Els shakespeares blaus

24.02.2019

Fa anys que llegeixo les obres de Shakespeare amb un mètode tan exacte que si el fes servir per rentar-me les dents no hauria de pagar tants diners a la clínica dental. Me n’he llegit tot el teatre –les 38 obres, hi incloc Eduard III-, algunes obres unes quantes vegades, en versions diferents (Sagarra –a Bruguera-, Sellent –a Núvol-, Oliva –a Vicens Vives-, Desclot –a Proa-). Faig servir Shakespeare com una càmera de descompressió. Quan surto d’una obra que no m’ha agradat gaire, m’endinso en una peça del Cigne de Stratford, com se’l coneix en alguns ambients els quals espero no trepitjar mai.

Salvador Oliva | Foto Ester Roig

Les 28 de Sagarra, les 10 de Sellent, les 5 de Desclot –d’aquest últim, en tinc alguna pendent-. Oliva les ha traduït totes. Sempre n’apunto cites, idees, paraules, rareses, alegries –de vegades escric més que llegeixo-.

No soc crític cap a Sagarra, no me’n desagrada gens l’estil i tampoc no em deixa escruixit el crim que, segons alguns, comet reiteradament: sagarrejar . He llegit en alguna banda que Sagarra barreja registres i que fa parlar els senyors amb “l’argot de la menestralia”. No sabem a quina menestralia es refereixen: la dels segles XVI i XVII o la dels anys 40, quan Sagarra tradueix? O bé l’argot dels menestrals actuals? M’apunto en un post-it: “Fixar-me si el fuster de casa parla com la Lady Macbeth de Sagarra”.

Ni tampoc soc crític –sobre això va aquest escrit- cap a Oliva. No tant com abans. Perquè sobre Oliva, voldria revelar un descobriment que, certament, és una notícia esplèndida. Per saber si tothom en tenia coneixement mentre jo vivia a Inalbis, aquell gran país, ho vaig consultar amb uns quants llibreters i amics de confiança. Ningú no en sabia res. Algun en tenia idees confuses i errònies. Sobre aquest punt i sobre molts altres assumptes.

Dels anys 80, quan van aparèixer editades, coneixia les versions d’Oliva, enquadernades amb cobertes dures vermelles i lletres daurades, una edició de luxe sense luxe, editades a Vicens Vives. Me’n vaig llegir un munt i, entre alegria i alegria, vaig detectar-hi passatges i solucions que em grinyolaven una mica –tot i que en llengua anglesa només soc capaç de demanar una habitació doble amb bany-. També vaig sentir-ne comentaris crítics per part d’actors, directors, autors i també altres traductors i erudits. Asseguraven que costaven de dir. Que teatralment, damunt dels escenaris, no acabaven de rutllar. Que estaven plenes d’arestes i de grops.

Vint anys després, un dia vaig veure de passada en una llibreria que l’editorial Vicens Vives havia tornat a treure aquelles traduccions d’Oliva dels anys 80. No hi vaig parar prou atenció, més que res perquè tinc el costum de no comprar-me llibres que ja tinc en edicions anteriors. Manies, ho admeto. Si fes cas dels elogis desmesurats dels editors, m’estaria tot el dia adquirint segones, terceres i quartes edicions del mateix llibre.

Fa uns mesos, en una llibreria, vaig agafar d’esme una d’aquestes edicions noves de Shakespeare d’Oliva editades per Vicens Vives. Com tota la col·lecció, la coberta blava, les lletres blanques. El títol, Eduard III. No el recordava, aquest títol. Un avís a la coberta adverteix: “Obra inèdita en català”. No apareix entre les de l’edició Folio de 1623. Però els estudiosos consideren que l’autor –un dels autors- n’és Shakespeare i que forma part del cànon shakesperià. Arran d’aquesta descoberta, em vaig mirar amb atenció la col·lecció de Vicens Vives, ‘els shakespeares blaus’. D’entrada, vaig descobrir que s’havien anunciat així: “Traduccions revisades a fons”. Fins i tot, em sembla recordar que a la web de Vicens Vives els publiciten o publicitaven d’aquesta altra manera: “Noves traduccions” (ara no ho trobo, la web de Vicens Vives no hi ajuda gens).

En algunes obres, el títol ha variat. De La Comèdia dels Errors (amb aquestes majúscules absurdes) a La comèdia dels embolics. De Treballs d’Amor Perduts a Afanys d’amor perduts (actualment en cartell a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya). Així és com vaig saber que Oliva havia reescrit les seves traduccions de l’obra completa de Shakespeare. Des del 2005, en què va apareixer la primera nova edició, Macbeth, han anat sortint amb una periodicitat regular i encomiable, uns catorze o quinze títols. Algunes, com Macbeth, Somni d’una nit d’estiu, Romeo i Julieta o Molt soroll per res, s’han reimprès diverses vegades i això m’empeny a pensar que aquestes són les edicions que llegeixen els estudiants d’Eso, batxillerat i estudis universitaris. Com els ‘shakespeares verticals’ de Quaderns Crema, aquests en traducció de Sellent.

No els dono més la llauna. Tot aquest discurs macabeu és per convidar-los a llegir ‘els shakespeares blaus’ de Salvador Oliva, a Vicens Vives. Que els busquin, que els comprin, que els frueixin. Ja m’ho sabran agrair.

Podeu llegir la resposta de Salvador Oliva a aquest article d’Enric Gomà aquí. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Et recomano, si un dia estàs desvagat, les traduccions de Carner, Puig i Ferreter i d’altres de la seva corda van fer en català prefabrià. I sobretot, sobretot —perquè en una llibreria de vell no crec que siguin difícils de trobar— les de Cèsar August Jordana. Va fer 4 volums, i en cadascun hi ha unes tres obres: els van relligar perquè hi havia en Cambó darrera (també van traduir Mistral i un autor francès, ara no el recordo, per part d’Alfons Maseres). Una delícia.

    • Agraït. Ara m’he d’acabar els blaus. També tinc pendents els dos actes de “Coriolà” de Ferrater.