Èric Vinaixa. Insinuacions d’un nou viatge

Èric Vinaixa ha presentat a Luz de Gas el seu darrer disc Insinuacions (Picap), acompanyat d’uns músics de bandera. Amb el “Sulplicava la reina” com a corona del treball, Vinaixa comparteix de nou unes cançons d’aire seductor, amb clares influències del rock dels 70.

Èric Vinaixa ha presentat aquest dissabte 8 de febrer, a la sala Luz de Gas el seu darrer disc Insinuacions (Picap), acompanyat d’uns músics de bandera i d’un públic vingut d’arreu de Catalunya decidit a deixar-se endur. Amb el “Sulplicava la reinacom a corona del treball, Vinaixa comparteix de nou unes cançons d’aire seductor, amb clares influències del rock dels 70. 

Ho va advertir des d’un principi: “Aquest concert, serà un viatge emocional”, i el Luz de Gas encara ara us ho podria afirmar. L’elegància d’aquesta sala es va vestir amb la sensualitat pròpia del cantant de Miravet. Perquè el títol d’aquest disc no només resumeix l’essència de les cançons, sinó que apropa la personalitat d’un músic que insinua constantment. I aquesta coherència, va ser la causant que fins i tot l’Ebre es mobilitzés cap a Barcelona. Familiaritat, proximitat i clicades d’ull a la confiança d’un públic receptiu.

Llums tènues, el fum entela discretament els músics del seu voltant. Uns músics que s’han apropat a l’arrel, a l’ànima d’un missatge que per transmetre, abans s’ha de sentir i entendre.  Això d’entrada no deu ser fàcil, tenint en compte l’exigència minuciosa amb la qual s’ha treballat cada cançó. De fet, quan vaig escoltar per primera vegada la famosa gemma de Gavelston, ja ho vaig intuir. El perfeccionisme i la naturalitat s’estrenyen delicadament la mà i la cintura, per ballar junts. Cada nota al seu lloc, sense pretendre excedir-se ni engalanar forçadament. Així doncs, el talent rigorós mostra aquell punt exquisit, que aconsegueix que de cop i volta, un dissabte a la nit, el Luz de Gas es quedi en silenci per escoltar l’última nota del piano.

Un viatge barceloní per la carretera del rock, de l’intimisme, del romanticisme i de la passió. Mocador vermell i distorsió. Discret i potent. Moments pels sospirs, pels somriures de complicitat i per les emocions.  Una sorprenent Mercè Martínez que toca el cel amb la seva veu. Transparència i vitalitat. Seguint el fil d’un repertori que fins i tot recorda els orígens de Rodamons, mentre entona “i al final l’aigua corre entre miratges, i al final has trobat un altre camí que t’ha portat al mateix lloc”. Possiblement, encara que hagin passat anys, el lloc de l’Èric és aquell on segueix compartint i reinventant, amb un sentiment profund i inevitablement encomanadís, les cançons que van néixer a prop de la seva amant de sis cordes, la Tanglewood.

S’acaba l’actuació. Un aplaudiment unànime delata el joc de sensacions que s’han despertat entre el públic. És ara, un cop presentat el disc, quan t’adones que el més provocador és insinuar una cançó, perquè després cadascú la despulli a la seva manera.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació