Els mercers fan història amb Teresa Roig

24.01.2016

“–La bossa i la vida!”. Així, posant-nos en estat d’alerta, comença La merceria (Columna, 2015), l’última novel·la de Teresa Roig. I no es tracta d’una falsa alarma. La tensió d’aquest incident inicial en què l’orfe Llorens salva la vida a l’hereu Fortuny és una ona que es propaga per tota la història, la de tres generacions de les famílies d’aquests dos personatges, que –coses de la vida–  es veuran abocades vulgues no vulgues a trobar-se i retrobar-se des del moment en què, a principis dels anys 30 del segle passat, en Tonet i l’Eudald es fan amics i, ben aviat, una nova merceria s’estrena al carrer de la Perla de Gràcia. El dissabte 24 de setembre de 2016, Teresa Roig participa al Mercat de Lletres d’Igualada, que se celebra al Museu de la Pell d’Igualada. Consulteu programa aquí.

Teresa Roig

Teresa Roig

Després ve la guerra civil i la duresa de la primera postguerra i l’aire renovat dels seixanta… Els fets històrics són l’ordit en què viuen i es compliquen la vida tots plegats. Aquest context verídic posa de manifest que, tot i que cada època afavoreix unes actituds i comportaments determinats, hi ha uns trets universals de la naturalesa humana que es repeteixen, per sort o per desgràcia, a cada nova generació. Roig ja ens havia seduït amb la seva particular connexió amb el passat històric a L’herència de Horst (Alisis, 2007) o a L’arquitecte de somnis (Columna, 2013), i ara hi torna. Aquest cop, fent-nos entrar a la merceria.

El títol de la novel·la ja ens permet intuir que la merceria és molt més que un lloc on venen vetes i fils. El títol de la novel·la és, de fet, l’anunci discret d’un homenatge als mercers, al seu paper rere el taulell de la botiga. Negoci per a uns pocs, seu d’un noble ofici per a la majoria. Refugi dels temps que corren i alhora tenda fràgil sotmesa als embats d’aquests temps. Hi conviuen l’amor amb el menyspreu, la conversa amb el silenci, la paciència amb el neguit, la companyia amb la solitud, la veritat amb la mentida.

“Tranquil, tot està bé”, se sent a dir sovint, a la merceria i a qualsevol racó. Quina gran mentida! La veu narradora ja ho sap, coneix el que hi ha darrere d’aquestes paraules. L’autora li ha concedit el privilegi d’accedir a les profunditats de l’ànima: és la veu interior; una veu que parla sempre en present, potser perquè no caiguem en la temptació de pensar que el que diu és cosa d’altre temps, que no ens incumbeix. De cara a la galeria, però, als protagonistes de la novel·la se’ls fa difícil desempallegar-se de l’engany. És una xarxa que els (ens?) atrapa i que, com més va, més s’embolica. És tan senzill mentir! Va vinga, una mentida i prou, és un remei temporal, un pedaç, ja arribarà el moment d’encarar-se a la veritat. De debò pot arribar aquest moment?

El temps passa volant, com les frases del llibre. Frases curtes, que s’empassen en un tres i no res. Va vinga, que ens espera la següent. Amb prou feines podem agafar aire per continuar endavant. Les frases s’enllacen com ho fan els pensaments, amb petits salts que ens porten lluny lluny. De tant en tant, intuïm una pausa en el camí, com si el temps es pogués aturar. Potser també hi ha lloc per a una reflexió més calmada, per a un canvi de rumb d’uns i altres.

Bons i dolents. A primer cop d’ull, tenim la impressió que Roig ha caigut en la trampa de classificar-los així –qui no hi ha caigut mai?–. Continuem llegint, sense parar fins al final. Darrere d’una aparent simplificació trobem un món en què ni els uns són tan bons ni els altres tan dolents. Tots necessiten que els compadim. Tots necessitem que ens compadeixin. “Tots som imperfectes. O perfectes tal com som”. Res ha de ser un impediment per continuar avançant.