Els Increïbles 2: educar bé els fills, una heroïcitat

13.08.2018

Han passat pràcticament catorze anys llargs, molt llargs, però gairebé res no ha canviat. Mateixos protagonistes, mateix to, mateix fil argumental i mateix missatge: la família unida mai serà vençuda. Per tot plegat, com a seqüela, Els Increïbles 2 (Disney-Pixar, 2018) funciona de meravella.

Els Increïbles, (Disney-Pixar, 2018)

La darrera aposta d’animació del director i guionista nord-americà Brad Bird és una assegurança d’èxit perquè fa renéixer la història d’una entranyable família de superherois que va marcar tota una generació. A casa, per exemple, de tant visionar la pel·lícula, vam ratllar el DVD. Malgrat tot, l’eterna espera ha valgut la pena i, després de batre rècords de taquilla als Estats Units, fa una setmana que els superpoders de la família Parr han tornat a la gran pantalla amb una tecnologia i un grafisme que, valgui la redundància, són increïbles.

En Bob, el pare, més conegut com a Mr. Increïble; la Helen, la mare que quan es posa l’antifaç és l’Elastigirl, i els tres fills, la Violet, en Dash i en Jack-Jack, s’han quedat allà on vam deixar-los el 2004; defensant la ciutat de Metroville d’un malvat superheroi. No ens els ha tocat ningú. Que el punt de partida del film reprengui l’última escena de la primera pel·lícula és una picada d’ullet a l’espectador. En aquesta nova aventura, però, la protagonista serà l’Elastigirl, una superheroïna. Ja estàvem farts de batmans, supermans, spidermans i d’herois amb capa i testosterona. La nova versió d’Els Increïbles posa el debat sobre la igualtat de gènere damunt la taula i reivindica que, tant o més que els homes, les dones també poden salvar el món.

Mentre ella és fora de casa lluitant per millorar la imatge que la societat té dels superherois, el gran Mr. Increïble haurà de fer-se càrrec de les tasques de casa. Acostumats a veure’l marcant múscul, la seva nova missió es redueix a resoldre els problemes amorosos de la Violet, a ajudar en Dash amb els deures de matemàtiques i a domesticar la infinitat de poders que ha descobert que té l’incontrolable Jack-Jack. A còpia de passar les nits en vetlla i acumular hores de son, en Bob, protector i paternal, s’adonarà que educar bé els fills és també una heroïcitat.

-Jo només volia ser un bon pare –diu, decebut amb ell mateix, a la seva filla.
-Tu no ets un bon pare –li respon la Violet–, ets un súper pare.

Encara que sovint, per la façana, pels colors o per l’estètica, s’associa que les pel·lícules d’animació són per a nens, Els Increïbles 2 és un llargmetratge ple de missatges i reflexions per a adults. Si bé la primera entrega es burlava dels superherois com a icones de la cultura popular, la segona fa un pas endavant i els humanitza. Més enllà de donar més protagonisme a la dona i de tractar amb sorna els problemes de la vida quotidiana de l’ésser humà, Brad Bird ens dibuixa conformistes, atrapats en un món addicte a la tecnologia i a les pantalles i es qüestiona, amb els superherois com a metàfora, els límits de la justícia. Si les lleis són injustes, és legítim violar la legalitat per corregir-les?

En una societat utòpica on els superherois vetllessin per impartir justícia probablement hi hauria menys crims, menys guerres i tot seria més senzill. Mentre no arribi aquest dia, però, ens haurem de conformar a continuar vivint en aquest món de pantalles i agrair la vida als pares i a les mares que ens han parit. Perquè educar els fills, diuen, no és gens fàcil i ells, amb superpoders o sense, ho han aconseguit.

Etiquetes: