Els haikus d’Emília Rovira Alegre

Amb Oslo (Viena Edicions), Emília Rovira Alegre (nascuda a Reus l’any 1989, però vinculada a Lleida) va obtenir el XLIX Premi Joan Teixidor de Poesia de la Ciutat d’Olot. Haikus en línia 2015. El poemari s’acompanya d’unes il·lustracions de Juan Vida, que de forma tan adient amaren aquest llibre d’una atmosfera oriental.

Actualment, Emília Rovira Alegre, filla de l’escriptor Pere Rovira i amb una àmplia formació musical, viu a la ciutat d’Oslo, on compagina la direcció de l’Oslo Internacional Piano Studio amb la literatura i la música. La capital de Noruega, doncs, no només és l’espai geogràfic i vital de l’autora, sinó també l’espai de l’experiència poètica dels haikus que conformen Oslo, forma breu de la poesia japonesa.

L’haiku clàssic se situa a l’extrem de tota conceptuació, discurs, efusió sentimental superlativa i verbositat literària per mostrar la realitat de forma nua, transparent. L’haiku clàssic i l’haiku actual, ja que al Japó aquesta forma poètica, que provoca en els lectors una immersió en la realitat tota sencera, que els atrapa en la lluminositat d’un instant epifànic, es conrea amb un gran respecte per la tradicional cosmovisió japonesa.

És difícil descriure què és un haiku a Occident, que sempre l’ha interpretat a la seva manera, ja des dels inicis en què aquesta forma condensada va ser adoptada pels poetes europeus, i pels poetes catalans molt aviat. Només cal recordar els pioners Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit a principis del segle XX. A partir d’aquest moment, la llista de poetes que han conreat l’haiku en algun moment de la seva trajectòria poètica és llarga. Entre les dones destaca la poeta i pintora Felícia Fuster, que, tot i que els seus haiku són molt innovadors respecte a la tradició japonesa, en preserva l’esperit oriental, absent de tota retòrica.

És el mateix esperit que nodreix el mar intern dels haikus d’Emília Rovira. Quant a la forma, els haiku que componen Oslo s’ajusten a aquesta forma adoptada a Occident. Emília Rovira, amb molt bon criteri, –escriu el poeta Joan Margarit al pròleg del llibre– manté d’una manera estricta l’aspecte formal de l’haiku occidental. És així, i aquesta impecabilitat dóna al conjunt una força extraordinària que ve sostinguda per la potència visual d’unes imatges que, en efecte, proporcionen als lectors una immersió immediata en la realitat evocada, realitat que s’esdevé sempre en temps present. Perquè d’això es tracta. Es tracta que veiem, sentim i vivim això que passa ara i aquí:

La boira sura

     somnàmbula entre els arbres

     fent encanteris.

Hi som ben bé, en aquest lloc: Oslo en un dia on la boira sura somnàmbula tot donant la sensació de viure en un món encantat… Sembla fàcil, escriure aquests tres versos, i no. S’ha de tenir una disposició especial: la disposició espiritual de l’haijin, que així és com els japonesos anomenen els poetes que escriuen haiku. L’haijin viu dins del seu poema, ell i el poema són un. És per això que l’haiku tradicional no admet el jo perquè ja hi és de forma difusa. Això, a Occident, costa d’entendre i de practicar perquè no forma part de la nostra tradició cultural més aviat egocèntrica. Per aquesta raó, en els haiku occidentals sovint trobem l’expressió del jo a vegades magnificada i tot, un jo que, sigui com sigui, no acaba de desaparèixer. Cal dir, en honor d’Emília Rovira Alegre, que en els haikus que componen Oslo el jo poètic apareix molt poques vegades i de forma molt discreta, com una haijin que, en tot cas, més aviat canta al tu:

Al teu palmell

     dus l’escalfor que enyoro:

     fes caritat!

La imatge que evoca aquest instant d’enyorament i de tendresa és molt poderosa precisament per la claredat de la dicció. És per aquest motiu que amb Oslo ens trobem amb una col·lecció exquisida i divertida d’haikus, dividida en quatre capítols: Fred, Cels, Beuratges, Ocells, Desglaç i Tu, trobem l’expressió de la realitat present estotjada de manera nítida, nua d’enfarfecs i que evoca un moment i un estat de l’esperit experimentat de manera intensa. És l’expressió abstracta, estilitzada en el sentit que apuntava Vasili Kandinsky en la seva reflexió de l’espiritual en l’art. És l’expressió d’un esclat de la vida de l’univers interior de la poeta, en un poema breu, brevíssim, tan sols de disset síl·labes.