Els Greatest Hits d’Oriol Broggi

3.07.2018

A casa som molt fans del Ferran Monegal, i entre les seves ensenyances ens agrada especialment aquella que diu que les crítiques sempre han d’anar cap als poderosos. S’ha de mossegar els de dalt, els que remenen les cireres. Quan vaig al Maldà o a l’Atrium i no m’agrada allò que he vist, puc decidir no fer-ne crítica. No cal, prou pena tenen. Però la inauguració del festival Grec amb un muntatge d’Oriol Broggi és la representació de l’establishment teatral. Del poder, pagat amb diners públics. És a dir, pagat per vostè i per mi mateix. Som-hi.

‘El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk’ ha inagurat el Grec 2018. Fotografia de Bito Cels.

El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk ha sigut l’espectacle inaugural del Grec 2018. Aquesta coproducció del Grec i La Perla 29 sembla, d’entrada, un autohomenatge que Oriol Broggi ha volgut fer a la seva companyia. Un Greatest Hits. En molts moments una paròdia, segurament involuntària, del seu propi llenguatge. D’ençà que vam veure la segona temporada de la sèrie El Crac, on Borja Espinosa interpretava el director teatral Àlex Gnocchi (una mescla evident del look d’Àlex Rigola i l’estil de les posades en escena d’Oriol Broggi) que no deixem de veure episodis d’El Crac per tot arreu. El retrat de la professió teatral escrit per Joel Joan i Hèctor Claramunt ens sembla cada dia més encertat. Egos desmesurats, punyalades per l’esquena i abusos de poder dels directors, especialment dirigits a les actrius més joves. Divendres parlarem del post que ha escrit Andrea Ros (exactriu de la Kompanyia Lliure) sobre Lluís Pasqual, no pateixin.

L’estrena d’aquest Grec ha semblat un capítol d’El Crac. Un esforçat quintet protagonista (Màrcia Cisteró, Toni Gomila, Sergi Torrecilla, David Vert i Ernest Villegas) es parteixen el paper del narrador que explica la vida de Guilgamesh, aquest home o semidéu que va néixer entre el Tigris i l’Eufrates, i que protagonitza un dels texts més antics de la Humanitat. El poema, escrit fa uns 4.700 anys, és una epopeia que ha influenciat tant l’Antic Testament com l’Odissea d’Homer o el Mahabharata indi. La història de Guilgamesh és la de la seva amistat amb Enkidu (Ernest Villegas), i les peripècies que passaran junts aquests germans de fang (acudit). Com ha de ser en la literatura èpica, una veu narra els fets de forma distanciada. El text és preciós –per algun motiu és un dels bressols de la literatura occidental–, però sembla que l’única premissa que Broggi ha donat als seus actors sigui “parleu molt a poc a poc”. I també “moveu-vos molt a poc a poc”. La coreografia de Marina Mascarell dona una mica de moviment a la posada en escena, però ens trobem davant d’actors, no pas ballarins, o sigui que el nivell de tot plegat no passa de l’aprovat justet.

Ernest Villegas, al centre, a ‘El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk’. Fotografia de Bito Cels.

A Oriol Broggi li agrada molt Peter Brook, ja ho sabem. Però ni l’espai escènic (bàsicament sorra, canyes i algun element d’utillatge), signat pel mateix Broggi, ni el vestuari de Daphna Munz aconsegueixen la màgia que creava Brook en els seus bons temps. És més, els pobres intèrprets que fan de poble, en alguna escena semblen més aviat infermers d’un hospital. Entre aquesta massa hi trobem actors habituals de La Perla 29, tan desaprofitats com Marissa Josa, Pau Roca, Babou Cham o Clara de Ramon, i d’altres amb breus (o brevíssimes) intervencions, com ara Clara Segura, Marta Marco o Marc Rius. Moments àlgids de vergonya aliena del muntatge (no ho dic només jo, les rialles dels espectadors ho corroboren): el bosc fet amb quatre canyes de bambú (senyor Broggi, som a un teatre deu vegades més gran que la Biblioteca de Catalunya); el monstre Humbaba, interpretat per Sergi Torrecilla amb la veu distorsionada (als que vam néixer als anys vuitanta ens va recordar el Megazero del Club Súper 3); i, sobretot, el moment “tempesta de sorra”, que provoca que les primeres fileres d’espectadors rebin una pluja de pols a la cara.

