Els singlots poètics de Serafí Pitarra

El cantador és una obra de Frederic Soler (Serafí Pitarra) que pertany a la sèrie dels Singlots poètics (1864), i que enguany serveix per estrenar la nova companyia jove del TNC, la ITNC, sorgida d’entre les cinc darreres promocions d’actors, directors i escenògrafs de l’Institut del Teatre. Es pot veure a la Sala Tallers del 2 al 13 d’abril.

El director del TNC, Xavier Albertí, ja va dir a principi de temporada que volia reivindicar la figura de Pitarra com a forjador del teatre català modern, atès que ha estat sempre molt oblidat. És per això que a partir d’aquest mes i fins al juny se’n representaran L’esquella de la torratxa, Liceistas y cruzados i l’obra Safari Pitarra. Ben reivindicat queda, doncs. I si, a més, ha servit per mantenir oberta la Sala Tallers del TNC, millor encara.

La jove companyia del TNC està formada per onze actors, un ajudant de direcció, una ajudanta de dramatúrgia i una escenògrafa, i se’ls ha de felicitar entusiàsticament, ja que interpretar un autor del segle XIX en català prefabrià i en heptasíl·labs és tot un repte que ells han superat amb nota. Xicu Masó, director de l’obra, n’ha sabut treure el millor: diuen el text amb naturalitat i amb gràcia, i a més s’hi ha fet un afegitó final on surten vestits de carrer i fan teatre dins el teatre, emulant el que feia Pitarra a la seva època: trobar-se amb amics en pisos per interpretar art dramàtic.

Ara bé, tot i que estic d’acord que s’han de representar els nostres autors, no penso que Pitarra sigui dels més grans. Les seves comèdies, tan vistes i rigudes al segle XIX, avui dia no ens fan gaire gràcia —va haver-hi molt pocs riures a la sala— perquè tenen com a referent l’actualitat política i artística de l’època, que avui ens cau molt llunyana. És un tipus de teatre amb data de caducitat, i això el fa molt vàlid com a document històric, però com a obra d’art, no té ni de bon tros l’impacte que devia tenir el dia de l’estrena, senzillament perquè la majoria de facècies i picades d’ullet queden descontextualitzades.

És cert que els clàssics resisteixen lectures al llarg dels anys i dels segles, però Pitarra és l’antítesi d’un clàssic, no per qualitat —que també es podria discutir—, sinó perquè fa referències constants a fets molt puntuals de la seva època que és gairebé impossible extrapolar a l’actualitat. Imaginem-nos que La família irreal es representi d’aquí a cent anys. Què podran entendre’n els qui la vagin a veure? Només les comèdies d’embolics, les que fan referència a aspectes diversos de la condició humana poden esdevenir clàssiques, intemporals, com passa amb les de Molière o Marivaux, per exemple, de qui ben aviat veurem El joc de l’amor i de l’atzar al mateix TNC, dirigit per Josep M. Flotats, que per cert, era a la Sala Tallers el dia que hi vaig anar jo.

Així doncs, aplaudeixo la idea i l’actuació de la ITNC, però voler convertir Pitarra en un clàssic, ho trobo excessiu.