Els Girona, la gran burgesia catalana del segle XIX

8.05.2018

L’espectacle vergonyant de la fugida d’empreses catalanes a Madrid, després d’entrar en pànic pel continuat xantatge de l’Estat, és el marc propici per a la lectura d’un llibre singular, imprescindible: Els Girona. La gran burgesia catalana del segle XIX (Fundació Noguera/ Pagès editor), de Lluïsa Pla i Toldrà, que per Sant Jordi ha aparegut també en traducció espanyola (Milenio). Perquè, entre altres coses, ens mostra fins a quin punt bona part dels nostres empresaris actuals només són nans porucs a les espatlles dels gegants que, al llarg del segle XIX, van fer de Catalunya un dels països més moderns i més fascinants d’Europa, el lloc on es produïa contra tot pronòstic la revolució industrial i els seus dramàtics canvis socials concomitants. Amb el mèrit afegit de fer-ho malgrat estar “lligats a la Morta”, com Joan Maragall en deia d’aquella Espanya ineficaç, corrupta i obsoleta que té una digna successora en l’actual, aquests curiós país que protegeix els llops de les ovelles i les raboses de les gallines.

Pintura de Battistuzzi que representa les cases construïdes al carrer Ample entre la plaça del Duc de Medinaceli i el carrer de Braille, vers l’any 1868 (IMH)

En l’estela del gran Vicens-Vives i el seu deixeble Jordi Nadal, director de la tesi que hi ha en la gènesi del llibre, Lluïsa Pla afirma que “l’ofici d’historiador requereix dosis d’intuïció i tenacitat, però, sobretot molta sort”. I és possible que la sort la dugués a localitzar l’Arxiu Girona i trobar la col·laboració d’Ignasi Puig i Girona, però només la tenacitat, el treball i el talent podien convertir en un relat viu i atractiu, d’una escriptura clara i elegant, tantes hores –anys- de picar pedra en solitari, entre protocols notarials, actes municipals, llibres de cadastres, documents parroquials i discursos del Congrés i el Senat. Es tractava d’explicar de forma senzilla -“la veritat és simple i li sobren els artificis”- per què i com els Girona van esdevenir la principal família de la burgesia catalana del segle XIX, per damunt dels Güell, els López, els Vidal-Quadras o els Ferrer i Vidal, i el lector assisteix al desplegament d’un segle i mig crucial de la nostra història, entre 1748 i 1905, quan els Girona van ser la nissaga més determinant en els àmbits comercials, financers i industrials del nostre país, el seu principal grup inversor i els seus mecenes més destacats. Amb la particularitat que en els orígens de la seva acumulació de capital no hi havia diners antillans, sinó urgellencs, ni vaixells esclavistes, sinó teixits, bestiar i fruits del camp.

En els inicis de la història hi ha Gaspar Girona i Magrinyà, un botiguer de teles de la Selva del Camp que el 1748 s’establia Tàrrega i es casava amb una pubilla, M. Antònia Castelltort. El seu nét, Ignasi Girona i Targa, arribava a Barcelona el 1803 on, juntament amb son fill, Manuel Girona i Agrafel, propiciaria el salt qualitatiu de la família, des de la botiga a la gran inversió en infraestructures de la Casa Girona, que actuaria en el període 1839-1867: la construcció de la xarxa ferroviària (les línies Barcelona – Granollers i Barcelona – Saragossa), de carreteres i ponts o del Canal d’Urgell, que transformaria el vell paisatge desèrtic ponentí en els feraços camps que ara coneixem. A banda de crear la primera banca privada de l’estat, el Banc de Barcelona, i d’impulsar l’edificació del Teatre del Liceu, de la Universitat de Barcelona i de la façana i el cimbori de la catedral, els Girona van participar activament en les principals institucions privades i públiques del país. Perquè, amb el temps, Manuel Girona seria diputat, senador i alcalde de Barcelona, fundador i president de la Cambra de Comerç, president de l’Ateneu Barcelonès i comissari de l’Exposició Universal de 1888, l’esdeveniment que, amb totes les seves contradiccions, obriria la capital de Catalunya al món i, indirectament, propiciaria el trànsit de la visió regionalista de la cultura catalana cap a la seva constitució en una cultura nacional, amb els Maragall, Rusiñol, Casellas, Gual, Gaudí i la resta dels modernistes.

En realitat, la historiadora lleidatana mostra Manuel Girona com un empresari innovador i un polític conservador, o més aviat un liberal-conservador amb certes vel·leïtats reformistes, en el context de la darrera etapa isabelina i la primera Restauració borbònica. És, simplement, un representant de la burgesia catalana que malda per modernitzar una Espanya caduca, regida per gent incapaç de quadrar un pressupost, ancorada en la vella ideologia de l’hidalgo castellà –“los nobles embusteros”, en deia Ignasi Girona. Són un grapat de falsos liberals que fracassaran en la construcció d’un estat modern on la burgesia ocupa un lloc perifèric, tant des del punt de vista geogràfic com ideològic. De fet, aquest esperit reformista ja s’expressa en Ignasi Girona en ocasió de la reconstrucció del Liceu, després de l’incendi de 1861. Davant el retard dels permisos per a la construcció de la carretera de Balaguer a Tàrrega, el 1862, comparava l’austeritat i la rapidesa de les obres del teatre amb la sumptuositat de les obres de la catedral de Burgos i el seu ostentós paviment de marbre de Carrara, sin reparar que se saca dinero del Reyno y que perjudica la industria nacional, pues muy bien en vez de mármol de Carrara podía enlosarse con ladrillos del país como los que ha gastado para la reedificación de nuestro Liceo…”, amb la qual cosa considerava que “muy justo es que conceda que entretanto se hagan los estudios de la carretera de Balaguer a Tàrrega, que es más útil, precisa y necesaria que la mejora del pavimento de aquella Catedral.

És obvi que una carretera és més útil que el paviment d’una catedral. L’argument del patriarca de la Casa Girona coincideix en el temps amb el desplegament de la filosofia utilitarista de John Stuart Mill, regida pel principi del “màxim benestar per al màxim nombre de persones”, establert pel seu mestre Jeremy Bentham. A un nivell intuïtiu, elemental, Ignasi Girona creia en els principis filosòfics del liberalisme polític, amb la idea de la utilitat social com a guia de la moral i la política. I això no encaixava a l’Espanya del Vuitcents -ni encaixa a l’actual, quan el corredor del Mediterrani ha de passar indefectiblement per Lavapiés.

Però encara hi ha un altre element a destacar en el tarannà dels Girona: la seva particular relació amb el luxe i l’ostentació, que l’autora resumeix esplèndidament: “Els Girona habiten en el luxe, però no el mostren”. La discreció és el signe distintiu de les seves residències familiars barcelonines (el palau de la plaça de la Mercè, o la torre de Sarrià), amb les façanes sòbries que amaguen interiors sumptuosos, però també forma part de l’esperit del Liceu, amb el seu exterior espartà que no fa sospitar la magnificència de portes endins. Tot plegat resulta molt catalanesc. Ens referim a les conseqüències estètiques d’una determinada ètica, molt propera al protestantisme, perquè hi ha en el caràcter català dels darrers segles –en la mesura que es pugui parlar de tal cosa- un biaix fortament luterà, calvinista, fins i tot, en virtut del qual el nostre país és aquesta mena de nord del sud que som. El seu tret més important és l’alta consideració social que tenim de l’esforç, el treball i l’estalvi, inexistent en la resta de països de tradició catòlica, els que els britànics, sempre tan racistes, denominen PIGS –on també inclouen la Grècia ortodoxa. No cal insistir gaire en les diferències entre la cultura del treball protestant i la catòlica, perquè ja són prou conegudes arran dels estudis ja clàssics de Max Weber sobre el protestantisme i els orígens del capitalisme.

Els Girona no van oblidar mai els seus orígens pagesos i botiguers a Tàrrega. L’any 1852, quan ja havien triomfat a Barcelona, Ignasi Girona recordava als seus fills: “No vos doneu vergonya d’economitzar, pues fa més crèdit que lo gastar”. És l’esperit del senyor Esteve, que Rusiñol – el 1907, dos anys després de la mort de Manuel Girona- retrataria amb una mirada agredolça, amb la consciència que els Estevets modernistes, bohemis i cosmopolites, a cavall entre Barcelona i París, només van ser possibles gràcies a tanta feina grisa, perseverant, darrere del taulell. Treball, estalvi i inversió són els valors econòmics –i també morals- de la incipient burgesia catalana, que en el terreny estètic es traduirien en la seva tendència a evitar l’ostentació, a una aparença externa d’austeritat que resultava ben poc catòlica i ben poc española, tot i que, amb la irrupció dels arquitectes modernistes, l’edifici es convertiria en la manifestació de la puixança, la modernitat i l’optimisme burgès català del tombant de segle.

I així, ens trobem amb una altra reflexió que ens suggereix la lectura que comentem: la idea que, si la burgesia va marcar la nostra modernitat com a classe dominant, va ser a causa d’una paradoxal victòria econòmica que sorgiria de la derrota de 1714, quan el nínxol ecològic que havia deixat desert la nostra aristocràcia derrotada o assimilada va ser colonitzat per una nova classe dirigent, àvida de prosperar i sense competidors socials, al mateix temps que ho feia a Manchester i Lió i, fins i tot, abans que ho fes a Dortmund o Hamburg. Mentrestant, Madrid persistia en el seu aïllacionisme, que la crisi del 98 només aprofundiria, amb un pessimisme i un dolor d’Espanya –de Castella- que contrastarien amb el vitalisme del catalanisme naixent i de l’obrerisme, els dos fills naturals de la industrialització: els dos grans adversaris que farien trontollar la primera restauració borbònica –i tot el segle XX. Però, com diu Jack Lemon al final d’Irma la Douce, això ja és una altra història.