De Salou a Saidí. En la pròpia pell i en la dels altres

11.08.2015

Els incidents d’aquesta setmana a Salou han tornat a posar en evidència que la immigració és un dels reptes més difícils d’abordar. Una nova realitat per la qual no estem prou equipats a l’hora d’entendre els canvis socials que comportarà. Montserrat Clua i Fainé, professora d’antropolgia de la UAB, llegeix ‘La pell de la frontera’ de Francesc Serés i equipara l’aportació de Serés a la que en el seu moment va fer Francesc Candel amb ‘Els altres catalans’. 

Francesc Serés  | © Noemí Roset

Francesc Serés | © Noemí Roset

Ara que cau aquest sol de justicia que desfà les pedres, és el millor moment per llegir la darrera obra de Francesc Serés, La Pell de la Frontera (Quaderns Crema, 2014). No pas perquè l’obra de Serés sigui una lectura refrescant per fer vora la piscina, desconnectant de la realitat i dels maldecaps que arrosseguem durant l’any. Tot el contrari. El llibre de Serés és un veritable cop de puny a la boca de l’estómac, un llibre amarg i sec, com la realitat que descriu: l’existència (supervivència) de centenars d’homes perduts en una terra de ningú que s’estén entre Lleida i els Monegres. Homes vinguts de diferents parts del món, d’Argèlia fins a Ucraïna, de Mali, Senegal o Guinea Conakry, de la Xina a Bulgària, perduts en un territori de frontera que sembla la fi del món. Serés no escriu una novel·la de ficció: tot el que relata forma part de la seva experiència de més de 15 anys vivint i recorrent les terres del Segrià i el Baix Cinca. És el paisatge de la seva infantesa, l’espai que coneix i que intenta reconèixer malgrat els canvis que s’hi han produït en els darrers anys. I com un veritable etnògraf fent treball de camp, Serés observa, pregunta, entrevista, comparteix i pren nota de les diferents trajectòries recorregudes per individus gairebé invisibles per a la resta del món que estem tant lluny, físicament i vivencialment, d’aquesta realitat corprenedora. No és pas que no ho sabéssim que a Lleida hi ha molta immigració arribada per la demanda de braços en la recollida de fruita. Aquest estiu mateix tornen a sortir algunes notícies a la premsa sobre la situació dels temporers de Lleida. També aquest agost està essent excepcional per l’èxode de refugiats que intenten arribar a les costes de l’Europa salvadora. Cada dia ens arriben les terribles imatges del drama migratori per terra i mar, en canoes o en camions. Però les imatges s’acaben aquí, en el relat del rescat o de la detenció. I ningú ens explica què passa després, en els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE), en les devolucions en calent, o amb els que aconsegueixen quedar-se. Això és precisament el què ens explica el llibre de Serés i per això és més imprescindible que mai llegir-lo ara: la realitat d’alguns d’aquests immigrants arribats a Saidí, Alfarràs o Fraga en la darrera dècada. Les petites històries dels que no tenen història, en un món en constant canvi i transformació, lenta però implecable; un món que quan es mou, “s’acarona i s’esgarrapa”.

Seguint les passes del Candel que fa 50 anys ens regalava Els altres catalans, Serés es converteix així en el cronista d’una realitat que teníem invisibilitzada aquells que no som de la terra, no pas pels que hi viuen dia a dia. Curiosament (tristament?), Candel i Serés són els dos autors que sense ser antropòlegs han escrit les millors etnografies de dues realitats que cap antropòleg/a ha abordat amb la mateixa proximitat i profunditat. Si en el cas de Candel era la inmigració espanyola dels anys 50-60, Serés ens parla de la immigració no-comunitària dels 90 i 2000. La diferència és que Candel en parlava des de la vivència de ser un d’ells, fill ell mateix de la immigració. Serés en canvi, ens ho relata des de la perspectiva dels “nadius” que es troben el seu món alterat per aquesta presència vinguda de cop no sé sap d’on. Ens explica com es conviu amb la misèria, amb la brutícia, amb la veritable multiculturalitat construïda en la quotidianitat, sense recursos i deixada de la mà de les administracions. Llegint sota aquest sol que cau a plom aquests dies, una sent en pròpia pell la calor asfixiant que desprèn el llibre, pot empatitzar amb aquesta gent que viu la duresa de la terra seca i gairebé pot sentir fins i tot la pudor descrita en alguns fragments.

