Els escarxofats: un món on els vells treballen i els joves dormen

21.05.2014

Els escarxofats (La Campana) és l’últim llibre de l’italià Michele Serra, que explica la història d’un pare i el seu fill adolescent i l’abisme relacional que els separa. És una novel·la irònica, tràgica i emotiva, que d’entrada sembla una crítica cap als fills i que, tal com diu el seu autor, “es converteix aviat en una crítica cap als pares”.

Michele Serra

Un pare de cinquanta anys que descriu la seva vida a partir de la incomunicació amb el seu fill de dinou. Aquesta és tota la trama de la història i aquest el seu únic narrador, que expressa els seus pensaments, desànims i esperances a través d’un monòleg còmic i nostàlgic que radiografia el modus vivendi dels adolescents d’avui dia, aïllats en el món digital i enganxats a una rutina materialista, ociosa i aparentment buida de profunditat. Són els adolescents, els escarxofats: la generació que s’ha instal·lat horitzontalment al món i que ha decidit (tot i que aquest verb podria ser un eufemisme) connectar-s’hi virtualment.

El destinatari del monòleg, de les seves reflexions i emocions, és el seu fill adolescent, un escarxofat de primera, presentat amb una barreja de sarcasme i tendresa com un “perfeccionista de la negligència”. El pare lamenta l’enorme distància que els separa; les dificultats de comunicació que s’han establert entre ells; la manca de coses que tenen en comú. En definitiva, la desconnexió real que hi ha entre tots dos. I acompanya aquest lament d’un humor negre punyent i d’un relativisme ètic irreverent i original, fins i tot poètic, que acaba actuant de molla: la seva crítica no està focalitzada només en el seu fill, sinó també (i sobretot) en ell mateix. En essència (en el fons), no és si no una flagrant i esplendorosa sàtira social.

Michele Serra (Roma, 1954) utilitza una llengua depurada i ordenada, amb un gust molt curós i mesurat pels detalls, que hi són presents sense fer-se amoïnosos. Tenen la dosi justa. El pare recorre al simbolisme, a l’absurd i la hipèrbole en repetides ocasions, però es mostra, principalment, com un gran impressionista de la narració, del discurs, que ens obsequia amb pinzellades diverses sobre qüestions relatives a la societat dels nostres dies amb la intensitat i la vaporositat (o sigui, l’exactitud) de qualsevol quadre de Monet: precís, instantani i clar(ivident).

Els escarxofats té una estructura que respon, com no podria ser d’una altra manera, a la discontinuïtat inevitable pròpia d’una reflexió en forma de soliloqui. És més, no resulta exagerat parlar de confusió, perquè es tracta justament d’això, d’elucubracions sincopades que donen forma a una novel·la singular, que fins i tot podria prescindir d’aquest apel·latiu i ser considerada una memòria o, simplement, una reflexió. Intensa. Íntima. El pare reconeix les seves limitacions, la impotència que experimenta, i no s’amaga de fer palesa una incredulitat contradictòria a cavall entre la ràbia i la condescendència, l’empatia (més volguda que efectiva) i la sinceritat, alimentada per una clara intenció de recuperar la relació amb el seu fill.

Mitjançant aquesta reflexió personal i concreta, Serra trasllada el contingut de fons de la novel·la a una realitat col·lectiva i global avui dia més present que mai: la convivència entre generacions; entre pares i fills. I les dificultats, inevitables, que per bé i per mal són condició sine qua non d’aquesta relació, que les noves tecnologies s’han encarregat d’exacerbar una mica més fins a extrems perillosament accentuats.

Sigui com sigui, a mi no se m’acut millor consell que recomanar la seva lectura en una plàcida tarda de diumenge, havent dinat, escarxofats de mala manera al sofà com qualsevol adolescent.