Enric Sòria. Una veu ben fonamentada

23.03.2019

L’antologia Abans del vespre (Proa, 2019) d’Enric Sòria, el «més civilitzat dels poetes» segons Sebastià Alzamora, aplega una selecció de poemes de set llibres, escrits al llarg de més de trenta anys de trajectòria.

Enric Sòria | @ Pere Virgili

Enric Sòria ha reunit a Abans del vespre (Proa, 2019) una selecció de poemes de bona part de la seva obra, una antologia que abraça el període del 1982 al 2013, amb un total de sis llibres de poesia i una plaquette disseccionats pel mateix autor.

Un altre poeta, en Sebastià Alzamora, firma un pròleg generós en què, entre altres coses, retrata la condició d’escriptor de Sòria (les seves facetes de dietarista i de crític literari són més que rellevants), n’explora els fonaments estrictament poètics i fa un repàs de les característiques de la seva escriptura («la precisió, l’elusió, el gust per la investigació de les possibilitats expressives del llenguatge […], sentit de l’humor […] i una consciència summament elevada del pacte de convivència entre l’escriptor i el lector»), la qual persegueix un únic propòsit: «entendre el món».

Primerament, trobem poemes dels reculls Mirall de miratges i Varia et memorabilia (Sòria és un poeta reticent pel que fa als llibres de poesia unitaris: per ell, cada poema és independent, tot un món que no en necessita d’altres per tenir sentit), dos llibres que destaquen pel seu to desenfrenat, per la descripció d’un temps que no corre prou, malgrat les inevitables barreres («Escèptics a la llei, però submisos»).

A Restes de sèrie i Compàs d’espera, la mirada es transforma i esdevé més pausada, el temps, ara, corre massa i ens exigeix immortalitzar-ne els instants innúmers. Els versos eleven el seu to, el llenguatge guanya en precisió i el sentit de l’humor no només no és cap obstacle sinó que esdevé un poderós aliat: «Potser els hòmens fan bé de no saber / que no hi ha més saviesa que l’error» —del darrer recull esmentat destaquen la clarivident “Música de fons”, el “Somni d’una ombra”, inabastable, o el decàleg de “Talismans” que omplen de sentit aquest temps implacable.

Finalment, a L’instant etern i Arqueologia el record aflora de manera contundent, com a única empremta del que va ser ja que, «a la fi, l’únic balanç és pèrdua». Malgrat que «diuen que la infantesa no caduca», però, el pas del temps s’imposa i, amb ell, arriba la intempèrie: «Alenes, / però no hi ha misteri. / Bategues, / però ja no somies.» És aleshores quan aquest “Estrany ofici” —el de poeta— s’erigeix en testimoni d’excepció de la realitat observada («Un vers no és una treva»). Tanca l’antologia un poema inèdit, “Fidelitat”, de ressons rilkeans, tot un cant a «la fidelitat senzilla dels objectes, / perquè ells no ens abandonen».

La poesia d’Enric Sòria és una poesia essencialment vital en què la nitidesa amb la qual contempla el món no pretén pas amagar l’anhel de transcendència i en què «llegir, estimar i aprendre» esdevenen essència.