En el rostoll d’en Vallverdú, hi creix blat

El proper dijous 29 de setembre, a dos quarts de set de la tarda, es presentarà al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí el nou poemari de Josep Vallverdú, Ronda de boires (Pagès Editors). Participaran en la presentació l’editora i filòloga Carme Vidal Huguet; el poeta Jordi LLavina, que ha escrit el pròleg de l’obra; i l’autor dels poemes, Josep Vallverdú.

És un cas ben curiós, el de Josep Vallverdú: escriptor tot terreny, com el va qualificar un dia el recordat Isidor Cònsul, no ha estat fins a una edat molt avançada que s’ha llançat a l’aventura d’escriure versos. O, més ben dit, a la de publicar-ne (m’imagino que, de versos, n’ha anat escrivint sempre, en Josep): i és que si llegiu el llibre que ara ens ofereix, o el titulat Argila, editat el 2014, de seguida reparareu que aquest vers, aquesta dicció, aquesta música, aquesta manera de tractar simbòlicament la realitat no s’improvisen!

Ronda de boires és un títol molt bonic, vagament caldersià, per a una obra ben diversa. Però, si la memòria no em traeix, i pot molt ben ser que em traeixi, jo posaria la mà al foc que aquest llibre duia, en un estadi anterior d’escriptura, el títol de Rostoll. Així és com es diu el primer poema, magnífic, que sembla resumir molts dels neguits que trobarem en girar els fulls i en anar coneixent les peces que integren el recull. Ja en aquesta poesia proemial el poeta —o la veu que el proclama, més ben dit— afirma que s’ha convertit en una infinitat de coses (i tot, per donar compte de la varietat i de la variació d’aquesta experiència tan desconcertant com sublim que és la nostra vida): estiu, aspre rostoll, foc devastador, trepig de cent ramats d’ovelles, udols dels ferits… Fixeu-vos si ens podem sentir coses diferents, al llarg de la vida! Els versos finals, però, concloents i lapidaris, diuen el següent (i ho diuen, val la pena subratllar-ho, amb aquell to sapiencial que de vegades té la poesia de l’autor, i que contrasta amb aquell altre to —més que no pas un so de fonda campana, aquest sembla el tritlleig d’un esquellerinc— amb què ens expressa la seva veu més popular, més acordada amb la lírica tradicional):

al capdavall només

el vent, la neu, la boira.

Així doncs, el poeta ha reunit la idea de rostoll i la de boira en una mateixa composició. I totes dues idees, tant l’una com l’altra, no es pot pas dir que siguin gaire reconfortants: el rostoll és allò que queda al camp quan s’ha segat el cereal; un residu de vida, al capdavall, que no serveix sinó per ser cremat. I la boira —juntament amb el vent, el fenomen meteorològic més antipàtic—, la boira sobretot ens confon, i ens fa anar més a poc a poc, i sovint ens posa de molt mala jeia (ja sigui groga, com la del Londres que recordava Eliot en “La cançó d’amor de J. Alfred Prufrock”; ja sigui grisa i humida, com aquella de la ciutat de Lleida de la qual va fugir per cames en Vallverdú ja fa unes quantes dècades, perquè volia preservar la salut dels seus ossos i acontentar la projecció dels seus ulls d’escriptor amb una llum menys tamisada). 

A partir d’aquí, el llibre. Un llibre dens de significats i d’accents, que palesa les hores de lectura de l’autor, lectures profitoses a recer dels nostres clàssics. En quantes d’aquestes poesies no hi ha un ressò del Sagarra més popular i inspirat, per exemple! N’hi ha que ens recorden Verdaguer, i altres que més aviat semblen retirar a la manera de fer, vull dir d’escriure, de Manent o fins de Salvat-Papasseit. Ronda de boires, però, és, per damunt de tot, un viatge cap a la llum. Fins i tot en aquells poemes que parlen de la mort, de la desaparició.

Al meu entendre, hi ha, en funció dels temes, tres grans parts, en el llibre: l’amor, la mort i altres circumstàncies. En aquest darrer grup, més lat, el de les circumstàncies vàries, hi trobem des d’acolorides estampes de viatge —la sèrie dels anomenats Testimonis— fins a poemes en què s’exalta el present, la vivència de l’hora (“jo visc sols el present amb delectança, / oblidat del pes de l’abans / i ignorant de la boira del després”). Viatges, sí. Llegiu el portent d’aquest “Val d’Oro”, que ens connecta amb un color, el daurat, que ens recorda també, encara que sigui vagament i per contrast, el ros vell —madur i brut— del rostoll:

Prop de Palerm, trobareu una clotada

que porta el nom de la Vall d’Or,

car, al bon temps, tot hi és groc:

de l’argelaga a l’albercoc,

de la nespra a la llimona,

del préssec a la poma,

de la ginesta al blat madur,

i al pa d’or dels sumptuosos

mosaics de Monreale, vinguts

del Bizanci opulent.

Vall d’Or, Vall d’Or, somni de foc.