Però Serés també és capaç de fer-nos arribar les petites històries d’il·lusions i decepcions dels que coneix sense conèixer del tot, dels que han passat per aquí, dels que s’hi han quedat i dels que s’hi han perdut. En aquesta modernitat líquida globalitzada i etèria, Serés no està tant allunyat d’aquests homes en moviment, de les seves experiències de desarrelament, precarietat i incertesa. Sense pretendre parlar en cap moment en nom d’ells, la seva capacitat de descriure els detalls de les seves petites vides (feta des d’una capacitat de distància i empatia envejables per qualsevol antropòleg), ens acaba oferint un relat de com viuen i entenen el seu pas per les nostres terres aquestes persones vingudes d’arreu. I de com les petites accions de compassió, de solidaritat, perquè “fa dol”, entre veïns, han fet que aquesta zona no es convertís en un autèntic Far West.

D’aquesta manera Serés es converteix en un Candel 2.0, un testimoni de la (nova?) inmigració del segle XXI. Com el mestre, descriu les causes estructurals i conjunturals de la situació sense perdre la humanitat dels seus protagonistes. Personatges entranyables com en Juli i la seva solitud; històries terribles com la d’en Majeed, empresonat a Saidí com un Tom Hanks a la terminal però sense un final feliç com els de Hollywood; la frustrant història dels diferents Changs que han passat per les aules d’acollida d’Olot… Personatges i paisatges que passen, que es mouen, en una realitat postmoderna fluïda, malgrat que Serés sigui tant crític (i amb raó) amb els seus teòrics. Però si en el relat de Candel hi havia un punt d’optimisme, d’esperança en la capacitat d’acollida i adaptació dels inmigrants i els seus descendents, en el text de Serés la visió és completament pessimista: no hi ha espai per a l’adaptació per a la gent que està de pas, ja sigui físicament o vivencialment. I malgrat tot, són aquí. Omplint els pobles despoblats. Rejovenint els pobles envellits. Serés descriu, no jutja. Però en el seu relat potser hi manca obrir una mica més el focus per incloure uns protagonistes dels fets que no acaben d’aparèixer: aquells qui contracten els treballadors, motiu pel qual els altres han vingut.

El llibre de Serés és difícil de classificar. No és novel·la de ficció ni un reportage periodístic, malgrat que inclou referències a altres novel·listes i unes fotografies tant o més explícites que el propi text. Escrit en un llenguatge precís i preciós, sec com la terra descrita, adust però profundament poètic, en alguns fragments ens recorda al Conrad més inquietant. En d’altres podries fer un paral·lelisme entre Saidí i la Mequinensa de Moncada. Però sobretot, per les seves formes i per la seva narració impecable i implacable de la pèrdua d’un món conegut a causa de les transformacions de la postmodernitat, el seu llibre es converteix en el Tristos Tròpics del llunyà finis terrae lleidetà.

Només em resta donar-li les gràcies per haver-lo escrit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Jo diria que si l’ha escrit tan bé és precisament perquè no és antropòleg. Per altra banda, aquesta reticència em sembla que amaga un prejudici trampós: “Però en el seu relat potser hi manca obrir una mica més el focus per incloure uns protagonistes dels fets que no acaben d’aparèixer: aquells qui contracten els treballadors, motiu pel qual els altres han vingut.” Si el llegim bé, hi apareixen, i no pas implícitament (i perdoni, doctora, però els que hi van anar a parar “empaquetats” des de plaça Catalunya ni sabien que allà hi havia el seu “motiu”). El relat és tan rodó, tan complet, que a parer meu l’adversativa és sobrera.

  2. He acabat de llegir el llibre. És la primera vegada que deixo un comentari en una revista digital. Agraeixo a la revista Núvol i a la professora Montserrat Clua la possibilitat de fer-ho. Gràcies.
    Tinc moltes coses a dir, de “La pell de la frontera” tot i que i no sé ben bé per on començar.

    Començo dient que m’ha agradat molt. Quan penso en per què m’ha agradat penso que també ens agrada el que ens desagrada i “La pell de la frontera” m’agrada. M’agraden Ian McEwan, Lobo Antunes o Mercè Rodoreda i no sempre són amables.

    M’ha agradat perquè hi ha tot de coses dins del llibre que em fan sentir incòmoda, però d’una manera que no m’esperava. Crec que és això el que m’ha atrapat aquesta vegada. Hi ha històries noves i arguments nous. Hi ha personatges que no s’havien llegit mai en la nostra literatura. Sóc una lectora constant crec que en la literatura espanyola tampoc. També una nova manera de fer-nos sentir incòmodes com a lectors. Una incomoditat nova. T’ensenya coses que no sabies. I ens descobreix un món nou. I agrada, és clar que sí.

