reflex humà de repetició històrica, inacabable i compartit. Un pelegrinatge cec. Intuïtiu. I és que a través d’un cànon de veus molt ben travat l’autora ens proposa, de fet, l’observació d’una sola cosa: l’errar, enllà dels motius. Sense condemnes rotundes, però també sense anestèsia.