Els programadors de teatre molen

21.11.2016

Aquest darrer cap de setmana el Temporada Alta ha organitzat la seva sisena Setmana de Programadors, a la qual han assistit representants de més de 100 teatres i festivals de l’estat espanyol i de tota Europa. A això s’hi ha unit la programació de deu espectacles de creació contemporània, amb una clara intenció de mostrar el bo i millor de casa nostra. Els programadors són gent molt maca. Serà perquè es dediquen a anar pel món veient teatre?

'Afasians', de loscoderos i Za!, es va poder veure al TA 2016. © Providencia Morillas Jurado

‘Afasians’, de loscoderos i Za!, es va poder veure al TA 2016. © Providencia Morillas Jurado

Divendres al matí es va organitzar una visita a L’animal a l’esquena, el centre de creació més actiu de l’àrea de Girona, creat el 2001 i dirigit per María Muñoz i Pep Ramis (Mal Pelo). En els seus quinze anys d’història ha fet que per Celrà hi hagin passat artistes i companyies de les més variades, majoritàriament del camp de la dansa i els nous llenguatges. A la tarda del divendres es va poder veure Birdie, de l’Agrupación Señor Serrano (tengui), al Teatre de Salt, i a la nit la nova creació de Rocío Molina a El Canal (falti). Divendres també, i com a cloenda i sessió golfa, Pere Faura va estrenar la seva Sweet fever, com molt bé explica aquesta crònica d’Oriol Osan.

Servidor de vostès va arribar a Girona dissabte al matí (l’AVE és molt fort, hom no té temps ni d’endinsar-se en la lectura que ja ha arribat) i va anar de pet al carrer de la Llebre número 1, on El Solar- Agencia de detectives de Objetos ens havien citat per tal de presentar-nos el seu Primer álbum. Els artistes Xavier Bobés, Shaday Larios i Jomi Oligor (dels dos últims vam veure la preciosa La máquina de la soledad, al TA de l’any passat) s’han unit en un projecte que esdevé agència de recerca, rescat i empoderament dels objectes, sí, però sobretot de les històries i les persones que els van fer servir. Teatre d’objectes documental, detectivesc i amorós al mateix temps, que té cura dels objectes i dels llocs on viuen. En aquest cas ens endinsem en un món ple de fusta, eines i mobles, per descobrir la història d’Armand Lladó i les tres generacions de fusters de la seva família, en una peça que més enllà de parlar sobre l’àmbit professional i artesanal reflexiona sobre la memòria, la dignitat dels oficis i la desaparició de tot allò que dóna caràcter a una ciutat. Si els guies que ensenyen Girona als turistes els han de parlar de Joc de trons per a despertar el seu interès és que el món en el què vivim és un lloc definitivament idiota. La caixa d’eines com a símbol del fuster, la fusteria com a caixa d’eines habitable i les històries que apareixen al voltant de la fusteria (les farmàcies, el fotògraf, les claus…) fan que Primer álbum transcendeixi el propi lloc on ens trobem espectadors i intèrprets per parlar d’un temps i d’una manera de fer les coses que estan en vies d’extinció. El sol fet de descobrir la sorpresa que amaga el local, un cop finalitzada la peça, és la cirereta del pastís d’un espectacle que haurien de veure tots, absolutament tots els gironins. Han prorrogat funcions per a aquest dilluns, dimarts i dimecres.

El Solar, Agencia de Detectives de Objetos. © Agustí Ensesa

El Solar, Agencia de Detectives de Objetos. © Agustí Ensesa

Després d’un dinar informal entre periodistes i l’equip del Temporada Alta, ens vam plantar al Monestir de Sant Pere de Galligants, on Israel Galván ens va oferir un Solo que difícilment oblidarem. Sol, com el seu nom indica, i sense acompanyament musical de cap tipus, Galván és tot ell cante i baile, intèrpret i orquestra, bailaor i tècnic de so. L’entrada en escena és impactant: sentim l’eco del seu taconeo que s’apropa, i de sobte apareix ell, pantalons negres i jersei groc amb caputxa (quasi diríem com un frare del flamenc), que acompanyat d’un pandero omple l’església de so i vibració. El públic està disposat en unes grades a tres bandes, i durant quaranta-cinc minuts tindrem a Israel Galván només per a nosaltres, en una peça que beu de Vicente Escudero i la seva idea de ballar sense música, perquè la música surt del propi cos del bailaor. Galván pica de peus, de dits, de mans, diu paraules i fa crits, es pica les cuixes i la panxa i els pits, esdevenint així home-orquestra autosuficient i autònom. En un parell de moments, Galván es converteix en una espècie de Godzilla del flamenc, ja que una sèrie de micròfons camuflats a la tarima amplifiquen el seu taconeo fins a la distorsió, convertint el seu ball en un monstre sonor. A un altre extrem de la tarima, però, un fragment de feltre amorteix els seus cops, i això provoca que ens fixem més en la semàntica de les seves cames i peus que en el so pròpiament dit. Finalment, després d’haver tret música fins i tot de les seves dents, Israel Galván diu “Thank you, merci” i la peça s’acaba. Ovació sincera a Sant Pere de Galligants.

