Enric Umbert i l’últim passatge de Walter Benjamin

26.09.2017

Fa uns anys, l’Enric Umbert ens va delectar amb el poemari Boscos guanyador del Premi de Poesía Miquel Costa i Llobera l’any 2010, i ara fa la seva primera incursió en el món de la novel·la amb L’últim passatge de Walter Benjamin, publicada per Edicions 62. Lluís Permanyer diu encertadament en el pròleg que el llibre aconsegueix emocionar. I és que està escrit per un poeta. Diria que un escriptor/poeta, l’Enric Umbert, retroba un pensador/poeta, Walter Benjamin (Berlin 1892- Portbou 1940). La setmana que ve, coincidint amb el centenari de l’anomenada Revolució d’Octubre, el Museu Memorial de l’Exili (MUME) organitza el Col·loqui Internacional Walter Benjamin, en el qual es debatrà sobre “Intel·lectuals i compromisos en l’època contemporània”. Més informació en aquest enllaç.

Walter Benjamin

L’Enric Umbert, encisat per la lectura dels aforismes i ús del llenguatge d’ aquest pensador a Direcció única o a Infantesa a Berlin cap a 1900, decideix retre-li un homenatge. Per fer-ho crea una narració detallada i ben documentada sobre les últimes quaranta-vuit hores de Walter Benjamin, el filòsof que després de travessar malalt a peu els Pirineus de Banyuls a Portbou fugint en exili camí d’Estats Units, és interceptat per la policia de Franco i la Gestapo en aquest poble fronterer i davant l’ordre de ser repatriat l’endemà , decideix suïcidar-se el 26 de setembre de 1940 prenent una sobredosi de morfina. Tenia 48 anys.

El pensament de Walter Benjamin encarna la visió de la modernitat i d’una Europa d’entreguerres que no tenia fronteres de pensament. Tanmateix, cavalca entre disciplines: la literatura, la sociologia, la filosofia, el llenguatge, el concepte d’història i el progrés, la vida urbana del París capital del segle XIX en el llibre dels Passatges, el concepte d'”aura” l’obra d’art en l’època de la reproductibilitat tècnica, la fotografia i el cinema. El pensament de Walter Benjamin és inclassificable defineix el pensament fragmentari de la nostra era. Un pensament forjat en una Europa pluridimensional que fa córrer les idees d’una banda a l’altra escurçant la distància entre París , Berlin i Moscú, un món nascut del final de la Primera Guerra Mundial que bandeja definitivament l’ordre del segle XIX per poder fer néixer el segle XX.

Jueu de naixement i no practicant, marxista de mètode més que de militància, Walter Benjamin era a les llistes del totalitarisme exterminador. El seu germà George, metge mor a Auswitsch, i la seva germana Dora, a conseqüència dels efectes d’haver passat pel camp de Gurs. Fill d’una família burgesa de Berlin, el pare antiquari i col·leccionista, s’arruïna després de la I Guerra Mundial. Walter Benjamin va ser un investigador, un home abocat a la recerca, rebutjat per l’Acadèmia i sustentat per algunes revistes on exercia la crítica literària i pels seus companys de l’Escola de Sociologia de Frankfurt, Theodor Adorno i Mark Horkheimer, encara que corregit i qüestionat.

El Pirineu rossellonès va ser escenari de l’exili en una doble direcció: la retirada republicana el 1939 i dels 500.000 fugitius que passaren els Pirineus, 300.000 ho varen fer per aquesta ruta de Portbou. Antonio Machado, avui enterrat a Cotlliure, n’és un exemple, el psiquiatre català Francesc Tosquelles n’és un altre. En direcció contrària, passaren els que fugien del nazisme alemany i dels camps de concentració francesos. Per Portbou passaren molts intel·lectuals. entre ells Walter Benjamin.

