Enlluernadorament creïble

23.06.2013

Parlant del tot planerament i col·loquialment, l’última novel·la de Sebastià Alzamora és, sens dubte, una preciositat de llibre. Abans (a L’extinció o Crim de sang), aquest autor havia mostrat la seva aptesa per al cop de puny moral, la fantasmagoria i el brutalisme gòtic: aquí fa una tournée deliciosa, no pas precisament per la Mediterrània, sinó pel nostre passat literari i cultural. El llibre tracta d’uns joves, i també de la joventut, i també del 1933. Els anacronismes ocasionals, argumentats per ell mateix a la bestreta, són irrellevants i sovint més aparents que reals (és cert que oficialment Riba va tenir coneixença cabdal de Cavafis ­­­­–o Kavafis– el 1956, però és del tot versemblant que el 1933 ja el conegués pel text publicat el 1928 per Marinetti, corresponsal del seu amic Foix).

 

Rosselló-Pòrcel amb Amàlia Tineo i Mercè Muntayola, a bord del creuer Ciudad de Cádiz

 

És un llibre que cal llegir més d’un cop i amb profit i delectança: per ell mateix, pel pur plaer de llegir, però també pel que té de reflexió indirecta sobre la literatura catalana. No sé si el jove Espriu parlava així (l’Espriu gran era més sarcàstic i enravenat), com tampoc el jove Rosselló; però les veus que ha confegit Alzamora són enlluernadorament creïbles. Ironia i joie de vivre; al fons, melangia i enginy. Voleu res més?

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris