En Procés: parlem sobre política i teatre

14.02.2018

Ja fa anys que els autors de casa nostra tenen ganes de parlar de política, de la nostra política. Per fer-ne escarni (Polònia, La família irreal, etc.), per reflexionar sobre el passat més recent (Vilafranca, Una història catalana, etc.), per descobrir el passat més llunyà i les implicacions d’aquest ben el present (Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, Kabarett Protokoll, etc.), per denunciar fites de la corrupció política (Ruz-Bárcenas, Camargate, etc.),… Cada cop més la cartellera teatral barcelonina es veu envaïda per distintes propostes de teatre sobre política catalana i espanyola. O, per si algú li pica, millor ho fiquem tot dins d’un mateix sac i parlem de teatre sobre política espanyola.

Gent davant els antiavalots de la policia espanyola al centre municipal d’ocupació de Sant Narcís a Girona, l’1 d’octubre del 2017 | Foto: Carles Palacio / ACN

I és que ens trobem amb situacions que ni els grans Monty Python haguessin estat capaços d’imaginar per alguns dels seus surrealistes gags. No exagero si un servidor es planteja sobre què pot o no pot escriure. Res d’acudits sobre Carrero Blanco, res de nassos de pallasso. Aquí fem crítica de teatre, exposem una sèrie d’opinions, més o menys construïdes, sobre un espectacle, intentant mantenir un to neutre i positiu per no haver d’ofendre ningú. Però és que no són els autors, ni els directors, ni els productors, ni… No és la gent del teatre la que s’ofèn, la que ens ha de fer por. Aquests, com molts altres creadors, sempre seran els més valents en aquests temps convulsos. Un aplaudiment per a ells, per favor. Un aplaudiment per tots i cada un d’ells, coixegin del peu que coixegin. Gràcies. S’ha de ser molt valent per inventar-se una història amb un posicionament polític definit, sabent que hi haurà una gran part de la societat que se’t voldrà menjar viu. O processar-te. I ara, a més a més, el Teatre Lliure ha volgut fer un posicionament clar i rotund a favor del… teatre sobre la política catalana i espanyola. Espanyola, espanyola. Perdó.

Ha estat un projecte engegat de manera exprés. Crec que va ser a principis d’any quan es va anunciar que el 12 i el 19 de febrer es farien fins a onze lectures dramatitzades, escrites cada una per un/a dramaturg/a, sota el títol inequívoc de En procés. Onze peces d’un màxim de deu minuts que, des de diferents sensibilitats i punts de vista, reflexionen sobre el procés català, des dels fets de l’ú d’octubre fins a l’actual convivència de les dues parts enfrontades: indepes contra unionistes. La coordinació córrer a càrrec del Joan Yago i la direcció de les dues sessions la porta l’Iban Beltran.

El tret de sortida el fa l’Esteve Soler amb la seva fórmula d’alta comèdia d’anar a la Contra. En aquest cas es tracta d’anar Contra la pàtria, on Jordi Rico es baralla amb Andrés Herrera per demostrar que ell sent més la pàtria que ell i que per tant més val que foti el camp de casa i la deixi per ell que si que sent els colors com cal. El més bonic d’aquesta peça és que a través d’una situació absurda, Soler activa la sàtira descarnada, mantenint una equidistància (maleïda paraula) sobre els dos posicionaments i pot convèncer, a cops de riure, a ambdós bàndols.

No és així amb el text de la Victoria Szpunberg, ans al contrari. La protagonista de la seva peça és Txell Bonet, periodista i coneguda per ser dona de Jordi Cuixart, pres polític (perdó, deixem-ho en pres a seques). Sens dubte, era la special guest star de la vetllada. Però Szpunberg va saber encaixar el testimoni de la Bonet sense que allò semblés el FAQS (amb respecte i admiració, gent del FAQS), però aprofitant la visió més personal i descarnada de la periodista sobre les visites a la seva parella en els Vis-a-Vis (així es deia la peça) a Soto del Real. Bonet fa d’una actriu que es presenta al càsting de la pel·lícula sobre el procés per fer de Txell Bonet. Així doncs des d’una veu fictícia, la Bonet de veritat ens explica detalls del guió que li han passat, descrivint amb concreció la duresa de les visites. 40 minuts contra més de deu hores de viatge. Una habitació que fa la meitat d’una de les quadrícules de l’escenari. Una manta pollosa que li deixa un funcionari de bon cor. Una cançó de bressol, amb veu del Jordi Cuixart, per calmar la seva criatura. Petits concrets que ens dibuixen la tortura que pateix la família.

Un cop els sonors i persistents aplaudiments cessen, retorna a l’escenari Jordi Rico qui es posa a la pell d’un professor en una reunió de pares (nosaltres, el públic) en que explica com han actuat els nens després dels fets de l’ú d’octubre. Es tracta de La peixera, la peça de Marc Artigau que deixa un parell de gags memorables (la redacció sobre les rates i els peixos assassinats de nom Joan Carles i Felip), però que gira en un punt desconcertant, fent canviar l’actitud del professor qui passa a fer de policia i de polític repressor. El doble joc del personatge, primer elogiant i després castigant, es fa estrany. Però més estranya i provocadora va ser la peça de Marta Galán. Galán és una creadora amb un posicionament clar enfront l’art, amb una actitud provocadora i rupturista. I sens dubte, Traïció n’és un bon exemple. Núria Lloansi surt a escena i comença un speech estirada, bocaterrosa. La performance comença amb la evocació de la imatge d’un cavall blanc caient d’un pont a la Revolució Russa. Una imatge gravada per Sergei Einsenstein. Aquest imatge s’alterna amb distintes altres que l’actriu recorda. Imatges de guerra, de repressió. El speech però deriva en una defensa de la dona i en una denúncia del poder repressiu de l’home. Tot plegat combinat amb imatges i cites cèlebres projectades i acabant amb la actriu vomitant la llengua materna que li surt al votar al col·legi electoral. Una performance agosarada que, malgrat tot, és caòtica i amb un punt de gratuïtat.

Tanca la primera sessió Guillem Clua. D’un home qui ha escrit peces tan rodones com Smiley o Marburg un espera un text ben tramat. No és el cas, doncs sols fa que estirar una idea durant més de deu minuts amb els actors Ramon Pujol i Jaume Ulled. Un recita la Constitució Espanyola i l’altre la Constitució aprovada pel Parlament el 1-O. Alçant la veu, un sobre l’altre i acabant amb les dues constitucions barrejades i confonent textos d’un amb l’altre. Una guerra de galls, semblant a la de la primera lectura, però sense la mala baba i la evolució dels personatges del text de l’Esteve Soler. Sembla que Soler és més clar en la denúncia i Clua més… equidistant? Ja em perdonaràs, Guillem Clua.