Vicenç Villatoro. Entre la història i la ficció

7.02.2019

Amb Massa foc, Vicenç Villatoro va endur-se el Premi Carles Rahola d’Assaig 2018. L’editorial Pòrtic ha publicat l’obra guanyadora aquest hivern. Anna Rossell en fa la seva lectura a Núvol.

Vicenç Villatoro. | Foto: Aleix Freixas / ACN

Memòria sense judici, aquesta és la intenció que Vicenç Villatoro percep que vol transmetre la placa commemorativa de la plaça de la Signoria de Florència, un discret cercle de terra sobre el paviment, que marca el lloc on el 1498 va morir, executat a la foguera, el monjo dominic i predicador Girolamo Savonarola, juntament amb altres dos frares de la seva congregació i fidels a la seva fe i doctrina. I aquest és l’objectiu que es proposa també l’autor d’aquest assaig en escriure’l, memòria sense judici, per bé que no hi ha dubte que simpatitza amb Maquiavel i reïx a traspassar aquesta empatia al lector. L’autor mateix ho palesa en un dels diàlegs ficticis entre ell i Maquiavel cap al final del text, quan manifesta la seva inclinació pel seu interlocutor, però també hi reconeix, en algunes ocasions —moltes menys—, la identificació amb el frare. I és que a Villatoro li interessa la crònica de la manera més neutre possible, deixar constància de fets històrics que es van esdevenir a la Florència dels segles XV i XVI, que li serveixen de marc al seu objectiu principal: reflexionar sobre dues maneres absolutament oposades de concebre l’activitat política. Una activitat política que tindrà sempre una justificació ètica per a cadascun dels representants de les dues posicions, cadascun profundament convençut de la que defensa. I, en tant que política i ètica, el llibre és també una reflexió filosòfica.

Escriu l’autor (pp. 282-283): «agafem els conflictes del passat per parlar dels del present. Tot és metàfora». I, si bé aquesta afirmació fa referència al cas concret de Massimo d’Azeglio, qui, al segle XIX, va escriure un melodrama que ubica l’acció a la Florència del 1529 per parlar del seu propi moment històric, en el cas del present assaig jo diria que cal anar més enllà, perquè el que planteja Villatoro a Massa foc és, de fet, una temàtica clàssica, universal, de tots els temps.

Com molts autors de la Il·lustració, que elaboraven diàlegs ficticis per desenvolupar una polèmica on es defensaven posicions oposades i exposaven amb arguments la raó de les parts, Villatoro confronta, a través de diàlegs apòcrifs, dos personatges reals per reflexionar sobre dues concepcions radicalment oposades d’organitzar la convivència humana. Tanmateix, fent servir aquest tema com a eix, el llibre va molt més enllà en la seva especulació, perquè planteja qüestions tan cabdals com el poder com a fi o com a mitjà, la Història i el seu funcionament, la naturalesa humana, els valors de tota mena i religiosos, la bellesa, el concepte d’Estat i de govern, la revolució… Així fa conversar Girolamo Savonarola (1452-1498) amb Niccolò Machiavelli (1469-1527), que van coincidir molts anys a Florència, però de qui no se’n coneix cap conversa documentada. En la seva intenció aquests diàlegs han tingut precedents i recorden els que Bertolt Brecht posa en boca de Galileu i el cardenal Belarmino o amb el monjo ajudant seu (a Galileu Galilei), o els que Peter Weiss desenvolupa entre Marat i Sade (a Marat / Sade).

Així, l’autor del nostre assaig imagina la posició i l’argumentació de cadascun a partir de les informacions que té dels dos personatges, Savonarola i Maquiavel, per la documentació que ha arribat als nostres dies i que ell ha pogut consultar.

Villatoro confegeix Savonarola com una personalitat frugal i absolutista, eixut, radical, contundent en les seves afirmacions, purista, messiànic, revoltat contra el Papa i l’Església del seu temps per la seva corrupció, la depravació i el materialisme en què havia caigut, instaurador a Florència de la República de Déu i les fogueres de les vanitats. Maquiavel, per contra, és el filòsof, polític, escriptor, crític i analític, de ment liberal i oberta, segur de les seves afirmacions però mai categòric, amant de la bellesa, detractor de tot posicionament dràstic i taxatiu, i gens maquiavèl·lic. Els diàlegs entre les dues personalitats acompanyen la crònica de la història de la Florència dels Mèdici, intercalats en els moments que Villatoro considera adients per il·luminar o ampliar el moment històric concret que glossa. Això dona al llibre alhora un doble interès, històric i de ficció, en tant que és un recorregut pels moments culturalment més àlgids de la història de Florència (i, de retruc, també d’Itàlia) i que ens apropa a dues personalitats destacades amb la tècnica característica del teatre, que no per pertànyer a la ficció deixen de ser molt versemblants. Entre el Pròleg. La trobada i l’Epíleg. L’endemà, el llibre divideix la temàtica en cinc capítols: L’esplendor dels Mèdici, Prima della revoluzione, La República de Déu, Les fogueres de les vanitats i Caiguda i mort de Girolamo Savonarola.

A diferència dels llibres d’història, el text, que, sense manifestar l’opinió de Villatoro tampoc pretén una suposada objectivitat impossible, empra una prosa propera que traspua la personalitat de l’autor, en molts moments prou similar al Maquiavel de la seva història-ficció i fa fluïda la lectura. El text conté interessants descripcions de pintures de l’època fetes pel minuciós ull observador de l’autor de l’assaig, a qui no se li escapa detall i que el porten sovint a suposicions de valor històric. Llàstima que la baixa qualitat de les reproduccions —fotografies en blanc i negre; n’hi ha algunes— que acompanyen els comentaris no permetin apreciar justament les explicacions.

Donada la naturalesa de la temàtica, la bibliografia consultada, que hi manca, hagués estat benvinguda.

Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957), escriptor i periodista, autor de novel·la, poesia i no ficció, ha rebut diversos premis per la seva obra.