Els Nens Eutròfics. Un helicòpter explosiu

25.06.2013

Els Nens Eutròfics van presentar en societat el seu segon treball, En helicòpter, dissabte al CAT. S’hi van veure algunes celebrities de les arts catalanes, les mítiques orelles de conill del bateria, Marc Torrent, i un Josep Pedrals exultant.

 

Concert dels Nens Eutròfics al Tradicionarius | © Pere Virgili

 

Falten pocs minuts perquè sigui un quart de dotze i a la porta del Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) un dels eutròfics, l’Esteve Plantada, fa les últimes pipades de la cigarreta abans de pujar a l’escenari. Mentrestant, al bar del CAT, una vintena de persones xerren en petits grupets i entre glops de cervesa. Reconec unes quantes cares: els músics Nico Roig i Miss Carrusel; els periodistes i escriptors Jordi Nopca i Marina Espasa; Ester Andorrà, poetessa i directora de LaBreu Edicions; els actors Mar Ulldemolins, Alba Pujol i Fèlix Pons, i la realitzadora de videoclips Lyona. Tots se saluden i no puc evitar sentir-me fascinada en comprovar, un cop més, com tots els artistes i intel·lectuals modernets que ronden els trenta anys es coneixen tots. L’avantatge que no et conegui ningú, dic jo, és que pots estar a la barra, tranquil·lament, i satisfer les ànsies de xafarderia observant el personal i prendre’n nota sense que ningú no se n’adoni.

Jordi Nopca ens revela que fa un moment s’ha trobat Pedrals espitregat i tot excitat pel concert. I no és per a menys: el grup liderat pel poeta del Clot presenta en societat el seu segon treball, En helicòpter, parit quatre anys després d’Esquitxos Ultralleugers (2009). Poc després, mentre el Pere i jo fem temps i compartim una cervesa, Pedrals apareix exultant, repartint petons i encaixades de mans a tort i a dret. I sí, tal com ens ha avançat el Jordi, du una camisa de lli blau cel mig desbotonada per on saluden quatre pèls tímids. Aquell que l’hagi vist almenys un parell de vegades, sabrà que la camisa mig descordada ―normalment de ratlles, però―, les patilles, el bigoti i el masclet, a més de les sandàlies de pell amb sivella (a l’estiu, és clar), són la marca de la casa.

Sec a la quarta fila i la sala, ja a les fosques, es va omplint a poc a poc. Roger Puig, Albert Sagrera, Marc Torrent, Esteve Plantada i Josep Pedrals surten a l’escenari. Sonen els batecs de la bateria de Torrent ―abillat amb les ja clàssiques orelles de conill, que més tard ens explica que es posa a cada concert des del primer bolo que van fer, a l’Heliogàbal― i el teclat psicodèlic de Plantada. És l’inici d’Astracan, la primera cançó del nou disc, i la protagonitza una pastoreta sanguinària que lleva la vida a les pècores gràvides que la miren, senzilles, mentre les esquila. Tot seguit, Pedrals presenta Nòmada, també del nou disc, i revela que si han tornat als escenaris és per dir «Ei, que ens molava molt sortir a la carretera i fer el nòmada per aquest món!». És al final d’aquesta cançó que, com si fos víctima d’una possessió infernal, es mou convulsivament i fa quatre brams amb una veu més monstruosa que la nena de L’exorcista. La gent es peta de riure, i en les cançons que segueixen no puc evitar riure, jo també, en veure’l ballant d’una banda a l’altra, movent els malucs a ritme frenètic, amb la camisa amarada i el pit cada cop més lluent per la suor. Sonen cançons del nou disc com Somnàmbula, Calipso Facto i Aranyassa, i abans dels bisos toquen el deliri culinari Llenya d’alzina ―que Pedrals defineix com l’himne d’Els Nens Eutròfics.

 

Concert dels Nens Eutròfics al Tradicionarius | © Pere Virgili

 

Els moments àlgids arriben amb cançons més picantones com Lolita o Cançó més banal, en les quals les al·lusions al sexe ―subtils però marranes alhora― ens fan escandalitzar-nos una mica i somriure per la naturalitat amb què Pedrals les fa aparèixer. Crec que no estem gaire acostumats, encara, a veure com un cantant és capaç de tocar-se el paquet o fa veure que empunya el seu penis, si la cançó ho requereix!

És als bisos on arriben perles com Subterrània, una enumeració de totes les parades de metro de Barcelona rimades i a ritme de rock. Abans, però, Pedrals dóna a conèixer el resultat del sorteig que s’havia difós a través de Núvol (aquells que encertessin les cinc parades que faltaven a la cançó entrarien en el sorteig d’un CD i dues entrades per al concert): per coses de l’atzar, la mà innocent ―Albert Sagrera― té nom de parada de metro i la guanyadora ―Mar Fontana― també. L’últim dels temes que interpreten és L’amor és un peix, una versió del Love is in the air que havien tocat més d’una vegada en directe però que han acabat de polir entre tots els membres del grup per incloure-la al nou disc.

A la sortida, mentre demanem als membres de la banda que ens signin el CD acabat de comprar ―i descobrim que s’ha elaborat segons els cànons del do it yourself: l’ha il·lustrat Marc Torrent i s’ha gravat als estudis d’Albert Sagrera― comentem amb el Pere què és el que ens ha agradat del concert. Les cançons són xules, les lletres són enginyoses i la posada en escena és el que acaba de donar forma a tot plegat. En el cas de Pedrals, el que és clar és que la seva gràcia va molt més enllà de la seva (insòlita) habilitat de jugar amb la llengua, que crec que és indubtable: la clau són la frescor de les històries que explica i la intensitat amb què les interpreta. I si en els recitals ja acostuma a caracteritzar-se per aquestes virtuts, en nom de la banda que lidera un té la sensació que Pedrals encara s’hi deixa més la pell. Quant a la música, és efectiva, amb melodies molt potents, en algunes ocasions.

 

Concert dels Nens Eutròfics al Tradicionarius | © Pere Virgili

Sigui com sigui, el que és evident que quan un veu Els Nens Eutròfics en directe arriba a la conclusió que s’ho passen de conya, que l’objectiu de la banda no és ni omplir sales ni ser a les llistes dels grans èxits. Són un grup d’amics amb ganes de fer el que els surt dels nassos i passar-s’ho bé fent-ho. Al cap i a la fi, i tal com ens explica Albert Sagrera abans que marxem, el nom d’eutròfics ja ho diu tot: «és una pedralada: Pedrals ens va batejar així perquè vol dir que estem ben alimentats; les cançons que fem són aquelles que es fan després de dinar, quan un és pres de l’alegria dels xupitos».