Commou, igualment, la seva impressió de Sant Telm. I, en un altre ordre de coses, també ens sorprèn gratament un “Retrat”—així mateix es titula— que és, en realitat, un autoretrat. No em resisteixo, tampoc, a citar-lo in extenso, perquè em sembla un petit prodigi líric:

Aquest infant em mira als ulls

des del grogós cartó de la fotografia.

s’han escolat més de vuitanta anys

des que fou presa a esclat de magnesi.

Noranta avui, de vida, amor i lluita.

Retrat oval, únic, d’aquell nen

que podria fer moltes, moltes coses:

ser gran en  tots sentits

o viure una existència incolora.

Al capdavall ha estat com li tocava ser.

No demaneu qui és: em reconec

innocent, astorat davant el món,

tant el poc que coneixia com el molt que ignorava:

Exposició de Montjuïc, llums de miracle…

Només deu anys més tard una guerra perduda;

de la derrota ençà setanta–cinc anys més.
Els ossos pesen menys que la memòria.

Acosto el rostre a la finestra:

ran del vidre passa, rabent, una oreneta…

Hi ha, com anunciava, i vaig avançant al revés, una sèrie de poemes que tracten el tema de la mort: no pas amb pànic, no pas amb estranyesa. Diria que la gravetat i l’assumpció d’aquest fet és el tarannà amb què s’aborda un dels grans temes de la poesia de sempre —aquell pel qual tots plegats, arribada l’hora, ens sabem del tot igualats, com afirmava el castellà Jorge Manrique en les seves cèlebres cobles per a la mort del seu pare—. De vegades, Vallverdú hi fa referència amb una gràcia alada:

Escolteu: quan s’apaguin

les espelmes del dol,

que la fosca no caigui

bruscament damunt meu: 

aneu tancant les portes,

ajusteu finestrals;

després, en el silenci

del tot entronitzat,

espereu una estona

devora el meu capçal,

i sortiu de puntetes,

que no em vull despertar.

Altres vegades, però, la dicció resulta més directa, i, segons com, menys conformada.

Un dels temes que excel·leix en aquest llibre és el de l’amor, la meravella del qual el poeta ha sentit renovar-se en ell mateix. A voltes, l’amor hi és invocat per mitjà d’un element —unes roselles, en el cas d’aquesta preciosa corranda—, que concentra el que en podríem dir la profitosa ofrena, escarnint un xic el gran Carner:

Al sembrat he pres roselles

per portar-te-les de grat,

i m’eixordaven les queixes

de les espigues de blat.

A voltes, es diria que la renovació d’aquest noble i fondo sentiment ha proporcionat, al poeta, al seu jo més íntim, una nova manera de sentir. Que li ha confiat una altra manera més íntima de sentir-se en comunió amb el món (el poema es titula “Puresa”):

De vegades la tarda , amb túnica de porpra,

imposa mansament l’imperi del silenci.

Tot és buidat i tot és ple;. 

la mirada reposa sobre petits miracles:

una trèmula fulla, un pessic d’escorça,

un llunyà esbatec d’ales. Llavors s’esdevé

la fusió del jo amb allò que m’envolta,

immergit com estic en aigües de puresa.
Em sento fort, car la puresa és dura,

amb la duresa d’un diamant, encastat

en el fecund degoteig dels meus dies.

També el “Madrigal del terç any” conté, en la simplicitat dels quatre versos, aquella gràcia que sembla talment deutora del nostre Príncep dels poetes:

Obre els ulls, que se’m fa llarga l’espera

de viure al teu caliu l’hora primera;

que verd el verd dels arbres de ribera!

Per als amants tostemps és primavera.

Ronda de boires és, doncs, com he tractat d’explicar en aquest text, un llibre saborós de vida, fragant d’aromes, que ressona de veus i enlluerna de tanta llum com guarda. Amor i mort, com a experiències radicals de la nostra experiència. I tantes altres coses que ens l’omplen de sentit. Com la memòria, per descomptat. Vegeu, en aquest sentit, els dos bellíssims poemes que el nostre autor dedica a l’art de la pesca. En especial, “El barb”, que és la delícia lírica que m’he reservat per al final, per tal d’acabar-vos de suggerir que us decanteu per aquest llibre i que hi entreu a poc a poc. És així que us en fareu capaços del tot i aprofitareu fins a la darrera gota de suc dels versos:

Als dotze anys, amb canya manllevada

vaig pescar un barb al Segre, davant de la ciutat.

Imaginava milers de lleidatans aclamant-me:

un barb solemne, de dos pams de llarg,

lluent i bigotut, que costà prou d’ensacar.

Al pis no hi ha ningú, omplo la banyera,

on el peix giragonsa; enfonso els braços a l’aigua,

li tusto el llom, ens estremim els dos.

La mare arriba, fa un gemec de sorpresa,

diu “fora aquesta cosa!” i desaigua la banyera.

El peix fa bots, agonitza, al temps que arriba el pare,

i el barb desapareix, embolicat en diaris.

El pare em veu perplex, mig plorós.

Em demana el rellotge, premi per bones notes.

“Ja el pots llançar, l’has mullat”, decreta.

Estic aclaparat. Ell m’agafa pel clatell amb la manassa

i, en veu baixa, cordial i profètic, assegura:

“Sempre seràs un tastaolletes”.

Vuitanta anys després, reveig el barb amic,

i enyoro la mà del pare.