Erasme de Rotterdam. Eduqueu els infants ben aviat en les lletres

Se’ns empassa un present abocat a la productivitat i a l’eficiència. Totes les feines han de tenir una finalitat útil i pràctica. D’aquest corrent obsessionat amb la praxi se’n ressent l’educació superior. Especialment la formació universitària d’un cantó concret i lentament ignorat. El cantó de l’humanisme. Les facultats dedicades a l’ensenyança humanista pateixen un despoblament cada cop més acusat. El nombre d’alumnes a les aules de Filosofia és proporcional al descens de lectors de Ciceró, Marx o Flaubert. Hem arribat a un punt en què s’equipara l’estudi del grau de Filologia Clàssica amb una frivolitat. O pitjor encara, que l’alumne en qüestió s’aprofita de la bona voluntat econòmica dels seus progenitors. Tothom li pronostica un llarg període a l’habitació de solter. Aquesta perversa teoria ja fa temps que està fent efecte i són molts els pares que han deixat d’estimular els seus fills en el món de les lletres perquè creuen que no els serà profitós professionalment. Una impressió que, per altra banda, és difícil de preveure. Erasme de Rotterdam va ser un dels humanistes que al segle XVI ja va treballar per desmuntar aquesta infausta percepció amb l’assaig Eduqueu els infants ben aviat en les lletres, publicat per primer cop en català per l’editorial Adesiara. Una defensa apassionada de la immersió en la lectura, la literatura i l’humanisme des del bressol.

La vigència de les asseveracions d’Erasme és evident. L’humanista holandès ja plantejava qüestions actuals que al mateix llibre pronostica: “Els pares fallen en tres sentits: bé perquè directament no es preocupen de l’educació dels fills, bé perquè comencen massa tard a formar-los els esperits en l’estudi de la filosofia, o bé perquè els confien a gent de qui aprenen coses que hauran de desaprendre”. D’aquest pronòstic se’n desprenen els temes cabdals que lliguen l’obra. No hi ha cap raó per no parlar adequadament als fills d’ençà que són nadons —sempre amb la intenció de transmetre coneixement—, i aprofitar les capacitats dels primers anys —facilitat d’impregnació, curiositat i rapidesa mental— i els mètodes (i els càstigs) per millorar l’aprenentatge i una atenció per l’entorn, l’escola i la relació amb el mestre. Erasme té molt clara la finalitat de l’educació: l’objectiu és el coneixement. Rebutja una concepció aristocràtica de l’ensenyament i aposta per un Estat que tingui l’obligació d’oferir una escola pública que es regeixi per la meritocràcia. Això sí, el bon nivell s’ha d’assolir en tots els camps. Erasme considera que un humanista no és integral si no domina les matemàtiques: “L’humanista ha de saber de tot. Ha de dominar totes les llengües i llenguatges”. El gaudi del saber pel saber. Als nostres dies aquesta afirmació ens convida a fugir d’aquella pregunta maliciosa: “Això per a què serveix?”. L’obsessió de vincular el coneixement amb la utilitat immediata.

L’editor Jordi Raventós apunta sobre Erasme i els seus coetanis: “Els clàssics també són els humanistes”. I com els clàssics, Erasme és capaç de fer renéixer antics debats en l’actualitat. Per exemple, la influencia de créixer en un entorn culturalment ric. En aquest sentit, Gregorio Luri, professor de filosofia i encarregat de prologar el llibre, adverteix de la pobresa lingüística en què alguns infants s’eduquen actualment i com aquest fet produeix desigualtats durant l’educació primària i secundària: “El fracàs escolar es pot explicar amb el nombre de paraules que escolten els nens i nenes durant els primers anys”. Si a això hi sumem que durant la infància un dels mètodes d’aprenentatge és la imitació —”la voluntat d’imitar”— és encara més obvi el paper clau que tenen les famílies a l’hora d’educar en qüestions de vocabulari o prosòdia. Erasme proposava una educació lúdica però igualment lletrada: “¿Que no li és de molt més profit, a la mainada, jugar aprenent de lletra que no pas amb altres bagatel·les?”.

Eduqueu els infants ben aviat en les lletres és una invitació d’Erasme a tots els pares a no trigar ni un minut més a submergir els fills en l’amplíssim món de les paraules i el coneixement més divers. Una explicació acurada de quins són els avantatges de valorar l’humanisme i fer-se un gran coneixedor de tot el que comprèn “les belles lletres”. Amb una claredat i didàctica sorprenentment contemporànies, Erasme traça les millors maneres per no abandonar els infants a un present carregat de matèries banals. Adesiara ha publicat un dels millors llibres per redreçar l’educació en l’àmbit privat.