Les dues hores passen de forma lentíssima, amb algunes desercions incloses (unes quantes d’elles causades per les micropartícules de sorra), i la cosa s’arregla una mica quan apareix Lluís Soler. L’actor de Manlleu interpreta a Uta-Napixtim, una mena de Noè avant la lettre, que suposa una alenada d’aire fresc a la peça. Més que res, perquè sembla que Soler estigui fent un altre espectacle. A servidor li va fer pensar en l’àvia d’Els Pastorets, que a la primera escena explica la història de l’adveniment de l’infant Jesús al Lluquet i el Rovelló. La literalitat de Broggi com a director arriba a cotes exasperants quan Soler parla d’un colom, i veiem projectat a la paret del fons un colom volador. Gràcies, Oriol.

Una escena del muntatge ‘El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk’. Fotografia de Bito Cels.

Però encara no ha arribat el pitjor. Falta el final. Després de tenir durant gairebé tota l’obra el músic grec Yannis Papaioannou relegat al paper de mer fil musical, apareix Joan Garriga i el seu acordió i canta un himne gitano a l’estil d’Emir Kusturica. Però falta la cirereta del pastís. Entra en escena Montse Vellvehí muntant el cavall negre de Bodas de sangre i fa un parell de voltes per l’escenari. Les celles dels espectadors aixecant-se crec que van arribar fins al setè cel. Traca final: la companyia en ple cantant ‘Ederlezi’. Ja ho diuen Las Glorias Cabareteras: tot director sap que, si acaba el seu espectacle amb una cançó, fa oblidar als espectadors tot allò que han vist abans.

A la copa de després (desenganyem-nos, la part més important de la nit) sembla que la sensació general bascula entre el desconcert, la incredulitat i la ràbia. El Grec Ciutat ha començat amb muntatges tan encertats com Una gossa en un descampat, Falsestuff o Audiència i Vernissatge. La maledicció de l’espectacle inaugural del Grec ha tornat a fer el seu efecte. Una amiga em regalava el títol Bodas de Guilgamesh per a aquesta crítica. Una altra em deia que l’any que ve hauríem de convidar a Nao Albet i Marcel Borràs a fer el que els doni la gana, com a espectacle inaugural. D’altres es preguntaven quant havia costat aquest muntatge. La vetllada va acabar als jardins del Grec, entre rialles, comentaris en veu baixa i molts petons. Les camises, estampades. Els vestits, florals. I els gintònics, boníssims.

Postdata: les entrades per a les tres funcions ja estan exhaurides.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Crítica divertidament àcida, amb referències al Crac teatrero, que em va fer riure com mai davant una tv. Però gracies pels spoilers, home (sí, tinc entrades a primeres files per demà).

  2. Jo la trobo massa gratuïta, aquesta crítica, i s’hi veu alguna cosa “personal”, a banda de la coincidència excessiva i sovint literal amb la d’Aida Pallarès a El nacional: ja ho diu un altre comentarista i té raó, massa i tot. Que en la representació hi ha un estil i unes maneres que identifiquen la manera de fer habitual del director, és clar i això és habitual en tots els directors. És dolent? De fet, només és “dolent” per al seguidor habitual de La Perla29 o de Broggi: qui no ho sigui, s’hi troba per primer cop i restarà fascinat per la proposta. Ah, que només han de pensar en els crítics que, pobres, han vist tantes coses que només poden apreciar allò que sigui diferent? Mira, Broggi, com que habitualment treballes en un lloc petit i per a un públic “fidel”, ara que tens l’oportunitat de mostrar-te en un altre lloc i a un públic més “nou”, has de canviar del tot l’estil i fer una cosa totalment al marge del que fas normalment: deu ser una premisa tan lògica… I sobre ella es basa tota la crítica, en considerar negatiu el que, habitualment, s’ha considerat positiu; en criticar ara allò que s’ha lloat fins ara, potser perquè ja no és només patrimoni dels entesos i que, amb el Grec, és posa a l’abast de les masses: com que ja no és “elitista”, ja és repetitiu i vulgar. Com diu vostè: “bravo, Oriol”.

    Negar que en aquestes representacions hi ha moments de força i bellesa extraordinaris no és just. Criticar que un director treballi amb el personal habitual de la seva companyia és injustificable (no deuen haver cobrat més perquè s’incorpori aquest cor on el director es mostra agraït amb els que han treballat amb ell des que eren uns desconeguts: també això és dolent, ara?); criticar que un gran actor faci un paper petit no té sentit: potser és dolent que ho faci? Un paper petit, només el poden fer actors poc coneguts? Va en contra del que vol veure el públic, majoritàriament? Potser ho fan malament, encara que sigui un paper petit? No. Llavors, quin sentit té aquest continu run-run d’ “amiguets”, “ja hi som tots”, etc.? Que té enveja que no el facin sortir a vostè, potser?Perquè acaba semblant això, que sigui un greuge respecte d’altres que aquests papers els facin grans actors.