Una imatge promocional del 'Solo' d'Israel Galván

Una imatge promocional del ‘Solo’ d’Israel Galván

A continuació ens vam apropar a la Casa de Cultura de Girona, on CaboSanRoque (Laia Torrents i Roger Aixut) presentaven No em va fer Joan Brossa, una instal·lació plàstico-sonora basada en l’obra d’un dels nostres poetes més singulars. Amb entrada gratuïta i amb passis cada mitja hora, la instal·lació és una cova negra que acull un estrany artefacte al seu interior. Format per multitud de trastos, màquines d’escriure, gots i copes i instruments musicals variats (entre d’altres andròmines), No em va fer Joan Brossa és una experiència escènica i musical. Vam tenir la mala sort que al nostre passi hi havia uns pares d’aquells que demanen l’opinió de tot als seus fills (de quatre, cinc i sis anys, aproximadament), que van monopolitzar la serata amb una sonata de preguntes, comentaris i interaccions diverses amb la instal·lació. Hom queda com un monstre despietat i sense cor, si els fa callar, però la qüestió és que la meva experiència de la peça anirà per sempre més unida a les intervencions d’aquells tres angelets. Per sort, i ja que es tracta d’una coproducció del Temporada Alta amb el Teatre Nacional de Catalunya, tornaré a veure-la quan estigui instal·lada on hi havia la llibreria Laie del TNC (recorden quan hi havia llibreries als teatres? Amb La Central al Lliure de Montjuïc i tot!), per tal de gaudir-la sense criatures celestials.

A la nit tocava anar al Teatre Municipal (els Afasians de loscorderos i Za! ja els vam veure a la Pedrera al seu moment), en una d’aquestes estrenes molt esperades. Guy Cassiers tornava a Girona (nosaltres vam veure els seus Orlando i Le sec et l’humide), en aquest cas amb un còctel escènicament irresistible. De Welwillenden (Les benignes), l’adaptació de la novel·la homònima de Jonathan Littell, i fusió de dues de les companyies teatrals europees de més prestigi del moment: l’holandesa Toneelgroep i la flamenca Toneelhuis. La novel·la, escrita en francès pel nord-americà Littell, narra en primera persona la vida fictícia de Max Aue, que va participar a la Segona Guerra Mundial com a oficial de les SS. “Deixeu-me explicar com va anar”, diu un immens en tots els sentits Hans Kesting, que portarà sobre les seves espatlles tot el pes de l’espectacle. I és que el muntatge de Cassiers és, com ja vam veure a Orlando i Le sec et l’humide, una aposta sorgida de la literatura, amb molts moments purament narratius i poca o gens acció dramàtica. Una impressionant i efectiva paret d’arxivadors dissenyada per Tim Van Steenbergen (responsable també del vestuari) és el fons escenogràfic d’un espectacle de tres hores i mitja que va agradar (les enquestes ràpides a la sortida del teatre són inevitables, en aquests casos) sobretot per la qualitat literària del seu text.

