Els paisatges imaginaris de Ramon Enrich

2.03.2016

Per l’interès que sempre m’ha desvetllat el treball d’aquest artista, vaig visitar l’exposició Arquitectures, tipografies i altres volums, de Ramon Enrich (Igualada, 1968) a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas. La mostra, una panoràmica dels últims anys de la trajectòria d’aquest pintor, està comissariada per la directora d’art de la Fundació, Glòria Bosch.

Ramon Enrich

Ramon Enrich

Ramon Enrich és un pintor metafísic. En contemplar les pintures de Ramon Enrich, que visualment tendeixen a la concreció de les formes, a un cert cartesianisme a l’hora de distribuir-les en el quadre, tot i que juga amb perspectives a vegades impossibles, observem com s’expressa de forma plàstica un paisatge ideal, interior, i, per tant, immòbil, que contrasta amb el que el mateix pintor, en un vídeo que es pot veure a la mostra, en diu hiperactivitat.

Ramon Enrich pinta paisatges imaginaris, i per tant, paisatges sense temps, estàtics, com detinguts en una fotografia. Ramon Enrich pinta uns paisatges fruit de la seva imaginació creativa que l’acosten a un cert surrealisme tan fantàstic com el De Chirico, tot i que formalment se sent còmode en reinterpretar al seu particular llenguatge plàstic les formes i volums clàssics i neoclàssics, d’un cert versallisme.

Idealment, al nostre espai interior tenim el motlle o arquetip de la nostra parella que roman, com en el conte, adormit. Però a través del primer contacte amb la nostra realitat, quan es desperta en el nostre interior aquesta figura, quan pren vida en aquella o aquell amb el qual voldrem compartir la nostra vida, ens sentim tan meravellats. Així mateix, sembla que al nostre interior hi ha també una casa ideal, un espai ideal, un paisatge ideal. I quan el trobem experimentem una sensació de meravella semblant. És per aquesta raó que l’art té tant d’eròtic: crea una emoció profunda a través d’aquest reconeixement entre la imatge interna i l’externa. Tota forma d’art es basa en l’emergència de figures internes, fins i tot en els casos de la pintura o escultura més realistes.

La imatge ideal d’una ciutat, la idea d’una ciutat, respon a aquest motlle o arquetip intern. En el camp de la literatura, recordi el lector ciutats ideals com La ciutat de Déu, d’Agustí d’Hipona, o el Llibre de la ciutat de les dames, de Christine de Pisan. La imatge d’una ciutat –sigui com vulgui, un paisatge- correspon al simbolisme general del paisatge. El paisatge no és només un marc de referència d’entorn geogràfic sinó que, mitjançant la seva simbolització, esdevé metàfora d’un estat d’ànim, d’un estat mental, d’una construcció sensible o intel.lectiva.

Al seu diccionari de símbols, Juan Eduardo Cirlot recorda que el fet de fundar una ciutat estava en estreta relació amb la constitució d’unes creences, o d’una doctrina, i aquesta ciutat n’esdevenia el símbol. És així com Atenes i Roma són més que un conglomerat urbà, o la mateixa Jerusalem, una ciutat encara avui dia considerada santa per les tres religions monoteistes. Sense anar més lluny, fins i tot ciutats modernes com Nova York esdevenen el símbol mateix de les ciutats modernes, les ciutats verticals. La ciutat, com la casa, és un espai sacre, una geografia sacra, una construcció sacra. D’aquí ve la defensa de les ciutats per part dels seus habitants. I un fet curiós que voldria ressaltar: la majoria d’aquestes ciutats esdevingudes simbòliques són expressades en femení: Atenes, Roma, Jerusalem, Nova York… o Barcelona, o Igualada.

Obra de Ramon Enrich a l'Espai Volart

Obra de Ramon Enrich a l’Espai Volart

Tal com jo ho interpreto (tota obra d’art és oberta), Ramon Enrich projecta en les seves pintures més característiques la seva imatge interna de casa, d’espai urbanitzat, treballat com un jardí, de paisatge mostrant-se com un paisatge ordenat, construït. Aquestes pintures en les quals regna una harmonia exquisida són l’expressió de l’ésser intern, l’ésser atemporal. És per aquesta raó que no s’ha de veure contradicció sinó conjunció de forces entre la hiperactivitat del pintor: l’expressió del seu caràcter i temperament, i l’estatisme de la seva pintura: l’expressió del seu ésser espiritual. És per aquest motiu que he escrit que en el bo de la pintura de Ramon Enrich s’hi revela una metafísica.