    I l’altre gran argument crític: hom no pot ser literal? Estem fins al gorro de metàfores visuals i alteracions en el contingut de les propostes teatral, sovint sense cap altre sentit que la provocació però que no es critiquen perquè “fan modern”. Ara, que hom vegi l’ombra d’un colom quan s’esmenta un colom (projecció, per cert, d’una gran bellesa i un efecte, en sortir del dit del personatge, molt poètic) resulta poc menys que patètic i ofensiu, tant per al senyor Puig com per a la senyora Pallarès. Com deuen fruir amb aquelles posades en escena que ens canvien tota l’obra original, que ningú no entèn, però que, per quedar bé, hem de dir que és el non plus ultra… La mort d’Humbuba és un moment preciós, també, aquest que vostè diu “de vergonya”: la projecció de les ombres, la sorra com a sang, són troballes d’un gran efecte, tant dramàtic com visual, a més d’ésser elegant. Ah, que no són els primers que les fan? No, ni vostè és el primer que fa crítiques així i no per això anirem pel món dient que és un crític vergonyós. El bosc, aquelles “quatre canyes” en què també coincideixen, tampoc no fa tanta vergonya: són bastants més de quatre i, ¿no hem quedat que l’obvietat s’ha de castigar? Si tenim un colom, malament, però si tenim una “metàfora de bosc”, pitjor, que el crític, tan enemic de les literalitats, reclama ara el bosc de Birnam al complet. No ha vist que som al mig d’un bosc, tot plegat? Que mirant cap amunt té tota la verdor de Montjuïc? Necessita més que les trenta o quaranta canyes que hi ha (no quatre)? No se li ha acudit parlar de moments màgics com la platja, la cova o les il·luminacions sobre la roca, amb alguns dels efectes visuals millor aconseguits en anys en aquest escenari? Ah, no, que la qüestió és anar en aquella direcció… La coreografia que tan poc li agrada és un dels elements més lloats per altres crítics que deuen tenir tanta autoritat com vostès dos (o no, és clar, que aquests no deuen tenir prou visió per a no adonar-se de les obvietats que fa Broggi). L’únic on pot tenir alguna raó és en el cavall, innecessari i superflu: no aporta res, com tampoc el càntic final. I que algun passatge podria ser menys lent, encara que el to general s’adiu molt amb la recitació èpica: també podria pensar, tant parlar de Brook i el Mahabaratha, que no es tracta d’un text dramàtic, sinó de la dramatizació d’un poema èpic on gairebé no hi ha diàlegs i la versió del qual ha sabut extreure’n moltes coses ben interessants. I un text que, efectivament, té molt de rondalla: és dolent també? Què vol, que l’obra primigènia de la literatura universal presenti una estructura dramàtica de Shakespeare? Justament, s’ha volgut remarcar aquest valor de conte primordial i, en l’escena de Soler, està plenament aconseguit. Ara, això tampoc no ens agrada, que ja som grans i volem una altra cosa.

    Però, no… Vostè no ha vist l’obra que volia perquè en escena hi ha una altra obra i no ha sabut entendre-la ni copsar-ne el que té de bo. No tot és perfecte i haurien de polir-se coses, també, com el mateix ritme en alguns moments, però amb aquesta fatxenderia seva trasmet una percepció tan diferent a la que, en general, viu el públic… Perquè ni en la sensació general es podien copsar aquests sentiments que diu; jo vaig anar en un dia “normal”, no com vostès que van el primer dia i en saben tant i tenen tants comptes a ajustar amb el Broggi, pel que sembla. Potser llavors, la recepció del públic és diferent de quan el públic paga els seus euros per l’entrada i que, ahir, pel que sentia mentre pujava les escales, era bastant satisfactòria. I, per cert, què té a veure que l’espectacle es pagui o no amb diners públics? Això fa que la solució tingui més o menys qualitat? Oculta amb aquesta ironia que diuen alguns comentaris, jo veig més aviat una certa mala fe, una segona intenció que deu respondre a factors ben diferents als que han de guiar una crítica equànim.

  3. No estic gaire d’acord amb la crítica, plena de prejudicis vers el director. A més crec que cau en el pecat que critica, l’autoreferència. Però vaja, entenc que cadascú té la seva opinió.
    El que sí que crec és que hauria de ser més prudent, i no valorar allò que no coneix. Quan diu: “i canta un himne gitano a l’estil d’Emir Kusturica” s’hauria d’haver informat una mica més: es tracta de la cançó “Sto Perigiali” de Mikis Theodorakis , un dels grans músics grecs del s.XX reconegut arreu. Compte, doncs, a fer carnassa d’allò que no es coneix!

  4. Totalment d’acord amb el comentari de “Tatiana”. Anava a escriure el mateix.
    Hi afegeixo que de fer de crític també se’n va aprenent amb el temps. No tot està perdut.