Un moment de 'Les benignes', el muntatge de Guy Cassiers que es va poder veure al TA 2016

Un moment de ‘Les benignes’, el muntatge de Guy Cassiers que es va poder veure al TA 2016

“La guerra total és això: els civils deixen d’existir”, “Els assassins i els assassinats són persones”, “No es pot dir: no mataré. Es pot dir: espero no matar”. El crític que signa aquestes línies escrivia com un boig a la seva llibreta durant tota la funció, on un repartiment homogeni (de bons actors) es posava al servei d’un text molt potent de Littell però d’una posada en escena força plana de Cassiers. Unes projeccions efectistes mostraven el rostre de Max Aue en els seus moments de somni i deliri, on Littell parla del fang i la merda i tota classe de líquids amb una gran potència literària i filosòfica. Les sabates que desapareixen a l’aire, la piscina invisible (“Ja no queden piscines a Berlín”) o la rebel·lió dels arxivadors –en un moment que vam batejar com “la dansa de les taquilles”– són algunes de les escenes que més recordarem de la posada en escena. A part de Hans Kesting com a Max Aue, destaquen un Doctor Mandelbord de veu greu i presència terrorífica (“El nacionalsocialisme el va inventar el jueu Moses Hess. Hi ha res més nacionalista que el sionisme?”) i un Eichmann (interpretat per una actriu) melòman i roba-escenes imbatible.

La paraula mort en alemany és “Tod”, una paraula freda, gairebé abstracta, en rus “Smert” i en francès “mort”. Mentre que el concepte tan germànic d’Endlösung (solució final), per tal d’aniquilar tots els jueus d’Europa, uneix dues característiques ben pròpies dels alemanys: la lògica i el terror. El monòleg final de Max Aue al Tiergarten de Berlín, entre els animals morts i moribunds és també el final d’un espectacle que ens va deixar força exhausts. El tema dels sobretítols altra vegada: no hauria estat millor col·locar una altra pantalla a peu d’escenari, per tal que els espectadors asseguts a les primeres files poguessin gaudir també de la interpretació dels actors? Veure set o vuit files mirant cap enlaire en lloc de l’escenari deu ser una imatge si més no curiosa, per aquests fantàstics actors. Els aplaudiments van ser correctes, amb unes bones dosis de cortesia.

 

 

Finalment, diumenge va arribar l’hora d’anar al Casino de Girona, no a fer el vermut sinó a veure Equal Elevations, una peça de trenta minuts de La Veronal, una de les millors companyies que tenim a casa nostra i a tota Europa en aquests moments. Manuel Rodríguez i Sau Ching Wong ens rebien, impertèrrits, ja a escena i un davant de l’altre, amb un feix de globus negres cadascú. El vestuari dels quatre intèrprets (Lorena Nogal i Marina Rodríguez completen el repartiment) està format pels inevitables mitjons blancs marca de la casa, uns pantalons brillants de pell i una camisa negra amb clapejat (amb lunares o polka dots, perquè ens entenguem). Els globus ens remeten als Silver clouds d’Andy Warhol, però en lloc de ser platejats són negres i quan apareixen Nogal i Martínez en escena els deixen anar, i l’heli fa que s’arrapin al sostre del casino com una aranya de Louise Bourgeois. Equal elevations va néixer com a encàrrec per dialogar amb les escultures Equal-Parallel de Richard Serra del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía: quatre blocs d’acer que s’eleven com homenatge al bombardeig de Guernica (1937) i a l’atac de Bengasi (la segona ciutat de Líbia, el 1986).

L’arquitectura barroquitzant del Casino de Girona contrasta amb la modernitat formal de la peça de La Veronal, però agraïm enormement tenir-los a dos pams de distància (estem asseguts al seu voltant, en forma de rectangle) i pensem en Kova Geographic tools que vam poder veure al SAT! fa cosa d’un mes. La música de Steve Reich, amic personal de Richard Serra, fusiona el flamenc i les seves palmas amb el tecno i David Bowie, acabant de configurar una obra hipnotitzant i hipnotitzadora. Els excel·lents ballarins de La Veronal citen el flamenc i es converteixen en els aràcnids multi-potes que tan bé explica Roberto Fratini, arribant a treure dos espectadors del públic per abraçar-los. Grans aplaudiments per a Equal Elevations, els seus intèrprets i Marcos Morau (al control de so), en una peça que somiem més llarga i amb la seva escenografia i il·luminació corresponents.

 

 

El nostre cap de setmana va acabar dinant al pica-pica que oferia el Temporada Alta a programadors i premsa. Dura vida. (a Who is me. Pasolini ja hi anirem quan toqui, no pateixin). Com que per tornar de Girona mai no s’ha de comprar bitllet de tornada (per si les mosques), els astres es van alinear i vam tornar en un cotxe molt divertit amb quatre programadors que van explicar anècdotes com per escriure’n un llibre…

Però d’això ja en parlarem un altre dia.