Walter Benjamin

Lisa Fittko, que ajudava els exiliats a travessar aquestes muntanyes, va deixar un testimoni inesborrable al seu llibre “La meva travessa del Pirineus”, publicat el 1987 on explica aquest passatge amb Walter Benjamin. Encara avui, quan travessem aquestes muntanyes, arrodonides, assequibles, sota un cel d’una lluentor inigualable i d’una bellesa que emociona, no ens sentim sols. El camí parla del patiment dels exiliats, com les parets dels hospitals i les presons desafectats. No hi ha prou bellesa que pugui amagar aquest sofriment del que avui encara en parlen les pedres del camí i el vol de les abelles.

Enric Umbert crea el seu propi relat de la travessia agònica a peu de Banyuls a Portbou per introduir en diversos flashbacks el pensament i els records de Walter Benjamin en breus cites que el retornen al passat. Fa fer al personatge un acte de memòria. El descriu detallista, minuciós, col·leccionista de pensaments en forma de constel·lació i, sobretot, posa èmfasi en els records cristal·litzats de la infantesa: “La infància suposa un moviment que fa aparèixer escenes, un viatge al passat que no és res més que un viatge a la llunyania, una vibració dels sentiments disposada a l’abstracció de l’esperit en la seva puresa”. O per exemple, li fa dir també: -Sí, quan dormo també penso… Ha, ha, i així, a poc a poc, vaig fent una gran col·lecció de cabòries… Perquè rumiar també és una forma de col·leccionar.”

En aquesta travessa a peu per aquest paisatge brillant de llum mediterrània, que obliga a travessar vinyes i muntanyes per veure el mar, recupera un fragment de L’home i el mar de Baudelaire, que associa el mar a la llibertat.

Tu que ets lliure, sempre t’agradarà el mar!

El mar es té un mirall, i l’ànima et contemples en ‘infinit desplegament del seu reflex i

el teu esperit no és un abisme menys cruel.

Aquesta travessa li permet tornar a enrere, anar a Capri, on conegué Asja Lacis el 1924, la letona que l’introdueix al comunisme i que capgirà la seva vida. L’amant amb més influència en el seu esperit, fruit de la relació de la qual naixerà el Diari de Moscou el 1926.

Però també l’Enric Umbert rastreja amb aquests flashbacks el pas de Walter Benjamin per Eivissa els anys 30, la nova amant, la pintora holandesa Toet, l’amistat amb Jean Selz, crític d’art i traductor , les experiències amb l’haixix o l’opi, les drogues de l’època.

L’Enric Umbert és manté fidel a dos àmbits de Walter Benjamin: el de la literatura i el del concepte d’història. Pel que fa a la literatura, els treballs de Benjamin sobre Baudelaire situen el pensador com un “flâneur”, un passejant. Però també diríem que pel que fa als records utilitza els codis proustians i, en relació a l’enfrontament de Walter Benjamin amb la figura paterna, l’autor pren Kafka com a cas d’estudi, que havia mantingut un enfrontament edípic amb el pare,escenificada en la famosa “carta al pare”.

En aquesta travessa dels Pirineus, que Walter Benjamin fa sota el guiatge de Lisa Fittko, però també acompanyat de la senyora Gurland i del seu fill Joseph, destaca l’episodi de la maleta. Aquella maleta que forma part del retrat dels fugitius,dels exiliats, on s’enduen allò que és més preuat. Benjamin també duia una maleta,que segons testimoni de la Fitkko era “més important que ell mateix”, en la qual semblava que hi havia uns manuscrits importants. En la descripció del contingut de la maleta feta pel Jutjat de Figueres aquests manuscrits no hi són. i, a més, unes inundacions s’endugueren la maleta i el dipòsit del seu contingut. El darrer text escrit per Walter Benjamin va ser les Tesis sobre la filosofia de la Història (1940) i trobades a la Biblioteca Nacional de París en el feix de documents lliurat a Georges Bataille, funcionari de la institució, abans de marxar en exili. Benjamin en aquestes tesis introdueix una interpretació marxista de la història per la qual la història no l’escriuen els herois ni els vencedors,sinó els éssers anònims, als quals cal honorar, com a constructors de la història.

