Els orgasmes de l’habitació del costat

6.12.2018

Més que el descobriment de l’electricitat, això va d’una altra cosa: dels beneficis de l’orgasme com a remei per a tots els mals de la vida. L’habitació del costat situa el vibrador al capdamunt del pedestal, com una medicina necessària per tirar endavant. I així anar fent: una rere l’altra, un rere l’altre, tots van passant per la seva màgia. I, mentrestant, les relacions humanes es veuen clarament alterades per aquest aparell que arriba per capgirar-ho tot.

Carlota Olcina interpreta la senyora Givings a ‘L’habitació del costat’. © Felipe Mena

Aquesta proposta que es pot veure fins al 3 de febrer a La Villarroel és difícil de classificar i valorar. Si ens fixem en el gènere, hi ha un joc estrany entre l’humor i el drama que en alguns moments fa descol·locar a l’espectador. Situem-nos. Llàstima que no ho vaig contar, però es poden veure molts orgasmes executats amb una posada en escena que busca clarament la rialla del públic. Incomprensiblement, s’aconsegueix, però resulta barroer i extremadament vulgar que, des de l’escenari, s’hi recreïn d’aquesta manera tan simple i absurda. I tampoc entenc que el públic, com un grup d’adolescents, caigui en aquest parany. Una única vegada entenc que pugui arribar a fer gràcia, però quan ja ho veiem més de cinc vegades, i de totes les formes possibles, resulta exasperant.

Aquests orgasmes vénen induïts per un doctor que ha descobert una tècnica revolucionària: el vibrador com a eina per curar als pacients que pateixen d’angoixa o estrès. Un punt de partida interessant. Aquest text de Sarah Ruhl fa un viatge al passat per narrar el descobriment que situa l’acte d’alliberament sexual com una teràpia miraculosa. De la ignorància per falta de coneixement a la constatació d’una descoberta que crea un precedent.

Si bé la proposta resulta potent, és en l’execució on decau el ritme. L’elevat nombre d’orgasmes que hi figuren, i el seu to innecessàriament còmic, trenquen la càrrega emocional i dramàtica de l’obra. Sí, aquesta càrrega està estretament lligada amb el vibrador, però potser hauria resultat més encertat que les escenes amb orgasmes que tenen lloc al despatx del metge, a l’habitació del costat, no s’haguessin mostrat de forma tan evident. De fet, no era necessari mostrar aquesta habitació, així s’hauria guanyat un punt poètic que entra en sintonia amb la resta de l’obra.

Ivan Benet, Mireia Aixalà i Alba Florejachs a ‘L’habitació del costat’. © Felipe Mena

En general, la barreja d’humor i drama es fa molt estranya i confusa. Massa. I queda molt evidenciat amb la divisió de l’escenari. En una meitat, hi trobem l’habitació del metge, i en l’altra meitat, la sala d’estar de la casa d’ell i la seva dona, on els personatges evolucionen emocionalment. I és en aquesta última on recau el pes de l’obra. Aquí, tots ells es fan grans, s’adonen de quines coses els fan feliços i quines persones volen tenir al seu costat. Troben el sentit de la vida, mentre la teràpia també tira endavant. Personalment prefereixo l’obra d’aquest costat. En alguns moments, passen coses en les dues bandes alhora, però l’humor d’un costat es menja l’emoció de l’altre. I així ho constaten les rialles del públic, que evidencien que només han pogut fixar-se en una meitat, tot i que és en l’altra on hi ha el missatge de l’obra.

El personatge de la Carlota Olcina –enèrgic, profund i potent– és interpretat a la perfecció per aquesta actriu que, una vegada més, demostra el seu talent amb molta solvència. Pol López, per la seva banda, dóna vida a un artista bohemi amb el seu poder d’atracció habitual, però el seu paper no sorprèn tant perquè la forma d’interpretar-lo recorda a anteriors treballs que l’actor ja ha fet damunt dels escenaris. L’actriu Adeline Flaun executa la visceralitat del seu personatge amb molta potència i rotunditat. La seva història és clau en la narració de l’obra i, per tant, es necessita un equilibri delicat de sentiments que ella porta a bon port.

L’habitació del costat és una peça que, a priori, vol remarcar el valor positiu de la masturbació i l’orgasme, sobretot mostrant la perspectiva de les dones. Un tema tabú, encara avui en dia, però potser convindria haver-ho enfocat d’una manera diferent: prescindint de l’humor i centrant-se en el perfil íntim i emocional dels personatges a partir del seu vincle amb el vibrador. La subtilesa, normalment, sempre és una aposta guanyadora.