Enric Casasses, paraules en llibertat

5.02.2013

L’exposició d’Enric Casasses al museu de Sant Pol de Mar acompanya la publicació de dues obres seves; per una banda, TANNOIIC AMANDUL EJANTAIXÍ, en una edició limitada que es ven al museu mateix, i, sobretot, l’últim llibre de Casasses, el Diari d’Escània i Univers endins, un volum que ajunta les dues cares d’una mateixa moneda o mirall, i un parell d’apèndix: el diari de composició d’un poema i el poema mateix.

 

Enric Casasses

 

La història és que l’estiu del 1980, Enric Casasses va estar-se un mes a Escània, el poble de la seva parella, al sud de Suècia. Allà, en dues llibretes, va escriure simultàniament un dietari i un poema. Va tornar a Barcelona, ho va passar a màquina, ho va posar en un sobre, i el sobre es va perdre i no va tornar a sortir fins a l’any 2010, trenta anys després, quan Casasses ja havia fins i tot escrit un plany al poema perdut, que s’ha inclòs en un apèndix al final del volum. No eren els futuristes, que parlaven de les paraules en llibertat? Doncs aquí tenim el cas d’una prosa i un poema en llibertat, que van desaparèixer i van reaparèixer quan els va donar la gana.

I que es retroben en un llibre d’aquests que ens falten tant, un llibre de primer ordre. Ara que surt l’edició crítica d’El quadern gris, vet aquí finalment un text a l’altura, un quadern lluminós: la renovació del dietarisme català, escrit, per més mèrit, per un poeta amb arrels empordaneses. I que manté les essències del dietarisme literari -l’escriptura sobre l’escriptura- i que es situa, com Pla, amb un peu a casa i l’altre a fora de casa – de L’Escala a l’Escània, i del temps dels nens al temps dels morts -, però que va de dret al moll de l’os, més al substantiu que a l’adjectiu, a l’enumeració i a dir les coses pel seu nom.

És com dic, anant al gra. Comença esmolant la dalla i acaba amb la dalla en acció: en la mort. Entremig hi ha els rellotges, hi ha el temps i hi ha anar a collir maduixes, o sigui el dietari d’un amor a través del qual i només a través del qual es pot tornar al món de la naturalesa i la màgia, al país de la festa del sol més alt i la nit més breu, a un Sant Joan encara per embrutir. I l’amor és un amor a les paraules restituïdes. Aquest dietari et torna al món dels contes, que és el món de la literatura, l’única infantesa adulta, l’única maduresa no impostada.

Molt de tant en tant, surt en català un llibre important. Aquest dietari és una de les millors elegies que jo mai hagi llegit.