Walter Benjamin

L’Enric Umbert es permet una llicència poètica en incloure a dins la maleta un document que no duia: l’aquarel·la de l’Angelus Novus de Klee, que WB havia comprat el 1921, per poder introduir el pensament de Benjamin sobre aquest Àngel que defineix l’àngel de la història, un àngel que té l’esguard girat al passat i que veu en el progrés un vent d’oratge, que deixa una pila de ruïnes als nostres peus. Una visió premonitòria de la guerra que s’apropava.

I aquí ens permetem recordar el text de Walter Benjamin sobre l’ Àngel de la Història.

“Hi ha un quadre de Klee que es titula Angelus Novus. Representa un àngel com si estigués apunt d’allunyar-se d’alguna cosa que mira fixament. Els seus ulls són violentament oberts, la boca desclosa, les ales esteses. L’ àngel de la història se li deu assemblar. Té el seu esguard girat al passat. On nosaltres veiem una cadena de dades, ell hi veu una sola catàstrofe que no para d’acumular ruïnes i que ell tragira amb el peu. Prou voldria fer-hi temps, despertar els morts, reajustar tot el que ha estat trossejat. Però bufa,del paradís estant, un vent oratjós que se li ha embullat a les ales, talment fort que ja no les pot tancar. Aquest vent oratjós l’empeny irresistiblement cap al futur, al qual està d’esquena, mentre el cúmul de ruïnes creix i creix davant seu i omple el cel. Això que anomenem progrés, és aquest vent d’oratge”.

Acabada la travessa dels Pirineus, el relat de l’Enric Umbert esdevé més ficció, quan relata la comprovació dels documents i autoritzacions que no serveixen a Benjamin ni als seus acompanyants per seguir endavant el seu camí d’entrada a Espanya i, via Portugal, passar als Estats Units, on a Benjamin l’esperen els directors de l’escola de Sociologia de Frankfurt, Horkheimer i Adorno.

Però com va arribar Walter Benjamin a aquesta situació desesperada que fa que cada nou relat que s’escriu sobre la travessa de WB dels Pirineus cobri actualitzat i vigència? És una història de fatalitat, saturniana,com ho va ser la vida intel·lectual, marcada per la malenconia i per la bellesa del fracàs de la modernitat. Els embats de la història carreguen sobre la pròpia biografia de WB. I la càrrega és tan gran que la deixa anar a Portbou en una carta d’acomiadament dirigida a Adorno, que diu així:

“En una situació sense sortida, no tinc altra elecció que posar-hi terme. La meva vida finirà en un petit poble dels Pirineus on no em coneix ningú.

Us prego que doneu expressions al meu amic Adorno i li expliqueu la situació a què m’he vist abocat. No tinc temps per escriure totes les cartes que hagués volgut”. Portbou, 25 de setembre de 1940.

Està clar que vol morir com un ésser anònim, dels que construeixen la història: “en un poble on no em coneix ningú”.

Però com arriba a aquesta situació tan ben descrita per Enric Umbert des d’un punt de vista poètic i literari. Hem d’anar als fets.

El 1933 amb l’ascens dels nazis al poder, WB decideix viure a París. El febrer de 1939 és desposseït de la nacionalitat alemanya,amb la consegüent pèrdua de documentació . La seva biblioteca havia estat fragmentada i desballestada. Els únics documents que té són els de refugiat alemany a França, país que no li ha concedit el permís de residència.

La II Guerra Mundial esclata l’1 de setembre de 1939 i els francesos entren en guerra el 3 del mateix mes. El 15 de setembre és internat en el camp de voluntaris de Nevers,França, a la Borgonya francesa, a uns 250 km. de París, i d’allà el treuen la llibretera intel·lectual Adrienne Monnier i el diplomàtic Henri Hoppenot. Torna a París el 25 de novembre de 1939.D’aquest pas se’n fa també ressò la novel·la de l’Umbert.