    I ja era hora, perquè n’estic tipa de llegir llibres que em tracten com si fos una adolescent granadeta. Tinc la sensació que les editorials em venen llibres per a adolescents. Vull llibres que estiguin a l’altura de les circumstàncies. Com voleu que m’agradin els llibres amb personatges que mai no acaben de superar l’adolescència? Per això m’agrada “La pell de la frontera”, perquè amb aquest llibre la literatura catalana no mira cap a una altra banda. No té por. No renuncia les seves responsabilitats. Obre camins nous que m’agradaria que continuessin en. És un llibre de maduresa i parla de tot el que passa al món.

    Vaig llegir fa temps “La força de la gravetat”, que em va deixar sense paraules. Els relats de l’esparver que entra a la torre de guaita, el de la curandera, el del noi que va a comprar heroïna darrere de l’estació de Sants. Jo hi vaig viure. El lloc és tan exacte que em vaig quedar clavada a la cadira. Jo passava pel carrer i veia arribar noies i noies desfets.

    I després “La matèria primera”, que vaig pensar, d’on recoi surt això? Els llibres de Serés són un llibre d’instrucccions i un mapa però també un mirall. De vegades he de tornar a mirar la data de naixement de Serés. No m’acabo de creure que nasqués el 1972. No vull dir que no tingui atreviment, tot el contrari, aquesta força només es té de jove i ja es veu que hi ha molta energia en tot el que escriu. El que vull dir és que hi ha vida viscuda. I no vull parlar de “De fems i de marbres” perquè el comentari m’està sortint una mica llarg. Encara voldria parlar d’altres coses.

    Crec que és un llibre important. No vull dir el més important dels darrers anys perquè no ho he llegit tot. Fns allà on jo he llegit, i llegeixo molt molts autors que recomaneu a Núvol, és el millor llibre dels darrers anys. És antropologia com bé diu la professora Montserrat Clua. Però és filosofia, és economia, és història. És reflexió cultural i, per sobre de tot, és literatura. Serés, escriu literatura, això no són assajos. “La pell de la frontera” és un resum del món que vivim. I aquest resum és literari. Ens agrada i ens commou.

    Els primer i l’últim capítol es miren de reüll, els tinc subratllats perquè no paren de parlar l’un de l’altre. Us posaria tot de cites. Però és millor que el llegiu. La societat que se sent sola i l’home que se sent sol. D’aquests immigrants que viuen a als pobles o a la Seu de Lleida suposo que en sortirien mil pàgines més. Les pors que tenim i les que encara no ens atrevim a tastar som nosaltres mateixos. Quin encert triar el dia de Via Catalana.

    El capítol “Homes entre línies” i el de Nova York són les dues cares de la mateixa moneda. Serés descriu com es fan els préssecs i com es fan els llibres. Els escriptors semblen immigrants i els immigrants podrien acabar recol•lectant llibres. Aquesta és només una lectura. N’hi ha més. El recorregut per les altres literatures o per les varietats de préssec, la línia paral•lela que dibuixen la dona absent de l’enginyer i la noia que no sap si vols ser escriptora.

    El cas de Majeed és el resum de tot el que està passant ara mateix a Grècia i a Lampedusa. Com bé diu la professora Clua, nosaltres som ells i ells són nosaltres. És un privilegi que això ens ho hagi descrit Serés d’aquesta manera. Aquest llibre és molt bo, però encara és més bo quan aprofundim i trobem tot el que ens palren les notícies i els diaris.

    He de confessar que he anat a Saidí i a Alcarràs expressament i he vist les cases que descriu Saidí. Hi vam anar per veure la floració dels arbres. No he fet tot l’itinerari que marca als Monegros per manca de temps. Vam arribar a Villanueva de Sigena. Però observar aquests paisatges, comprovar que no són una il•lustració, veure que són homes, dones, temps i història és una de les millors lliçons de literatura i de geografia que he rebut.

    Vull animar tothom a llegir “La pell de la frontera”. És un gran llibre. És un llibre que ha vingut per quedar-s’hi, com els immigrants, i que farà quedar també els anteriors. Saidí diu que són tres llibres que van junts, “La força de la gravetat”, “La matèria primera” i aquest. Llarga vida. Gràcies, Serés, i gràcies professora Clua i Núvol.

    C.M.M.R.

  3. Només quatre paraules per dir que m’ha agradat molt la teva ressenya, Montserrat. Traspua una gran empatia… amb l’autor i amb els protagonistes de les històries que descriu. M’ha fet pensar si aquesta capacitat és essencial per fer d’antropòleg i diria que sí, tot i que potser resta objectivitat científica? També n’he trobada molta en el comentari de la Carme M, que ha contribuït a augmentar encara més les ganes de llegir “La pell de la frontera”. Serés és certament un autor important, imprescindible. Gràcies a totes dues per destacar-ho. [Aviso que parlo sota la influència del llibre “El anzuelo del diablo – Sobre la empatía y el dolor de los otros”, que em té ben enganxada.]