Els ulls dels homes mentiders

10.05.2018

Els ulls dels homes mentiders (Comanegra), de Jordi Coca (Barcelona, 1947), és un fruit saborós del projecte literari que ha reunit set escriptors de primer rengle amb l’estímul de ‘matar el monstre’ en recordatori dels dos-cents anys de la novel·la de Mary Shelley, Frankenstein or The Modern Prometheus, publicada el 1818.

©Xavier_Miserachs._Paris,_maig_de_1968_

El monstre té moltes cares, i la mentida, o la falsedat, o la indecisió vaporosa que obra per reacció, només és una de les cares del monstre en aquesta novel·la el protagonista de la qual, l’Ernest, sembla un ésser flotant enmig dels conflictes. L’Ernest sempre es mostra com un actor-espectador de manera semblant a Nicolau Rostov, un dels personatges de Guerra i Pau, de Lleó Tolstoi. Quan en el seu entorn es viu la dramatúrgia de la més rígida i assassina dictadura franquista (tot i que el règim fa veure que a Espanya tot va bé), l’Ernest, més tou i pusil·lànime que Rostov, i empeltat d’aquella pau de cementiri imposada en els cervells de la gent a base de crear-los por, sempre diu a mi que no em trenquin la meva pau, que no em treguin de la meva zona de confort. Fill únic i aviciat d’una parella burgesa i benestant que navega igualment còmoda en el franquisme sociològic de manual, en entrar a la Universitat de Barcelona la tardor del 1965 l’Ernest es va embolicant com una persiana atret, és clar, pel fulgor de les experiències intenses que realment es viuen en primera persona en el teatre de la vida, tot i que en una clandestinitat obligatòria en aquells anys. Tota precaució era poca. La presó, les tortures i la mort eren reals i conseqüència directa dels enfrontaments amb el règim opressor i repressor.

No decidir gaire res tot i els estímuls polítics, vitals i culturals que rep per part de la gent amb la qual es relaciona, és la tònica general d’aquest Ernest que té somnis eròtics amb la seva mare, una dona de bon veure, elegant, i que es fa amb la burgesia franquista assistint a actes culturals i a aquells tes organitzats per les senyores en domicilis particulars dels quals jo n’he viscut (d’observadora conscient i curiositat d’escriptora) uns quants a casa de la meva exsogra, germana de l’intel·lectual franquista Juan Ramón Masoliver, que firmava els seus articles a La Vanguardia amb una enigmàtica M.

I és que del dret o del revés, aquesta esplèndida novel·la coral de Jordi Coca (els personatges secundaris són com pedres precioses en un mosaic, com Tolstoi, Coca dibuixa i situa vides concretes en escenaris col·lectius), està escrita en el marc del famós Maig del 1968 que ara mateix estem commemorant, però que la majoria de nosaltres vam viure d’oïdes. Amb tot, la influència espiritual d’aquella revolució que es diu fracassada ha triomfat, ja que ha estat la saó vivificadora de tota la cultura posterior, també en l’àmbit polític i social. El vam viure d’oïdes, aquell Maig mític, perquè teníem el país que teníem, gris i ocupat com ara mateix per forces retrògrades i minerals. Tot el que es bellugava en direcció a la democràcia o en l’assoliment de drets col·lectius que ofenien el règim era objecte de persecució. Com ara. Algunes frases del llibre de Jordi Coca podrien descriure perfectament la situació actual, amb la diferència que la dictadura franquista era clara i, per tant, fàcil d’identificar, i la que vivim en aquests moments és difusa i, per tant, molt més mortífera per a les ments perquè va per sota mà. Correm el perill d’empassar-nos-la com els àtoms àcids que enverinen el medi ambient.

No creguin els lectors que l’atracció incestuosa que viu l’Ernest respecte de la seva mare és només un atrezzo per crear morbo en el relat (el món del teatre és molt present, a Els ulls dels homes mentiders, per això n’utilitzo alguns termes a l’hora d’escriure aquest comentari). L’Ernest és un jove que té moltes relacions sexuals amb les seves amigues, no sembla pas que el noi estigui insatisfet. Es tracta d’una altra cosa. En el relat es deixa veure de la forma subtil que utilitzen els grans escriptors, la dependència psicològica de l’Ernest en relació a la dona, que o no respecta o sublima, i, per tant, desconeix profundament, encara que ell no en sigui conscient. I aquí és on rau una altra de les cares del monstre, que no és només la imaginada relació incestuosa amb la mare sinó la mancança en el caràcter que suposa no créixer, no madurar com a persona, no establir relacions de tu a tu amb la dona, fruit del complex d’Èdip que no permet desenganxar-se mentalment i fins i tot físicament de la mare encara que l’Ernest l’eviti, i que tot al llarg i ample de la novel·la va prenent el rostre de les dones amb les quals l’Ernest té relació. Fins i tot l’última dona que apareix en l’escena d’aquest relat pren una de les cares de la figura materna, que com a iniciadora l’impulsa a escriure tota l’experiència viscuda durant els anys que van del 1965 al 1969, quan l’Ernest escriu a París el llibre que tenim a les mans.