El febrer de 1940, aconsellat per Horkheimer i Adorno ja instal·lats als Estats Units, li fan treure un salconduit a Marsella per retrobar-se amb ells. Els recursos econòmics en un París en guerra són escassos, no pot pagar l’apartament, WB no vol deixar París perquè vol acabar el llibre dels Passatges, no vol abandonar Europa, però finalment fa el gest. Abandona París el 14 de juny de 1940,quan els nazis entren a la capital. Pren el darrer tren cap a Lourdes, a la zona no ocupada de França, on hi ha la seva germana Dora, i allí s’hi està fins al 15 d’agost. Del 16 al 23 d’agost és a Marsella per fer-se el visat d’entrada a Espanya i a Portugal per seguir cap als Estats Units. Allà troba Stephan Hessel, fill de Hans Hessel, traductor seu i amic, i després emprèn viatge en tren fins a Perpinyà, d’allà a Port-Vendres, on el recull Lisa Fittko juntament amb la fotògrafa Henny Gurland i el seu fill Joseph. El 24 de setembre inicien la travessa a peu dels Pirineus, passen una nit al ras i baixen cap a Portbou pel camí del pantà i fins arribar a l’estació internacional,inaugurada amb tota pompa el 1929 per a l’Exposició Internacional de Barcelona. La policia, i la Gestapo no els deixen passar perquè no tenen el permís de sortida de França i els envien a l’Hotel de França a passar la nit per ser repatriats l’endemà.

Cal tenir present que aquell mes de setembre les converses entre el ministre Serrano Suñer i Von Ribbentrop eren candents encara, perquè Hitler volia la complicitat de Franco per atacar Anglaterra i s’havien endurit les condicions per passar la nostra frontera. Uns dies feien els ulls grossos i altres no. A Benjamin li va tocar els dies del NO. El règim de Franco també va demanar al Govern de Vichy les llistes dels republicans exiliats a París, que Vichy no va donar, però sí que va donar el cap de Lluís Companys que, sota les mateixes circumstàncies històriques dels dies del NO era assassinat a Montjuïc el 15 d’octubre, gairebé quinze dies més tard que Walter Benjamin prengués el suïcidi com a única sortida. Després del sacrifici de WB, van canviar les ordres i la Sra. Gurland va poder marxar als Estats Units on esposaria en segones noces Erich Fromm, l’autor de tots conegut pel seu “L’art d’estimar”.

Hi ha molts detalls en la prosa poètica de l’Enric Umbert que defineixen el personatge de WB. La lentitud, la parsimònia, les formes educades de dirigir-se als altres, de fer-se preguntes, la sensibilitat i la delicadesa d’un personatge, capaç de pensar el passat i el present com una imatge dialèctica, la mort del qual esdevé metàfora del fracàs d’Europa, avui encara vigent amb l’Europa dels refugiats, i paradigma de la vulnerabilitat de la modernitat i de la cultura enfront de la barbàrie.

Enric Umbert introdueix Portbou com un passatge, poble ple de passatges i escales que té, finalment , un dels millors Memorials del món dedicats a Walter Benjamin i realitzat per l’escultor israelià Dani Karavan, i que aviat serà declarat Bé Cultural d’Interès Nacional., inaugurat a Portbou el 1994,quan Alemanya pren consciència de la memòria història i fa una acte de reconeixement als errors del passat.

L’Enric Umbert fa gala de poeta i li dedica el final del seu llibre, una poesia estremidora, que descriu poèticament el que ja és un poema escultòric en si mateix, un túnel d’escales transitable per veure l’oratge en remolí sobre unes roques i les muntanyes i mar de fons, però que una i altra vegada és motiu de noves emocions per qui visita aquest poble i aquest Memorial. Us en oferim la seva lectura:

I camines fugint del destí empresonat

fins que, perplex, confós, escales avall

fregues l’escuma enganyosa

d’un mar que gemega

com una sirena encisadora.

Desesperat final molt lluny de la fita

que havies cercat.

El silenci esclata de nou invisible

i et perds entre les ones captives.

———————————————————————————————————Text de presentació del llibre a la Llibreria La Central, del carrer Mallorca, el dia 12 de juny de 2017.