Epiphyllum oxypetalum, al Goya

6.06.2019

Aquesta temporada teatral, els amants de les propostes escèniques dramàtiques, viscerals i plenes de dolor han estat d’enhorabona. De fet, encara ho estan (estem), tot i que ja ens hem situat a les acaballes del curs, i el Grec aviat començarà a trucar a la porta. Abans, però, El dolor, que aquests dies es pot veure al TNC, n’és un exemple molt clar. I servidor encara està astorat després d’haver vist, dues vegades, El temps que estiguem junts, a l’Espai Lliure de Montjuïc. Un exemple més que estem davant d’una traca final molt potent, d’aquelles que donen ganes de veure-ho tot (si la butxaca ho permet), i Todas las noches de un día, al Teatre Goya, és una d’aquestes obres que convindria no perdre’s. Sense cap dubte.

‘Todas las noches de un día’ d’Alberto Conejero, al Teatre Goya. Foto: Sergio Parra.

Alberto Conejero firma el text d’aquesta producció que ara arriba al Goya, quatre anys després de ser publicat. Aquest autor ens proposa un viatge, mig poètic mig thriller psicològic, que aborda qüestions força recurrents, però tractades aquí d’una forma que atrapa. D’entrada, destaca l’atmosfera txekhoviana que ve donada per una escenografia força decadent, centrada en un hivernacle on transcorre tota l’acció, i un punt de partida narratiu al voltant d’uns personatges turmentats que ja estan una mica de tornada de la vida. La desesperança i la falta d’un rumb absent d’infelicitat marquen el perfil d’aquesta peça.

La forma de parlar dels personatges i l’ambientació fan pensar en un marc temporal pretèrit i llunyà, on el present encara és desconegut, però, en realitat no queda gaire definida la ubicació temporal dels fets dins d’un context històric real. Però no és rellevant. Aquí, el que realment importa recau en ella. Qui és ella? Què li va passar? L’actriu Emi Ecay s’encarrega de donar vida a la Sílvia, un personatge que deambula per la vida amb elegància, però també fent acrobàcies per no caure. La intèrpret se’n surt amb una excel·lència brillant, i més tenint en compte que està substituint a l’actriu titular, Ana Torrent, que va haver d’abandonar les representacions per indisposició. Ecay, però, en el seu primer dia davant del públic del Goya, ja va evidenciar el talent que té per transmetre executant els gestos d’una forma precisa i pronunciant les paraules amb el to adequat.

Carmelo Gómez protagonitza ‘Todas las noches de un día’ al Teatre Goya. Foto: Sergio Parra.

Ella és la propietària de l’hivernacle, que compta amb un jardiner que cuida les plantes amb una estima i passió alliberadores que l’ajuden a tirar endavant. L’actor Carmelo Gómez, vestint les sabates del Samuel, és el vincle amb la realitat. El seu personatge va desfent l’embolcall que amaga a la Sílvia, a la vegada que també es dóna a conèixer a ell mateix, i ho fa explicant tots els fets davant d’un tercer personatge absent que actua com a investigador arran de la desaparició d’ella. I, a partir d’aquí, amb el Samuel narrant què va passar, l’acció fa anades i vingudes entre passat i present. Les dues línies temporals es barregen com una sola, i fins i tot es desenvolupen de forma paral·lela en algunes escenes. Amb els dos intèrprets sobre l’escenari, tan lluny i tan a prop alhora.

Així doncs, amb un gran virtuosisme, l’obra sacseja al públic amb l’art de la paraula i una estètica molt cuidada. Es pot valorar positivament el grau de bellesa poètica i visual que ho impregna tot, la gran qualitat interpretativa dels dos actors, la profunditat amagada dels dos personatges, la direcció acurada de Luis Luque i la mirada convincent de Conejero. Tanmateix, com en les bones obres, i un cop situats dins d’una bombolla onírica, el drama en majúscules fa acte de presència. És una història, en general, tràgica. I és aquesta combinació entre moments d’acció planers –malgrat comptar amb un entorn en penombra– i d’altres força durs, la que convida a veure i gaudir de Todas las noches de un día.