Enric Casasses sobre la cresta del rock

Ahir Enric Casasses i Pascal Comelade van oferir un recital concert dins el marc del Festigàbal, un dels actes més esperats de la Festa Major de Gràcia d’enguany. La Plaça Rovira era plena de gent que asseguda, dreta o a la gatzoneta va poder seguir el recitat vibrant de Casasses. L’acompanyaven una petita orquestra encapçalada per Comelade, al teclat, quatre guitarres elèctriques, una bateria, i un guitarró. Casasses, que en alguns moments es va afegir a l’orquestra amb un traingle a la mà, va haver de parlar fort, perquè el rififi de Comelade que l’acompanyava de fons amb força l’obligava a alçar una mica la veu per fer-se sentir.

Casasses va llegir un fragment llarg del poema Uh, des de la pàgina 200 fins al final. Llegit tot seguit, Uh dura aproximadament quatre hores i mitja. Ho ha fet alguna vegada, acompanyat d’un piano de fons que sempre és un coixí més suau. És una funció que ahir no tocava i que amb la calorada que feia hauria estat suïcida. Sobre una onada de temes que anaven desgranant Comelade i companyia, Casasses es va enfilar a la cresta del rock per recitar la recta final del poema durant una hora i dinou minuts sense pausa, davant d’un faristol on tenia la partitura de Uh en uns fulls grocs, color Post-it. La matraca devia despistar més d’un, perquè Uh demana una atenció difícil de sostenir, més encara si tenim en compte que els poemes de Casasses estan plagats de jocs de paraules i alguns acudits que fan més amena la lectura però també poden distreure.

Vestit amb una camisa virolada i uns texans, Casasses va suar de valent per llegir Uh, que vindria a ser el “Howl”. El poeta ens convida a agafar la canya de pensar i a mirar cara a cara “el somriure de la mort en caràcters xinesos”. La poesia de Casasses, encesa per la seva declamació, podria fer-nos pensar que és una emanació visionària amb ínfules transcendents, però sempre ve a recordar-te, amb un gest de desublimació, que “aquesta gran primerenca mandonguilla espiritual”, que diu ell, no ens la podem prendre massa seriosament: “L’oncle és la mesura de totes les coses, tret de la tia”.

També cal desmuntar el tòpic que Casasses és un poeta fonètic. Ho és com qualsevol poeta que treballa amb les paraules, que són sons, perquè és sempre l’exploració de nous sentits el que ens guia a l’hora de jugar amb les paraules. Ahir Casasses va tenir un moment especilament ‘fonètic’, durant la recitació de Uh.  El moment de reducció del mot a síl·laba i de síl·laba a so, en la seva essència gairebé mineral. És en la col·lisió fonètica dels sons, talment com pedres fogueres, que surt l’espurna del sentit. La poesia de Casasses és fosforescent. De la mateixa manera que el foc es descobreix a partir de la fricció de les pedres, la poesia neix també de la fricció -i a vegades col·lisió- dels sons. La poesia de Casasses “íntimament intimida”. Les paraules, en la fricció, llisquen per guanyar un sentit nou, o ulterior. Els versos “en xarxes, desenxarxant-se”, sempre.

Al final, Enric Casasses és el poeta de l’Amor. No l’amor romàntic, ni trobadoresc, per més que sembli un joglar. És el poeta que arrenca les bardisses i mostra les impostures que ens entrebanquen, les petulàncies i palles ideològiques que ens enceguen. L’Amor és allò que queda quan hem retirat tota la brossa…

@puigtobella