Ermita: una geografia física

16.01.2018

La publicació d’Ermita (Meteora, 2017) ha tornat a posar la poesia de Jordi Llavina (1968) al centre de l’escenari. Es tracta, sens dubte, d’un poema, d’una proposta metafòrica, de sentit articulat sobre una estratègia de descentrament lector. I es tracta, també, d’un relat, d’una autonarració bastida a l’entorn de l’ascensió a un puig modest, coronat per una ermita modesta, i d’un enfilall de flashbacks de memòria íntima. Però Ermita és, encara, una altra cosa: un monòleg, la dramatúrgia d’una veu llançada a l’aire. I a l’aire, sí, d’un auditori. És a dir, un personatge lliurat a l’exploració d’una enunciació singular, que trena els tres temps de la literatura (el temps de la història contada; el de quan és escrita; el de quan és llegida) en una única dimensió, comprimida, feliçment estranya.

Jordi Llavina | Foto: Ester Roig

La història és la d’un dia de juliol en què un home de quaranta-i-tants enfila amb el “tors nu” la costa cap a Sant Pere del Puig, a la Selva del Camp. I la lectura s’arrapa a la fascinació –de risc injustificable– que, en temps de vols barats i altes velocitats ferroviàries, ha rescatat la literatura caminada –pensada–, que hem trobat, també recentment, a obres tan diverses com les d’Adrià Pujol o Raül Garrigasait. I el tempo de la trescada, en el cas de Llavina, es marca a cops d’octosíl·labs (1.401 versos seguits, en concret). En català, aquesta és una mètrica que ja va usar Gabriel Ferrater, per a la cadència borda i els emboscaments discursius d’una composició llarga, al seu brillant “Poema inacabat” (Teoria dels cossos, 1966). I és també –amb el rigor rítmic del tetràmetre iàmbic– el vers clàssic de la poesia russa, i el trobaríem també en l’original d’una altra caminada poetitzada, aquesta nocturna, que vaig tenir l’ocasió de traduir amb Ricard San Vicente (la Venjança, d’Aleksandr Blok). Sigui com sigui, en català, l’octosíl·lab és un vers dúctil i exigent alhora: cada vers et du al següent amb fluïdesa, però cada vers (cada passa feta) demana alhora atenció i una solució pròpia. Perquè el vers de vuit síl·labes ni té la naturalitat del de set, ni ofereix l’espai de matís que permeten els versos d’art major. Avances depressa, però has de mirar on trepitges, per no entrebancar-t’hi.

Ni la història ni el vers no són el què d’aquest poema. Per mi, el què és la convicció autoral. És l’envejable energia expressiva amb què Llavina engega i condueix un flux lector lleuger i profund: amb la lleugeresa de qui es capbussa en aigües plàcides i aparentment somortes, però amb la sensació de profunditat amb què es triga, si s’hi arriba, a tocar fons. El llibre, sí, narra una excursioneta d’ascensió estival: però el camí interior és de descens tardoral, i tèrbol. Aquest efecte paradoxal és l’altra cara del què del poema: totes les petiteses hi són rastres de ferides grans, totes les dificultats són la part fàcil del camí, totes les marrades perifèriques (“el meu desvari de memòria/ i pensaments”) van al nucli i fan dreceres que el poema ataca, desfila i abandona. Paradoxa i convicció. Vull dir: reconeixement del fracàs dels intents, però fe cega –sàvia– en l’èxit del llenguatge com a intent destinat al fracàs; fe en la vida dita, salvada, intentada. Diu: “Voldria, doncs, deixar en els versos/ alguna mena de certesa:/ pressentir el límit del llenguatge,/ poder-me afigurar el topall/ del que es pot dir, abans del no-res.”

Llavina fa una aposta sentida, em sembla. He llegit algunes de les coses que ha dit o ha escrit, des de la seva publicació, a l’entorn del poema. Però he de confessar que, en cap dels pretextos que apunta, o de les intuïcions que considera germinals, no hi trobo una motivació suficient ni completa de per què aquest poema existeix. I em sembla que aquesta motivació és tan poc raonable com ho és, per dir-ho amb imatges del llibre, l’encant del vol d’uns estornells o de la florida fúnebre d’una atzavara. Vull dir: que penso que Llavina és un poeta físic, que es disfressa socialment de poeta filològic, però que escriu amb el “tors nu”, exhibint-se i desprotegint-se del “sol cru”. Diu: “Com és sagrat el nostre cos!/ Com la muntanya o com el riu,/ com el boscatge o com la neu.” Això sí, destre, no acaba d’entregar-se a l’animalitat, però sent i sap que som cos i esdevenim carronya (ara faig metàfora i no, alhora, com ho faria ell) i que les nostres restes, en vers o no, són el que potser “fema un ermot.” Llavina ha escrit Ermita, diria, pels mateixos motius que els senglars delegen les alzines.

Per anar endins, i alimentar-se, Llavina ha anat a prop, tan a prop com li ha semblat. I s’ha triat un mirall conegut. Som un país d’ermites. Totes els pobles amb ermites també tenen esglésies al pla. I a l’ermita, com a poble, com a col·lectiu, li dediquen un dia o potser dos l’any. És com si fos un espai a preservar. Un espai que s’allunya per tenir a prop un reservori d’identitat preservada. I un espai que s’encimbella: altura i esforç (un esforç factible). Un rastre de passat muntanyenc, potser. De refugi bèl·lic, segons com. Però a les ermites també s’hi puja sol, i tot i que és segur que n’hi ha que hi van, la majoria dels que hi passen, diria jo, són els que hi tornen. Com aquest caminador del llibre. Que hi puja, sí, “tors nu”, com qui fa festa i s’ha apuntat a un carnaval, i s’hi disfressa d’ell mateix.

Control i trasbals. Franciscanisme i darwinisme. Maduresa i precipici. Fracassos digerits i esperança celebrable. Pavor i confiança. Soledat i patrimoni. Veritat i fam de versos. (Els senglars tenen gana i deixen rastres resseguibles; camins marcats.) No territori: geografia.

Etiquetes: