En defensa de les bruixes

10.03.2018

En l’època de caceres de bruixes i bruixots independentistes en què vivim, per força ha de cridar l’atenció la novel·la El defensor de les bruixes (Columna, 2017), de David Grau. Com que a finals de desembre de l’any passat em trobava retratant el magnífic edifici renaixentista de l’ajuntament d’Arnes (Terra Alta), on des de febrer de 2017 existeix una ruta que recorre les localitzacions de títols com Les bruixes d’Arnes (2010) o El caçador de bruixes (2016), de David Martí, quan m’ho van proposar, no em vaig saber negar a presentar l’obra del cineasta David Grau el nevós vespre del dilluns 26 de febrer a Cardedeu, per si de cas. No fos que acabés convertint-se en un fenomen literari semblant.

David Grau | Columna Edicions

El primer que caldria destacar del llibre és que adopta la reeixida combinació de novel·la històrica i novel·la detectivesca que havia donat tan bon resultat a El nom de la rosa (1980), d’Umberto Eco.

En segon lloc, hem de felicitar l’autor per la tria de la figura del protagonista i cervell deductiu de l’obra, l’eclesiàstic Pere Gil, convertit en un representant del tribunal de la inquisició de Barcelona encarregat de calmar els ànims i d’aconseguir una treva en els processos locals contra la bruixeria al Montseny, amb el rerefons de les tensions polítiques de la societat vigatana. El temps de la novel·la, de fet, coincideix amb el dels últims dies de la vida del jesuïta. El Pere Gil històric, d’altra banda, és una figura exemplar al segle XVII perquè en la introducció a la seva versió del Kempis (Contemptus mundi Imitació de Crist) enumerava el domini lingüístic de la llengua comuna als Països Catalans (incloent-hi la Franja de Ponent, la frontera septentrional de la Catalunya del nord, el País Valencià, les illes Balears i Pitiüses i l’Alguer) i donava fe del baix nivell de coneixement del castellà al Principat, ja que la gent normal només l’entenia ─remarco que no deia pas que el parlés─ en les cinc ciutats més importants i en algunes viles que eren en camins rals. Gil encara destacava que cap dona no l’usava.

En tercer lloc, el llibre reflecteix el coneixement dels processos històrics contra les bruixes viladrauenques divulgats per Antoni Pladevall en un estudi fundacional, tant pel que fa a la recerca en arxius locals com pel que fa a la revaloració de la cacera de bruixes: Persecució de bruixes a la comarca de Vic a principis del segle XVII (1974, en forma de nadala, i dins Monografies del Montseny, núm. 1, el 1986). Alhora, Grau reconeix l’afinitat amb l’historiador alternatiu ─fins i tot heterodox─ Jordi Bilbeny, autor de La sardana i la religió de les bruixes (2015).

En quart lloc, el llibre de David Grau té el mèrit de ser deutor dels estudis duts a terme per diversos antropòlegs de referència sobre la bruixeria o aspectes adjacents d’aquesta, bé siguin aquests estudis una font primària, en el primer cas o, probablement, secundària, ço és, indirecta, de la novel·la, en el segon cas: I) Josep M. Fericgla, El bolet i la gènesi de les cultures. Gnoms i follets: àmbits culturals forjats per l’Amanita muscaria (1985), recerca que recupera el valor psicoactiu del matamosques, també anomenat ou de reig bord a casa nostra, i en desmenteix la mortalitat; II) Marvin Harris, Cows, Pigs, Wars, and Witches: The Riddles of Culture (1975), en la mesura que dues de les tesis principals tant de l’obra de ficció com de l’assaig materialista de Harris serien que 1) la majoria d’aplecs, juntes o sàbats veritables implicaven experiències amb al·lucinògens, cosa que valida la reconstrucció a la novel·la d’una festa pagesa d’origen pagà per a la impetració de la fi de l’hivern i el retorn del bon temps ─de fet, malgrat les invencions escampades pels perseguidors de les bruixes i de les fantasioses confessions obtingudes sota tortura, sí va existir el famós ungüent (s’obtenia a partir de plantes que contenien atropina, com la mandràgora, el jusquiam i la belladona i es devia aplicar amb un bastó sota l’aixella i a la mucosa vaginal) ─; 2) com a la novel·la, Harris sostenia que els processos contra les bruixes tenien, per a les classes dominants, la utilitat de controlar les tensions socials que amenaçaven el seu poder (per exemple, les violentes protestes messiàniques a Europa contra les injustícies socials i econòmiques entre la baixa edat mitjana i l’època de la reforma i la contrareforma).

Som, per tant, al davant d’un bon argument històric i de misteri. I sembla que la manca d’interès de l’àrea de cultura de l’ajuntament de Viladrau és l’únic obstacle que impedeix la repetició d’un fenomen literari i social semblant al d’Arnes. El meu relat breu Crim i evasió, aparegut a Montseny màgic (2016), el darrer recull narratiu del GEM, podria contribuir també, més modestament, a la recreació literària de Viladrau com una vila de bruixes per excel·lència. L’obra de David Grau, molt ben escrita, amb àgils diàlegs que fan avançar les peripècies i una trama sentimental amb moments d’intens erotisme, mereixeria així mateix acabar esdevenint el guió cinematogràfic d’un gran film.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Com a animadora del grup Tec-ca celebro la trobada que hi va haver perquè la preparació i entusiasme fluïen al ritme dels borrallons. Tant en David Grau com en Jordi Plens ens varen traslladar al Montseny feréstec pels temps històrics, els personatges i la natura.