Engolit per la foscor

10.07.2018

Edicions 62 publica en català, amb traducció d’Anna Llisterri, Només nit, la novel·la amb què John Williams es va donar a conèixer. Des de les primeres línies d’aquest relat, assistim a la descripció de la psique d’un home deprimit i turmentat per quelcom del seu passat; un home que viu la seva vida en un torrent de foscor interior, anhelant constantment trobar-s’hi envoltat, on se sent segur i lluny de l’entorn lluminós que suposa el contacte amb el món real i amb la societat en la qual viu.

Imatge de la coberta de Només nit | Edicions 62

La novel·la gira al voltant d’un noi de vint-i-quatre anys perseguit per un trauma que desconeixem al llarg de tota la història i que se’ns desvetlla de forma ferotge cap al seu final. Arthur Maxley és el nom del protagonista, el focus central sobre qui recau tot el pes d’un drama explicat per un narrador que, malgrat dirigeix i ordena els pensaments del noi, no pot obviar mostrar la complexitat de la seva ment, immersa en un trastorn depressiu i obsessiu que en molts moments esdevé un immens magma constituït de profusos materials que es barregen fins a esdevenir una mescla incomprensible, segons els dictàmens del que seria una “ment sana” (existeix aquest concepte?).

L’Arthur fa el que pot per enfrontar-se als seus fantasmes, intenta encarar les seves fòbies: passeja pel parc quan les seves forces li permeten, intenta obviar els seus records més destructius i dolorosos, tracta d’apropar-se a llocs on hi ha gent –malgrat la seva agorafòbia extrema–, s’obliga a entrar en locals nocturns… però per molt que ho tracti de fer, l’Arthur no pot fugir del seu passat, no ho aconsegueix. La soledat i la cerca de l’anonimat a través de la immersió ­en llocs tenebrosos on a més se sol emborratxar és el que sempre l’acaba per vèncer. La seva ment el traeix sovint amb al·lucinacions que juguen amb ell com follets entremaliats, com quan confon un ou ferrat amb un ull que l’observa malèvolament des del plat on és, fet que acaba per impedir que se’l pugui menjar.

El món dels somnis i els moments en què divaga pel seu passat més llunyà esdevenen per a l’Arthur una part de la vida que representa un temps perdut, però no per això resulten quelcom negatiu, ans tot el contrari: quan pot reviure, ni que sigui figuradament, aquests instants de la seva infantesa, sent que són per a ell la veritable raó de la seva existència. Altres cops, però, durant la vetlla, un demiürg que guia el seu subconscient no és tan benèvol amb ell i el fa enfrontar-se amb si mateix, el fa veure com un home “real” a qui no coneix, perquè el coneix massa, perquè l’ha vist massa. En tot cas, però, el despertar li suposa sempre un dolor atroç.

D’entre els personatges secundaris, els pares de l’Arthur són els que tenen més pes en els seus pensaments i en la seva vida: la mare, com a clau de la ferida del protagonista; i el pare, que comparteix amb l’Arthur aquest fet traumàtic viscut anys enrere, però que a diferència d’ell, ha aconseguit tirar endavant i ha assumit el passat com el que és, un període al qual no es pot tornar mai més. L’Arthur sap que no és culpable de res, però la foscor de la seva existència l’engoleix irremeiablement… qui sap si per sempre més.

Difícil repte el que es va proposar John Williams –autor de grans obres com Stoner o August en voler transmetre al lector com pensa i raona un jove traumatitzat i malalt mentalment com l’Arthur, però se’n va sortir molt bé. Tot i que la narració pugui semblar contradictòria en certs passatges, el lector comprèn que ha de ser així i de fet la lectura es fa còmoda i interessant al llarg de tot el relat. És d’aquesta manera com enraona la ment del protagonista, analitzant-ho tot, dubtant constantment sobre si mateix, saltant un cop i un altre sobre diversos temes que en molts casos no enllacen entre ells… Tot això embolcalla el relat reflexiu de Williams d’un interès molt difícil d’aconseguir, el que dona fe que l’autor no va ser un narrador gens comú.